La família perfecta dormia plàcidament. Era una família ben estructurada, ben organitzada, d’aquelles que van a dormir tots alhora sense enfadar-se amb el dictador que liquida l’esbarjo vespertí. D’aquelles que mantenen el bon rollo tot el dia, fent broma, inclús, mentre es renten les dents, fent ganyotes al mirall, jugant amb l’aigua. Una família d’aquelles que produeix una estranya barreja d’odi i enveja. Una família d’anunci.
La família perfecta dormia plàcidament un dia de cada dia. Entre setmana, el matrimoni es despertava a les set i amb un petó es desitjaven bon dia. Mentre la mare preparava l’esmorzar, el pare despertava els fills, un nen i una nena de vuit i onze anys. Educats i simpàtics i intel·ligents i nets. La mare es cuidava de les tasques de la llar i de portar els petits a l’escola, on feia de professora, i de recollir-los. El pare tenia un bufet d’arquitectes dels bons i reputats. Sempre arribava a l’hora de sopar i es trobava els fills ajudant a la mare a la cuina i tots el rebien amb un somriure i fortes abraçades i petons i tot rutllava.
La família perfecta dormia plàcidament un dia de cada dia, fins que va sonar el telèfon, a altes hores de la matinada, trencant el silenci majestuós del menjador i rebotant de forma violenta per les parets de cada habitació. Malgrat ser la mateixa melodia de sempre, el fet de sonar en hores intempestives, aquell so esgarrifós sonava amb una urgència tenebrosa, suplicant l’atenció de la família perfecta. Els nanos van començar a plorar espantats i el matrimoni es va despertar sense l’habitual petó. “Potser li ha passat alguna cosa a l’avi”, va dir ella tement que fossin males notícies de la residència. Mentre el pare es va disposar a acabar amb el bram del telèfon, ella va anar a tranquil·litzar els nens, que ploraven desconsoladament palplantats al menjador. Els va aconseguir calmar quan el pare es va posar el telèfon a l’orella i va respondre amb un covard i expectant “digui?”. La mare i els nens, que tremolaven pel fred de la matinada i el terror d’una interrupció del son que no havien practicat abans, miraven com el pare atenia la trucada. Va subjectar amb força el telèfon i va repetir “hola?” i la resposta va arribar. A l’altra banda de la línia es va sentir un pet, un de sonor, dels forts, dels intensos, una flatulència de les que porten maldat va ressonar sobtant el pobre i correcte pare. “És una broma?”, va preguntar glaçat i una llufeta el va fer callar. I un altre pet, més fort i intens que el primer, de doble intensitat, dels que comencen tremolant i moren amb una cua de so gasós. “Qui és?”, la mare no suportava la incògnita. El pare, totalment descol·locat, va prémer el botó que activa l’altaveu. La família perfecta va assistir en silenci al concert de ventositats. En sonaven de tot tipus. De dures i de líquides i de sigil·loses i de toves. Estaven separades per un interval de temps calculat on l’individu creador dels pets, meticulós, escollia artísticament la forma que havia de prendre el següent atac. La mare no va esperar-se al segon bombardeig i va tapar les orelles dels sagals i els va acompanyar a la seva habitació mentre el pare, després d’un contundent “això no fa cap gràcia!”, va penjar el telèfon amb una violència inhabitual en aquella casa. La mare va fer companyia als nens fins que es van adormir, però el matrimoni no va poder tornar a conciliar el son. A les set es van despertar però, a diferència del que havien establert com a rutina, no hi va haver ni petons ni bons dies.
Al bufet d’arquitectes, els somriures es fonien amb el respecte cap el pare endormiscat, mentre que a la peixateria van recomanar a la mare que anés a la comissaria. Encara era molt d’hora per fer partícip a la policia d’aquella broma telefònica macabra, pensava ella, però les matinades següents la van fer canviar d’opinió. Cada dia, a la mateixa hora, el ring-ring terrorífic del telèfon occia l’harmonia de la família perfecta. Els pets es succeïen, el pare penjava el telèfon i començava un nou dia. A la nit, un vent amarg. L’endemà, un fort tro. El pare atenia les trucades amb l’esperança de sentir la veu del pertorbat, potser així l’aconseguiria reconèixer, malgrat no tenir enemics al poble, ni rivals, però és que no comprenia qui li desitjava tant de mal! Ella exigia canviar el número de telèfon, però l’orgull obsés del pare per desemmascarar aquell malalt mental li impedia escoltar a la seva muller i es discutien i els nens ho veien. La mare va fer cas al peixater i va denunciar el tarat. Però no va aconseguir res. Els pets continuaven. Encara que una nit no sonés el telèfon, el matrimoni romania despert esperant la flatulent trucada. Els gasos tornaven a la matinada i l’home va agafar la costum d’amenaçar a l’individu. Primer amb coses senzilles com avisar la policia o registrar el seu número, una enorme mentida ja que els dígits de l’agressor pudent apareixien com “ocults”. Mentre la varietat de pets augmentava, també ho feien les intimidacions del desesperat pare, que havia passat al següent nivell i ara l’escridassava prometent-li una bona pallissa si no parava. El seu repertori d’insults i amenaces es barallava amb el talent d’un anus que no establia cap mena de treva. La mare, impotent, li pregava que ho deixés estar, que si no li fessin cas pararia, que els nens no han d’escoltar aquelles barbaritats que diu, que ho senten tot, que avui l’havien avisat de l’escola perquè el petit s’havia barallat amb un nen de la seva classe i li havia dit que li trencaria les cames, que ella ja no podia més. La saliva continuava sortint amb vehemència de la boca del pare, que amb un “et mataré fill de puta!” va assolir el tercer nivell. Aquell dia, va dormir al sofà.
Els nens van començar a treure males notes a l’escola a causa d’un descansar tràgic i el pare els renyava al veure el descens del seu rendiment i la mare esbroncava el pare i es discutien i les trucades continuaven alienes a l’esvoranc de la família perfecta, que ja no feia bromes mentre es rentaven les dents. El pare es va obsessionar amb els pets, els va agafar fòbia. Era sentir un pet, ja fos soroll o olor, que un calfred li recorria l’esquena. Buscava la font de la ventositat, esperant creuar la mirada amb el seu enemic. Però només eren pets de carrer. I el telèfon va tornar a sonar per enèsima vegada. Després d’una petita llufa simpàtica, el pare es va posar a plorar, pregant a l’especialista que parés, que li donaria diners, molts diners, tots els que té. I va parar. Silenci. Els pets van cessar. I quan semblava que el pare havia guanyat, finalment, aquella dura batalla, va arribar la resposta a la seva suplica en forma de pet violent, dur, trencadís, sec. Va impactar en el timpà del pare i aquest va perdre el control. Va arrencar el telèfon de la paret i el va tirar contra una de les finestres de la casa, trencant els vidres i pertorbant la matinada de tots els veïns que, morbosos, sortien al balcó. El gos de davant bordava. La mare i els fills contemplaven com el pare havia arribat al quart i últim nivell. Ella va fer que no amb el cap mentre els nens s’aferraven a les seves cames atemorits per la mirada boja i perduda d’aquell home que abans li deien “pare”. El veïnat va presenciar el dia en que la família perfecta es va esmicolar. El matrimoni es va divorciar i els pets es van acabar.
Tale Away 