Un “adéu” i l’emoticona d’un cor al costat (5 min.)

Mentre s’esperava a la perruqueria, l’Agnès va tornar a mirar el rellotge de la paret. D’ençà que ho havia fet l’última vegada, havien passat només tres minuts. Va esbufegar i va maleir la Paquita, generant tota mena d’improperis dins el seu cervell. L’excel·lent qualitat de la seva perruquera habitual la pagaven els clients amb unes demores que podien arribar fins a l’hora i mitja d’espera. Sovint la Paquita era massa perfeccionista i això exasperava la parròquia. L’Agnès mai s’acabava de mentalitzar del suplici d’esperar-se entre els brunzit incessant dels assecadors i els crits dels nens que acompanyen a les mestresses de casa menstruals que fan anar els seus ventalls quan s’expliquen xafarderies mentre es fan la permanent. A través del smartphone, acabava de consultat per enèsima vegada el seu mur de Facebook, havia revisat la safata d’entrada del seu correu electrònic i havia perdut les cinc vides del Candy Crush. Com a passatemps només li quedava la tauleta farcida de revistes del cor i de ciències i de còmics de Mortadelo i Filemón l’argument dels quals l’Agnès es sabia de memòria. Com que tant se li en fotia que aquella duquessa moribunda s’hagués casat amb aquell duc parent del compte Dràcula, va optar per llegir els avenços en ciència de fa dos anys. Perquè si d’alguna cosa no podia presumir aquella pila de revistes, era de mantenir-se actualitzada. Amb les seves ungles llargues de color lila va anar passant revista per revista fins que es va aturar a una Muy Interesante, “quina contradicció”, va pensar, “perquè de molt interessant no en té pas res”. Però després de fullejar-la un parell de minuts, un article de titular colpidor li va cridar l’atenció: “Els teus últims vuit minuts”. L’Agnès va mirar el rellotge, feia tres quarts d’hora que s’esperava i sabia del cert que la Paquita no la cridaria fins passats vint minuts ben bons; com a mínim! Per això es va disposar a endinsar-se a aquell reportatge. El primer paràgraf era fàcil d’entendre. L’Agnès va llegir que si la distància que separa la Terra del Sol és de cent quaranta-nou milions sis-cents mil quilòmetres i si la llum viatja a tres-cents mil quilòmetres per segon, en el cas hipotètic que un dia el Sol explotés, no ens n’assabentaríem fins passats vuit minuts. “Té la seva lògica”, va pensar l’Agnès, que sovint era massa rebuscada, o donava massa voltes a les coses, “si ningú sap quan s’apagarà el sol, això vol dir que ni els científics ho sabran fins que passi, al cap de vuit minuts”. O el que la connexió neuronal deficitària de l’Agnès li va fer entendre: que en aquell mateix instant, a la sala d’espera de la perruqueria de la Paquita, el compte enrere es podia haver activat. Les mans tremoloses de l’Agnès no van poder aguantar el pes de la revista i la van deixar caure. Va mirar al seu voltant. Tothom continuava fent la seva. Els nens cridant, les dones ventant-se i la Paqui tenyint a una àvia. La va envair un presagi massa realista. I si mentre estava llegint aquell article, ja havia passat un minut dels últims vuit de vida que li quedaven a ella i a tots aquells desgraciats? Va pensar què és el que faria ella si en aquell precís instant estigués vivint els seus últims vuit minuts de vida. Malgastaria aquells set minuts que ara li quedaven trucant a tothom de qui es volgués acomiadar? Això que semblava l’acte més noble era una bona estupidesa, ja que hauria de convèncer a la persona que es trobaria a l’altra banda de la línia telefònica que en poc més de sis minuts el món s’acabaria. L’Agnès va començar a suar. Segons els seus càlculs restaven cinc minuts per l’hecatombe final. I tots aquells grups de whatsapp en els que estava? Havia d’acomiadar-se de cadascun d’ells? Quin seria el missatge? El va començar a redactar i va veure que, a causa del nerviosisme dels seus dits, no el podia acabar. Només va tenir esma per escriure “adéu” i l’emoticona d’un cor al costat. Sí, aquell era el missatge! No n’hi havia cap dubte. Va mirar el rellotge: havia perdut tres minuts intentant escriure un missatge de comiat extens i sentit, el que volia dir que només li quedaven tres minuts més de vida. Va comprovar que li quedava suficient bateria, va seleccionar el text, el va copiar i va començar a enviar l’”adéu” i l’emoticona del cor, a tort i a dret. A la mare, al pare, al seu germà. Al Xevi, a la Íngrid, al Toni. No, al Pere no, aquell no es mereixia res de res. De fet, no sabia per què tenia encara el seu número a l’agenda. Va perdre vint segons esborrant el contacte d’en Pere i a falta d’un minut i mig per la fi del món va continuar enviant el seu comiat particular. A les “Nenes de Dansa”; a “Els xipirons”, el grup de batucada; a “Regal Íngrid”, un grup creat feia dos anys. Mentrestant, uns quants ja havien començat a respondre a l’Agnès preguntant-li què volia dir aquell missatge surrealista. Una broma de les seves? Les ganes que tenia sovint de fer-se notar? L’Agnès va mirar el rellotge: quaranta segons. Va apagar el mòbil, el va guardar a la bossa i va tancar els ulls. Havia de triar un pensament ben bonic. Però només veia l’”adéu” i l’emoticona del cor que, com el seu, bategava ferotge. Vint segons i per fi aquells nens deixarien de cridar, les vaques burres es deixarien de ventar i la Paquita es quedaria sense perruqueria. I el compte enrere va començar. Deu. L’Agnès no va tenir més remei que focalitzar la seva imaginació en l’emoticona del cor. Nou. Almenys tot acabaria amb una imatge d’amor. Vuit. Qui sap si a l’altre barri et premien per haver mort amb un pensament bonic? Set. L’Agnès va començar a dir “adéu” mentalment a tot tipus d’abstraccions. Sis. Adéu a les injustícies. Cinc. Adéu a les noies de classe que es burlaven de les seves males notes. Quatre. Adéu al fill de puta d’en Pere. Tres. Ben mirat va ser ella qui va deixar en Pere. Dos. Adéu a les xafarderes que es fan la permanent. Un. Adéu a la Paquita. Zero.

            ─Agnès!?

            L’Agnès va obrir els ulls.

            ─Agnès?─cridava la Paquita al seu davant mateix.

            L’Agnès la va mirar, suant, amb el cor a punt de sortir-li per la boca.

            ─Fa vuit minuts que t’estic cridant. Ja et toca.  

            L’Agnès es va aixecar robòticament, va recuperar el telèfon mòbil de la bossa i mentre la Paquita li posava una tovallola al voltant del coll i li preguntava “què farem avui?”, el va encendre. A l’Agnès se li acabava de girar molta feina per contestar l’allau de missatges que sepultava el seu mòbil a causa d’aquell “adéu” tant emotiu com críptic. Sort que encara li quedaven un bon parell d’hores mortes a mans de la Paquita.  

SUPERHEROIS CONTEMPORANIS (4 min.)

Surt de casa com una exhalació. Parlem d’ell, per suposat, sí, d’ell. No té nom, ni majúscules. És un personatge anònim. També podries ser tu o el veí del segon segona. Qui sap? Jo no l’he conegut però ja sé qui és. Acostuma a ocultar la seva verdadera identitat. Per tant, podria ser qualsevol de nosaltres. Però avui, és ell qui obre el portal del bloc de pisos on viu. I és ell qui submergeix el peu al petit bassal format entre les esquerdes de l’enrajolat del carrer, empastifant-se els pantalons acabats de planxar. Però ell no s’atura. Té pressa. Topa amb l’espatlla de la senyora que comença a obrir la reixa de la sabateria i perd uns segons molt valuosos demanant-li perdó. Al cap i a la fi, és educat. Reprèn la marxa amb un esprint a fons. L’emergència i el deure li reboten pel cervell, regalimen coll avall i tensen amb força el nus del pit. Mira d’abstraure’s i es concentra en esquivar-se els primers vianants del dia. Pensa que tothom ha matinat molt avui. I crec que té raó, jo també ho penso, tothom ha matinat molt avui. Mentre corre repassa mentalment tot el que porta a la motxilla, pregant no haver-se deixat res. De totes maneres, tampoc pot perdre el temps tornant enrere. Manté una cursa contra els segons. Sap que no pot fallar. Està en bona forma. Sort que jo no fumo. A la motxilla: el vestit amb el seu símbol recentment cosit, la màscara i la capa. Ho té tot. Està a punt. Li agradaria sortir volant però abans de poder-ho provar es troba baixant les escales del Metro i introduint la targeta amb els deu viatges a la ranura electrònica. La màquina li torna el bitllet esgotat. Quan torni cap a casa n’haurà de comprar un de nou. Ara, de moment, només pensa en el seu deure, que ha fet que es despertés sobtadament, quan dormia com un nadó. El Metro va ràpid, però tampoc tant, i ell mou el peu impacient i engruna el bitllet caducat. Tots el mirem de forma estranya. És massa d’hora per veure algú tant nerviós. Però no ho entenem. No entenem res. No sabem la responsabilitat que té. No tothom s’hi podria sotmetre. Li suen el front i les mans i els peus i les aixelles. Dues parades i ja haurà arribat. Per distreure’s s’entreté mirant de reüll el còmic que llegeix el noi del seu costat. Està molt ben dibuixat, i sembla molt dinàmic. I això que no en té ni idea de còmics. Només espera que un dia es faci un còmic d’ell. Sap que és demanar molt però podria ser interessant. I segur que tindria força tirada. Mentre imagina com seria el seu personatge, per megafonia anuncien la seva parada. I la meva. La nostra. S’aixeca d’un bot i surt del vagó abans que ningú per no trobar-se cap tap a la sortida. Corre veloç deixant-nos a tots enrere i puja les escales mecàniques de tres en tres. Està en bona forma. Surt fora i el vent fred de tardor li acaricia les galtes i li fa plorar els ulls. Encara no s’ha fet totalment de dia i es podrà amagar bé. No sap què farà quan canviïn l’hora i hi hagi més claror; haurà de pensar una alternativa. Va a buscar la cabina telefònica per disfressar-se sense que ningú el reconegui. Pensa que un dia, quan les cabines s’hagin extingit, haurà de buscar un nou amagatall. Però potser quan arribi aquest dia estarà a un altre lloc. Seria una sort. Però no pot assegurar res. Corren temps difícils i pel que sembla hi ha gent que encara el necessita. Obre la motxilla. S’emboteix dins el mono d’elastà verd, es col·loca les botes vermelles i es tapa la cara amb la màscara groga. Es posa la motxilla i a sobre la capa vermella que fa joc amb les botes. Surt de la cabina telefònica traient pit i es col·loca davant de la boca del metro amb les cames obertes i els braços a la cintura. Ha arribat a temps. La gent comença a sortir. La majoria bastant adormits s’espanten quan es topen amb ell. Allarga el braç impetuosament i ens dóna un dels centenars de fulletons de propaganda del restaurant pel qual treballa, “El Super Jalapenyo”, especialista en menjar mexicà. Cada dia me’n dóna un i em desitja que tingui un bon dia. Jo li torno l’amabilitat amb un gest formal de cap. Ja el tinc clissat. L’he reconegut i l’he seguit. Però ho mantindré en secret. Un dia vaig llegir que un petit poder comporta una gran responsabilitat. I, de moment, ell fa tant bé com pot la seva feina. Malgrat tot, encara no he anat a dinar al seu restaurant.

LA BEFA PERENNE (5 min.)

Ben mirat, sí que hi ha hagut dies d’allò més desconcertants a la vida d’en Chlodomer, sí. Com quan es va despertar de l’anestèsia i va notar que malgrat tenir el braç esquerre amputat – a conseqüència d’una negligència a la fàbrica tèxtil on treballava – el cervell no havia desistit de donar ordres absurdes als nervis, a fi de moure uns dits que havien deixat d’existir. O com aquell altre dia, que va encertar tots els partits de la travessa excepte el Granada-Elx – va acabar en un empat misèrrim –, i de tants encertants que hi havia, no s’endugué cap premi. O com quan tenia tres anys i li van posar unes ulleres de cul de got que pesaven més que el seu caparró. O com el dia que es va casar, que va entrar a l’església amb la seva futura esposa sota l’abrigall d’un sol espaterrant i una calor infernal i quan van sortir units en sagrat matrimoni, s’ho van trobar tot tenyit d’una capa enlluernadora de neu pura, amb el sol amagat tímidament darrere un matalàs viscoelàstic de núvols i amb un fred que feia espetegar les dents. Aquell dia va agafar una terrible pneumònia que quasi acaba amb ell durant el clímax de la seva nit de noces. Sí que hi ha hagut dies d’allò més desconcertants durant els últims cinquanta-set anys de vida d’en Chlodomer, sí. Però sense cap mena de dubte, el dia més estrany que ha viscut aquest pobre ésser infaust, va ser quan va descobrir que no apareixia reflectit al mirall del seu lavabo. O més ben dit, que qui hi havia reflectit, era una altra persona.

            S’acabava de despertar i arrossegant els peus amb la lassitud d’un mort vivent va arribar fins al lavabo. Es va asseure al wàter per no esquitxar i en acabat va procedir a rentar-se la cara. Se la va remullar amb aigua ben freda per eixorivir-se, netejant-se les conques dels ulls de les estalactites matutines. Va agafar les ulleres de muntura amb gruix de paret de búnquer nuclear de sobre la pica i quan va aixecar el cap per enfrontar-se amb la seva cara de son i comprovar si tot símptoma d’haver dormit com un rei havia desaparegut gràcies a aquell bany místic, es va trobar davant d’un home vint-i-cinc anys més jove que ell. El paio del mirall també se’l va quedar mirant, clarament sorprès de topar-se amb en Chlodomer aquell matí, clarament sorprès de trobar-se una persona que no fos ell mateix a l’altra banda. Com en Chlodomer, el desconegut que hi havia dins l’espill també va quedar bocabadat. Quina altra cosa havia de fer, si era el seu reflex? La reacció immediata d’en Chlodomer va ser sortir com un llamp del lavabo, com si s’hagués equivocat de pis. Però un cop fora i en topar amb una fotografia de la seva muller davant la torre inclinada de Pisa, feta un parell de mesos abans que un càncer se l’endugués – un altre dia estrany per en Chlodomer –, es va adonar que no s’havia pas equivocat de casa, que estava a casa seva, que no s’havia pas equivocat, no. Va introduir un peu dins el bany i com si fos un lladregot d’una comèdia es va deixar lliscar fins l’interior. Fent un saltiró va anar a parar novament davant del mirall al mateix temps que aquell complet desconegut feia el mateix saltiró i es col·locava just davant per davant d’en Chlodomer. Estaven cara a cara captivats per aquell fet tan insòlit com terrorífic. Un home de cinquanta-set anys que n’aparentava setanta, amb el tors nu, deixant al descobert un estómac descuidat, amb un estaloc sortint-li de sota l’espatlla, d’ulls tristos a sota cobert d’unes celles frondoses i negres com el betum, amb quatre cabells esbarriats i grisos, unes orelles grans objecte de múltiples malnoms durant la seva infantesa, un front de boxejador malhumorat, uns nas rodó i gros amb quatre pèls al capdamunt, una mica de papada, i el color blavós al voltant de les galtes que li indicava que ja anava sent hora que s’afaités. I, d’altra banda, enfrontat a ell, un cadell molt més bell, fort i atlètic, sense cap monyó per extremitat, amb una taca de naixement de color beix sota el coll que el feia especial, al costat d’una nou prominent, amb uns pòmuls rosats sortint com dos turons que convidaven a una excursió petonera, uns ulls interessants, un cabell esbarriat i sedós, unes orelles menudes amb uns lòbuls sensuals i una barbeta excitant. Encuriosit i espantat, en Chlodomer va alçar la mà dreta – l’única que tenia – esperant, desitjant, suplicant, que el jove de l’altra banda no fes el mateix en sentit invers. Però al mateix temps que aixecava la mà com si saludés a una tribu d’indis, el jove el va imitar. En Chlodomer es va portar la mà fins la cara i amb la punta del dit índex es va tocar el nas. Davant seu, aquell ésser anònim va fer exactament el mateix. Com si fos una escena d’una pel·lícula dels germans Marx, en Chlodomer va posar a prova a l’intrús del mirall acariciant-se el cap amb la mà, seguit d’un gest de salutació militar i una babarota. Davant seu, aquella persona, aquell ens, aquell espectre, va respondre a tots i cadascun dels gestos que feia aquella espècie de cretí acabat de despertar. En Chlodomer va repetir la seqüència amb altres moviments veloços fins que al cap d’un minut va llençar la tovallola: encara que no fos ell, la persona que tenia al davant era el seu reflex. Abans d’assumir que tindria aquell manefla immiscint-se a la seva vida eternament a través del mirall, un impuls incontrolable va fer que es posés la mà a la cintura dels pantalons del pijama i amb un moviment ràpid i contundent reproduït idènticament pel seu reflex jove i vigorós es tirés els pantalons cap avall. Fins el dia que es va morir, en Chlodomer mai va arribar a saber què l’havia portat a quedar-se completament nu davant d’aquell ésser que no havia vist mai a la seva vida.

            Sense cap mena de dubte, el dia més estrany de la vida d’en Chlodomer va ser quan va descobrir que no es veia reflectit al mirall del seu lavabo. O més ben dit, que qui hi havia reflectit, era una altra persona. I que era desorbitadament més esplèndid, sa, agraciat i formós que ell. Però el que realment va sorprendre en Chlodomer fou el que va veure aquell mateix dia en el precís instant en què es va quedar completament nu davant d’aquell reflex equívoc i va comparar les mides dels seus membres. En Chlodomer va esbossar un somriure – amargament reproduït pel jove del mirall – que no li va desaparèixer mai més. Després de tants anys i tants dies estranys, la divina providència havia donat per enllestida la ignomínia humiliant que havia caigut sobre en Chlodomer d’ençà que havia nascut.

            Això sí que va ser tota una sorpresa per en Chlodomer.

El purgatori (2 min.)

Tens trenta anys i et trobes esperant tremolós, avorrit, neguitós. Ho sé. Et conec. Sóc jo, sóc tu, dins teu. Intentes descobrir si és la porta de l’esquerra, d’on surten els xiscles punyents d’un marrec, la que et conduirà a l’infern, oi? Només et cal parar l’orella per adonar-te’n que, efectivament, és allà on et sentenciaran a l’esfereïdora xacra de l’eternitat. Aquells gardenys propis del sacrifici d’una truja malalta, aquell xerricar d’una serra de tortura que posa els pèls de punta i la pell de gallina. I unes mans que penetraran la cavitat ensalivada de la teva boca, oberta de bat a bat, exposant els pensaments més impurs i els secrets més obscurs, que t’acabaran condemnant a aquell soterrani lúgubre i xafogós. Tens trenta anys i quan t’avisin, et tocarà anar-hi sense remugar. Saps que no tens cap possibilitat de sortir per la porta de la dreta, la que t’acompanyaria a l’abric de llum pura i flaire d’ametllers florits. El fil musical, irònic i agònic, sentenciat a tenyir de tenebres l’espai on et trobes, et fa adonar que no et pots escapar del destí funest d’asseure’s davant un focus d’ataronjada incandescència per enfrontar-te a l’últim interrogatori exhibint la desgràcia del teu interior. T’agradaria aixecar-te i, caminant poc a poc i sense fer soroll, avançar fins el final del passadís on t’espera la porta de la salvació. El cant seductor d’una sirena t’aconsella que ho facis, et xiuxiueja que deixis d’esperar en aquell espai intermedi i et decantis per la blavor immaculada de la trampa, enlloc d’acceptar el trist cop de gràcia de la misericòrdia, en el sentit més arcaic i afilat de la paraula. Et remous incòmode i impacient a la cadira. La cridòria d’escorxador no cessa. Aviat t’arribarà el teu torn. Abans, però, et pregunto: tens trenta anys, per què estàs tant nerviós? Sabies que t’arribaria l’hora, érets conscient, o almenys ho dissimulaves molt bé, del suplici que et tocaria viure abans de tornar a descansar. Has estat molt de temps esquivant aquest dia, apaivagant-lo amb excuses de mal pagador, amb trucs d’il·lusionista. Com la fortuna, la superxeria emmetzinada de la teva oratòria també se t’ha acabat i ja no podràs convèncer a ningú més per salvar-te. Les urpes del fat t’han enxampat. Només perduraran en la teva memòria els dies en què pensaves que vivies tranquil, lluny d’aquest moment agre en el que ara et trobes per culpa de la teva dissort. Els xiscles de l’infant ja han cessat i és qüestió de temps que et toqui a tu. Accepta-ho. Deixa de suar i assumeix la derrota. Allarga-li la mà i deixa que et prengui. No t’aixequis. No fugis. On et penses que vas? La porta de la dreta està tancada i no s’obrirà si ells no ho volen. Et coneixen gairebé tant bé com jo. No em fas cas i proves d’obrir-la, però no pots. Ho veus? No tens cap altra oportunitat, gira’t i enfronta’t-hi d’una vegada.

            Tens trenta anys i ja va sent hora que superis aquesta fòbia que tens als dentistes.

            No ho creus?

Un epitafi (2 min.)

Quedar-se en blanc a l’hora d’escriure un epitafi ha de ser, perdonin-me la vulgaritat, una putada. Això a Mots Eterns S.L no ens ha passat mai i la raó és ben senzilla: tenim el millor equip d’escriptors, filòlegs i, fins i tot, guionistes, de tot el planeta. Som capaços de sintetitzar en menys de tres paraules tota una vida, el caràcter del difunt, les seves innumerables virtuts o els desitjos dels seus familiars, com és el seu cas. Així que no es preocupin, estan en bones mans. En les millors, m’atreviria a dir, si em permeten.

            Han pensat en algun tipus de làpida en concret? Veig que fan cara d’incertesa; no fa falta que m’ho diguin ara. A Mots Eterns S.L treballem amb qualsevol tipus de material. Marbre, fusta, ferro, ciment o gel. Sí, sí, ja ho han sentit bé. Cada cop s’està posant més de moda això de marcar un glaçó gegant. La majoria ho fan pel simbolisme. Allò del gel que es fon, com una metàfora d’un últim adéu que va perint. Els ha agradat la paraula? “Perir”. Significa “deixar d’existir, desaparèixer”. La vaig aprendre la setmana passada. Me la va ensenyar el poeta que acabem de contractar. “Parir”, escrit amb la lletra “A” és donar vida. “Perir”, amb la lletra “E”, és perdre-la. Curiós, no troben? Abraham Lincoln va concloure el seu famós discurs de Gettysburg amb aquesta paraula: “el govern del poble, pel poble i per al poble, mai no perirà de la terra”. Què els sembla? Han quedat de pasta de moniato. Si volen la podem incloure a la seva làpida. Només és un suggeriment.

            Els ho dic perquè el cas és que diàriament ens arriba molta gent en blanc, sense idees. Clar que això no és un problema, però la inscripció és menys personal. És com si vostès es fessin un tatuatge que han escollit d’un catàleg amb fotografies i dissenys. Em segueixen? El que vull dir és que pel que acabaran pagant potser els sortiria més a compte que el gravat fos el màxim de personal possible. Així els donarà la sensació d’amortitzar el cost de tot plegat. Ai senyor, quin embolic! No em malinterpretin. Només pel fet d’haver vingut fins aquí ja han fet la millor inversió de la seves vida. És clar que quan es tracta de brindar el millor viatge al seu ésser estimat, els diners no signifiquen absolutament res.

            Doncs pel que fa al tema econòmic, els explicaré com funcionem a Mots Eterns S.L. Cada paraula té un cost. O més ben dit, cada síl·laba té un cost. Un monosíl·lab és més barat que un tetrasíl·lab. M’entenen, oi? En funció de la quantitat de paraules i de les seves síl·labes els sortirà per un preu o per un altre. La suma de l’oració, el material de la làpida i a la quantitat d’hores de feina serà el que conformarà el pressupost final. Aquest mes tenim una oferta molt interessant: el transport i la col·locació de la làpida van a càrrec de la nostra empresa. Què els sembla? No troben que està molt bé? Així s’estalvien maldecaps i haver de discutir amb la mà d’obra inútil del cementiri.

            Veig que ja fan més bona cara. Si els sembla passem a parlar del seu cas. Han pensat en la frase que volen escriure a la làpida d’en Bobby?

            “Bup, bup!”? Magnífic.   

            Doncs firmin aquí i ja ho tindríem.

Carta d’ajust (7 min.)

—Casablanca, collons! La resposta és CA-SA-BLAN-CA!

            El compte enrere va arribar a zero i el presentador va anunciar que la pel·lícula dels cent mil euros era, efectivament, “Casablanca”, com molt bé bramava en Tomàs escarxofat al sofà.

            —Ni tant sols ha respost res el burro del concursant! No hauries d’haver deixat l’escola, inculte!

             El seu temperament augmentava considerablement quan engegava el televisor. I això que el metge de capçalera no parava de renyar-lo afablement aconsellant-li anar amb compte amb els canvis bruscs d’humor; que la tensió arterial no era per tirar coets; que als seus prop de cinquanta anys li convenia fer una mica d’exercici; i que el còctel d’obesitat, sedentarisme, i refrescos altament ensucrats el col·locaven dins el grup de risc de l’infart o l’embòlia. Però a en Tomàs l’enumeració de recomanacions d’un doctor patidor per la salut d’una bomba atòmica amb potes li sonaven de la següent manera: “bla; bla; bla; i bla, bla, bla”. Per això, des de la tranquil·litat relativa de la llar, a banda d’escridassar concursants, mentre feia zàping, en Tomàs descarregava la seva ira contra tertulians:

            —Qui cony t’has pensat que ets tu!? Ja et pots fotre la superioritat moral pel cul!

Contra presentadors d’informatius:

            —Me la pela que els pols s’estiguin fonent? Quan hi visqui ja me’n preocuparé. Ah, i canvia’t la corbata, et queda fatal!

O, inclús, contra anuncis:

            —Ho tens clar si pretens que foti els meus calers al teu banc! Lladre, més que lladre!

            “Bé hi ha gent que parla amb els animals i les plantes”, pensava en Tomàs quan apagava el seu sac de boxa particular i es relaxava. “Al cap i a la fi, tampoc és una cosa tant estranya parlar amb el televisor”. No, d’estrany no ho era. El que va ser veritablement tant insòlit com desconcertant va ser el que va passar aquell dia, quan en Tomàs va arribar de treballar, es va treure les sabates i, tot obrint una Coca-Cola, es va deixar caure al sofà i va prémer el botonet vermell del comandament a distància. Havia arribat en el moment precís, quan el presentador d’aquell “estúpid” concurs del que tothom parla estava a punt de formular la pregunta dels cent mil euros a la finalista. En Tomàs es va fregar les mans desitjant que la concursant, “una garrula de vint anys amb cara de dir-se Jeni i tenir dos fills”, donés una resposta digna del coeficient intel·lectual d’una puça.

            —A veure Meri —va començar el presentador—. Bé, abans de formular-te la pregunta, què faràs amb els cent mil euros?

            Després de pensar-s’ho una bona estona fent “ehm…ah…eh…”, la Meri va respondre:

            —M’agradaria fer-los un regal a aquest parell d’aquí —va dir mentre reia avergonyida i es grapejava els pits.

            En Tomàs va somriure mirant amb lascívia la pantalla: el nivell cultural de la tal Meri –“ja sabia jo que tenia un nom de merda”– feia presagiar una cagada monumental.

            —Perfecte, ets més curta del que em pensava —va deixar anar en Tomàs.

            El presentador va emmudir de sobte, clavant els ulls en el pilot vermell de la càmera, seriós, palplantat al mig del plató, i només va aconseguir reprendre el fil quan li van cantar les quaranta pel pinganillo.

            —Molt bé Meri, clar que sí, tant de bo tots tinguéssim els objectius tant…

            En Tomàs va fer un glop sorollós a la Coca-Cola i el presentador es va aturar novament, despistat i crispat per alguna cosa.

            —No tenim el dia avui, eh? —es va mofar en Tomàs.

            El presentador va respirar profundament i es va dirigir a la Meri:

            —Deia que tant de bo tots tinguéssim els objectius tant clars com tu, Meri —es va escurar la gola—. Doncs a veure si pots fer realitat el teu somni. Estàs preparada?

            —Preparadíssima! —va cridar la Meri alçant el puny entusiasmada.

            En Tomàs es va incorporar, mossegant-se el llavi inferior, salivant com un llop afamat.

            —Ara veurem com n’estàs de preparada —va xiuxiuejar.

            El presentador va agafar la cartolina de la pregunta dels cent mil euros. Música de tensió. Il·luminació tenebrosa. Un focus de llum blanca i radiant il·luminava la Meri ressaltant-li les tones de maquillatge que li havien posat al camerino. El presentador va inaugurar el moment més feliç del dia d’en Tomàs.

            —Meri, per cent mil euros, sabries dir-me a quin any va començar la Primera Guerra Mundial?

            El compte enrere es va posar en marxa. Trenta, vint-i-nou, vint-i-vuit. En Tomàs va fer un salt, indignat.

            —Va home va! No fotis! Aquesta és la pregunta final? Quina vergonya! Com regalen els calers, tu!

            Vint, dinou, divuit, disset. Al plató, la Meri s’ho pensava amb els seus clàssics “ehm…ah…eh…” que exasperaven en Tomàs.

            —Vinga cony! Digues mil nou-cents quinze i tindràs cent mil euros per inflar-te les mamelles!

            Però la Meri s’havia quedat en blanc. En Tomàs va començar a atonyinar la llauna de Coca-Cola intentant espavilar a distància a la pobra i perduda Meri.

            —1-9-1-5. Mil noucents-quinze! No és tant complicat!

            Deu, nou, vuit. Per fi la Meri va obrir la boca i quan faltaven quatre segons perquè el comptador arribés a zero, va dir:

            —Va començar a l’any mil nou-cents quinze?

            En Tomàs va quedar de pasta de moniato. Va deixar caure la llauna destrossada.

            —Aquesta és la teva última resposta, Meri?

            En Tomàs va fer que sí amb el cap al mateix temps que la Meri assentia insegura amb els ulls tancats.

            —La Meri ha dit “mil nou-cents quinze” a la pregunta “A quin any va començar la Primera Guerra Mundial”. I la seva resposta és…

            El volum de la música va augmentar. En Tomàs es va fregar els ulls. No entenia com, per primera vegada, un d’aquells energúmens hagués respost el mateix que ell. Al plató tothom va contenir la respiració i el presentador va donar el veredicte:

            —La resposta és…INCORRECTAAAA!

            Un sonor “ooooh” es va sentir entre el públic, el focus que il·luminava la Meri es va tornar vermell com l’infern d’Els Pastorets i en Tomàs es va aixecar com si li acabessin de punxar el cul amb una forca:

            —No pot ser!

            —Va ser el mil nou-cents CA-TOR-ZE. Quina pena!

            Sense més temps per consolar a la Meri, van aparèixer els crèdits del programa a la part inferior de la pantalla i el presentador va començar a acomiadar-se dels espectadors:

             —Avui hem tingut el premi a tocar. Ho aconseguirà, demà, el nostre concursant? Els espero a la mateixa hora per comprovar-ho.

            Però en Tomàs tenia els ulls plens d’ira i tancant els punys amb força va amenaçar el presentador:

            —Això sí que no! Tu no vas enlloc —va fer dues passes quedant a un pam del televisor—. La Jeni, o Meri, o com collons es digui, ha respost correctament, desgraciat!

La saliva que provocava els seus mots va esquitxar la pantalla. De sobte el presentador va fer una passa enrere, eixugant-se la cara.

            —D’acord, ja no puc més— va dir agafant la càmera que l’enfocava.

            En Tomàs va callar de cop.

            —A veure, tu, el gordet de la Coca-Cola. Què cony et passa?

            En Tomàs va caure de cul. Al plató es va fer un silenci mortuori.

            —Estic parlant amb tu! Ara ja no ets tant xulo, oi?

            En Tomàs va començar a tremolar i va empassar saliva.

            —Portes molt temps donant pel sac i fins ara no he gosat dir-te res. Però és que he arribat a un moment…no puc aguantar més. Em sents? EM SENTS BOLA DE GRASSA?

            En Tomàs va assentir bocabadat, palpant el terra buscant el comandament a distància, hipnotitzat amb la reprimenda del presentador.

            —Així m’agrada. La Meri ha optat per aquesta resposta perquè ha sentit que no paraves de cridar-ho. La resposta correcta ERA, ÉS i SERÀ sempre “mil nou-cents catorze”. A veure si ho entens, desgraciat. Deixa una puta vegada de…

            Abans que el presentador pogués acabar d’increpar-lo, en Tomàs va trobar el comandament a distància sota el seu cul suat i va prémer el botó amb el número tres. Respirava intensament, amb la boca seca i el cor bategant-li com el motor d’un bòlid italià. O en altres paraules no tant tècniques: estava cagat. Per sort el clima tens i violent del concurs va deixar pas a l’informatiu neutre del vespre. A mitja entradeta sobre el descens de la prima de risc, el periodista es va aturar reflexiu:

             —Tu, cretí, espero que t’hagi quedat ben clar —en Tomàs no se’n sabia avenir—. Deixa de tocar-nos les pilotes. N’estem farts de tu i els teus crits. Ah, i si tens cap problema amb la meva corbata digues-m’ho a la ca…

            En Tomàs va prémer el número set estremint-se compulsivament. Els tertulians es discutien entre ells. Que si jo tinc raó, que si tu ets un capsigrany. En Tomàs va respirar alleujat, però de sobte la baralla es va aturar i tots van dirigir-li una mirada assassina.

            —Home, però mireu qui tenim aquí —va dir aquell sonat de dretes.

            —Si és el senyoret que cada dia ens omple el cap amb els seus insults —va afegir la senyora feminista.

            En Tomàs feia que no amb el cap, però no va poder evitar el bombardeig.

            —Mil homes!

            —Estúpid!

            En Tomàs va prémer el quatre desesperat. Un anunci de condons on una mare aconsellava a la seva filla:

            —Mira filla, si no vols tenir un fill tant impertinent com el senyor que cada dia ens escridassa des del sofà, fes servir una cosa d’aquestes.

            En Tomàs, o més ben dit, el cervell d’en Tomàs, no va poder aguantar més i va passar allò que el metge de capçalera tant havia intentat evitar: l’organisme es va sobrecarregar, les venes no van poder contenir tot el flux sanguini que bombava un cor excitat com mai i bla, bla, bla…PATAPUUUM! Les artèries principals del cervell van explotar fulminant en Tomàs a l’instant. La noia de l’anunci va deixar anar un crit esgarrifós.

            Dos dies després, la dona de fer feines descobria el cadàver d’en Tomàs, assegut al terra, recolzat al sofà, amb el comandament a distància a la mà, mirant sense veure el seu concurs preferit.

            Al funeral, els quatre gats que hi havia no van saber explicar la presència de totes aquelles celebritats de les files del darrere de l’església. El presentador del concurs de moda, el jove periodista dels informatius, un grapat de tertulians i actors d’anuncis. Escoltaven la missa en silenci.

   Tots amb el cap cot.

            Al cap i a la fi, tampoc era una cosa tant estranya parlar amb el televisor. Bé hi ha gent que parla amb el animals i les plantes.

L’esperança de vida del hàmster rus (17 min.)

1 

Al menjador d’un àtic diàfan de la ciutat, dins una muntanya de cotó fluix, assetjat per esclòfies de fruit secs i cagallons, hi viu en Tom, un petit hàmster rus. Petit degut als seus nou centímetres de longitud, perquè pel que fa a l’edat deu comptar amb poc més d’un any de vida, segons els càlculs estimats que ha fet el rosegador mentre s’entrenava a la roda del seu apartament. Ja havia passat un any – “caram”, pensa en Tom – d’ençà que les veus ensordidores de dos nens repel·lents i tremendament entusiasmats amb la idea d’incorporar un hàmster a la família li havien arrabassat el plaer de la migdiada que compartia amb els seus cent vint-i-tres germans en aquella granja de la Vall de Bianya. Deu euros i un parell d’hores després, el tancaven al menjador d’un àtic diàfan de la ciutat d’on no en tornaria a sortir mai més. Perquè si per alguna cosa era coneguda – i temuda – aquella família era per desentendre’s de les mascotes un cop havia passat un mes, hora amunt, hora avall, de la seva arribada a la nova llar. Ho havia pogut comprovar en Nemo, el peix taronja que el pare els havia aconseguit a la parada de tir de la fira, i a la seva coetània, la tortuga Frida, batejada pel cap de família després d’un rampell: si les Tortugues Ninja s’anomenaven com els quatre artistes més il·lustres de l’època clàssica, aquell coi de rèptil no seria menys i portaria el nom de la famosa pintora surrealista mexicana que havia trobat a Google. Passats trenta-tres dies, la Frida va aprofitar l’hipnosi que l’enorme pantalla de plasma exercia sobre els marrecs per fer una incursió a la peixera d’en Nemo, camuflar-se entre la brutícia de l’aigua i clavar-li una queixalada que l’acabaria partint per la meitat. La retirada de la tortuga cap a l’illa d’herba sintètica amb una palmera de plàstic on vivia fou impossible degut a la porqueria lliscant de les parets i la seva coartada es va esmicolar quan, transcorreguda una setmana i a causa de l’estranya fortor que feia el menjador, la mare va descobrir el crim que havia comès. Peix i tortuga van acabar al riu per camins diferents: en Nemo per la tassa del wàter i la Frida volant des del marge, després d’acomiadar-se dels nens que, aferrats a les cames d’un pare iracund, l’observaven amb la pena amb la que es mira els fracassats.

         — Li direm Tom! — va cridar el fill que encara no havia batejat cap mascota pensant que aquest era el nom amb el que es coneixia el ratolí de Tom & Jerry.

         I així és com fa efectivament un any, en Tom es va convertir en el regal estrella del cinquè aniversari d’un nen que avui obria regals i més tard, havent dinat, bufaria sis espelmes. Va passar un mes magnífic de rialles i carícies, d’estirades de bigoti, tirabuixons i acrobàcies. Però ben aviat en Tom descobriria que aquella no seria la tònica dels mesos venidors i passats uns dies se’n van desentendre definitivament. Ara bé, i trencant una llança a favor de la família de l’àtic, si hi ha una mascota que pot sobreviure amb l’atenció més ínfima, fregant el desdeny absolut, aquesta és el hàmster. No requereix una neteja maniàtica, sol·licita que li emplenin la menjadora i el dipòsit d’aigua cada quinze dies i els seus excrements no fan excessiu tuf. Per això no va ser fins que va arribar a l’edat de maduresa sexual, després de dos mesos i mig del seu naixement, quan li van canviar la grava per primera vegada i li van netejar el piset. I no seria fins al cap de nou mesos de viure en la immundícia, que el pare es disposaria, per fi, a tornar-li a deixar la casa relluent com el palau d’un president ucraïnès. Va obrir la porteta amb el propòsit d’agafar el ratolí i dipositar-lo en una caixa de cartró perquè no li toqués els pebrots mentre netejava a desganes aquella gàbia del dimoni. I quan la manassa de l’home s’aproximava cap el racó on en Tom s’havia resguardat per no molestar, la bestiola va valorar les opcions que tenia. Per una banda es moria de ganes de clavar-li les seves dues úniques dents, mogut pel rancor i l’odi, proclamant-se líder de les mascotes menyspreades. Però ben mirat, escollir aquest camí suposava una sentència de mort d’execució immediata. El pare posaria el tap a l’aigüera, l’ompliria i hi capbussaria el hàmster fins que deixés de respirar. A continuació l’agafaria pel cul amb dos dits com si fossin pinces – quin fàstic – i llençaria el seu cadàver al contenidor de brossa orgànica. O al de rebuig. Per això en Tom es va empassar la ràbia, va descartar la rebequeria i abans que aquell imbècil l’engrapés va tenir temps de calcular el que li quedava de vida. Si és veritat el que diuen, podia arribar a viure un altre any, tranquil·lament. Però en les condicions de vida d’aquell àtic diàfan de la ciutat les probabilitats d’envellir ni tant sols un parell de mesos més eren mínimes. Per això no s’ho va pensar dues vegades i quan l’homenot l’estava a punt d’empresonar amb el seu puny pelut, en Tom se li va enfilar a la mà i va córrer pel seu avantbraç. El pare no va poder reaccionar a temps i aquell hàmster de la punyeta va fer un esprint fins la seva espatlla des d’on es va impulsar amb totes les seves forces saltant per la finestra del menjador amb un somriure d’orella a orella.

 

2

L’ambulància s’obre pas entre el trànsit del migdia a una velocitat infernal, molestant els vianants amb els brams incessants de la sirena. En Pere Pujades és un excel·lent conductor frustrat de ral·lis i la seva traça al volant és digna de rècord. S’esquiva, fins i tot, una àvia despistada que travessa el pas de zebra amb una barra de quart sota el braç. Al seu costat, l’infermer Octavi Garcia s’aferra al seient amb els ulls oberts com taronges, com si fos el conillet d’índies de la nova atracció de Port Aventura. No gosa dir a en Pere que minori la marxa perquè l’ocasió bé es mereix la destresa d’aquell boig de l’asfalt. A la part del darrere, la Tere Roig intenta mantenir en vida a l’Hugo Gutiérrez, un jove carter de vint-i-set anys que fa mitja hora ha estat brutalment atropellat quan circulava tranquil·lament amb la seva motocicleta, sense que n’hagués tingut cap culpa. És summament important que l’Hugo no es mori. No és una prioritat, és una ordre del brètol que s’ha saltat aquell semàfor en vermell i que a hores d’ara seu a la vorera mentre els policies realitzen els tràmits de l’accident sota l’atenta mirada de xafarders i morbosos. Tremolant i tartamudejant d’aquella manera no els ajuda gens i només obre la boca per deixar anar un solemne: “estic perdut”. El agents l’intenten tranquil·litzar dient-li que l’Hugo sobreviurà, però després de la prova d’alcoholèmia, la situació canvia i la simpatia de la guàrdia urbana es converteix en tensió i incomoditat. Mentrestant la Tere unta pomada als desfibril·ladors i reanima el cor de l’Hugo, que s’ha aturat després que en Pere s’hagi vist forçat a realitzar una frenada d’emergència per evitar un nou accident. La fragilitat de la vida d’aquell jove està en les seves mans i no es pot treure del cap els ulls desesperats i plorosos del seu assassí en potència quan aquest li ha suplicat que fes el que fos perquè aquell noi no perdés la vida.

         — No es preocupi, senyor President — li ha respost la Tere.

3

Feia uns minuts no n’estava pas de preocupat el senyor President. Jeia al llit de l’habitació 415 de l’hotel més luxós – i discret – al costat de l’Eulàlia Rius, una antiga companya de carrera i gerent d’una de les empreses més importants del país. Com cada dimarts, havien quedat dins l’habitació, havien fet l’amor, havien begut molt xampany, havien tornat a fer l’amor i s’havien estirat panxa enlaire amb les mans entrecreuades com adolescents enamorats estirats en un prat de gespa. Però enlloc de mirar el cel estrellat miraven el sostre i avui no era dimarts.

         Mai han temut ser enxampats gràcies a la construcció d’unes mentides excel·lents. Tot i que aquesta última no havia estat escrita per cap guionista de Hollywood, precisament. Fins al migdia el President no havia d’assistir a cap compromís polític. Feia mesos, anys, segles, que l’agenda del líder del país no es veia beneficiada per un buit matinal d’aquestes dimensions. És clar, és agost i el sistema político-econòmico-social pren el sol a la platja rodejat de turistes amb excés de vermellor i venedors ambulants perses. Per això el senyor President havia insistit als seus assessors que fessin el favor de no molestar-lo durant el matí, ja que volia gaudir d’aquella llibertat condicional amb la seva dona. La nit anterior havia començat l’aventura pregant per telèfon a l’Eulàlia que modifiqués aquella reunió “tant” important que deia que tenia per trobar-se amb ell a la seva habitació. L’agosarat senyor President s’estava saltant el primer article de la constitució que havien escrit: I. Quedar els dimarts a la nit. Quan la van escriure, acordaren fer les seves beneiteries després de pondre’s el sol, hora en la que el xofer del senyor President el deixava a la porta de casa i l’Eulàlia quedava alliberada de la gerència de la multinacional. El capitost s’escapolia entre la foscor, demanava un taxi i es plantava a l’hotel, mentre que l’Eulàlia per fortuna vivia sola i no havia de fer malabars amb la seva credibilitat donant explicacions falses a ningú. Aquella darrera nit, però, l’oratòria brillant del senyor President havia anat escalfant tant a l’Eulàlia, que al final havia estat ella qui li havia implorat els seus llavis aquella mateixa nit. Però ell ja portava el pijama i la seva muller l’esperava al llit i van acceptar que fos l’endemà el matí quan esquinçarien la constitució i es fondrien entre els llençols de seda de la suite.  

         Avui, quan el color blau ha aparegut sobre les cases més altes de la urbanització, el senyor President ha seguit la rutina de sempre per no aixecar sospites. S’ha despertat a les cinc, ha fet un petó a la galta a la seva muller, s’ha rentat les dents, s’ha dutxat, ha esmorzat escoltant les notícies de dos quarts de sis somrient quan el titular del dia anunciava el descens de l’atur gràcies a les seves mesures, s’ha posat la corbata amb la que embenarà els ulls de l’Eulàlia mentre li mossegui el coll i ha sortit al carrer per esperar el xofer que no arribaria, ja que seguia l’ordre estricta de no molestar el senyor President fins la una, hora en la que la seva dona estaria visitant a la seva mare a la residència tal com li havia anunciat després que ell hagués deixat a l’Eulàlia calenta com la lava. Però quan el senyor President ha posat els peus fora, s’ha adonat que no podia agafar cap taxi per una raó molt senzilla: era de dia. La lògica ha tornar de vacances i li ha fet rumiar que a la nit es podia ocultar com un mussol espia entre la penombra dels seients posteriors del taxi perquè el conductor no el reconegués a través del retrovisor. Però sota el focus diürn de l’agost s’exposava a ser descobert. És clar que el taxista no n’havia de fer res d’on anava, però veure el senyor President del país utilitzant el seu vehicle enlloc del cotxe oficial, era ben curiós. Tant, que seria capaç de vendre aquella valuosa informació a la premsa sensacionalista per treure’s un sobresou; i malament aniríem llavors. Per això el senyor President ha tornat cap dins i ha agafat les claus de l’Audi A5, deixant al seu lloc una nota redactada com un discurs polític pensat per recaptar una milionada de vots on li explicava que havia sorgit un imprevist amb el cotxe oficial just davant de casa i que el xofer s’havia vist obligat a conduir el seu Audi per la coincidència de ser el mateix model que el que pagaven els contribuents. Després d’un “T’estimo” amb una cal·ligrafia que provocava ereccions, el senyor President hi ha deixat un bitllet de cent euros perquè ella anés a la llar d’ancians en un taxi dels bons. Aquell joc estava començant a ser massa arriscat – i car –, però ja no es podia fer enrere. Ha conduït seré cap a l’hotel, als afores de la ciutat, amb la colònia preferida de l’Eulàlia i un parell de condons a la butxaca.

         Amb les magnífiques vistes d’un sostre d’estil barroc el senyor President i l’Eulàlia Rius han consensuat aturar aquell adulteri pueril per divuitena vegada. Però la d’avui, la que fa divuit, era un ultimàtum molt seriós. S’havien saltat uns quants articles de la seva constitució i el perill de ser descoberts havia augmentat exponencialment. Ell ha intentat tranquil·litzar-la: des de la campanya electoral de feia dues legislatures que no sentia aquell pessigolleig al pit. Però l’Eulàlia no ha fet cap comentari i només s’ha tornat a dirigir al senyor President per informar-lo que faltaven poc més de vint minuts per la una, hora en la que arribaria el seu xofer a buscar-lo. Com si fos la seva secretària, l’Eulàlia li ha enumerat les tasques de l’ordre dia. “El senyor President ha de:

–       Tornar a casa.

–       Amagar el cotxe aparcant-lo al carrer de sobre.

–       Treure’s l’olor de sexe i perfum femení.

–       Canviar-se de roba.

–       Liderar el país.

–       Recuperar el vehicle a la matinada, un cop acabada la jornada laboral.

–       Entrar-lo al garatge.

–      Dormir amb la seva esposa abans no es destapi aquell afer que portaven mesos vivint.

–      No tornar a parlar mai més amb la senyoreta Eulàlia Rius.

        Enfurismat com una mala cosa, el President ha deixat la serenor a l’hotel i ha conduït eixelebrat, suant, patint i a punt de vomitar, a causa del còctel explosiu de calor i nerviosisme. Ha posat a prova la cavalleria de l’Audi galopant com un llampec per la via principal de la ciutat, saltant-se el color taronja dels semàfors fins que un parell d’encreuaments més enllà no ha pogut evitar envestir un pobre carter que tornava a la central després de deixar les cartes a les bústies de l’edifici on el porter sempre li prega que no deixi de somriure.    

4

L’Arnau Rovira s’està palplantat al rebedor repassant impacient el feix de cartes que ha deixat el carter. Busca la missiva que li doni l’enhorabona per concedir-li la beca dels laboratoris més prestigiosos dels Estats Units. Porta mesos esperant i un presagi estrany li diu que si no arriba avui, no arribarà mai. Una carta del banc. Una de la companyia elèctrica. Propaganda de Tele Pizza. I la factura del gas. Avui no ha arribat i, efectivament, no arribarà mai. No perquè no li hagin atorgat, sinó perquè la carta que brindaria un nou futur al talent científic de l’Arnau va camí del dipòsit dins el compartiment destrossat de la motocicleta de l’Hugo, que continua debatent-se entre la vida i la mort dins l’ambulància.

         Deixa caure els sobres tement que el so de l’intèrfon hagi despertat la seva xicota, la Sònia Comes, que dorm fins tard després d’una nit avorrida darrere el mostrador del servei de vint-i-quatre hores de la benzinera. Però el timbre no li ha emmudit els roncs i l’Arnau té el plaer de fer-ho ell mateix d’una manera molt especial: portant-li l’esmorzar al llit. És del parer que menjar un croissant i beure suc de taronja i cafè assegut al matalàs és una de les coses més incòmodes i estúpides de la humanitat i la seva ment privilegiada no acaba d’entendre per què totes les parelles que ha tingut valoraven un gest com aquell amb un increment sense precedents de l’amor. Però la Sònia era diferent de la resta. Sap que és la dona de la seva vida perquè quan senti l’aroma del cafè acabat de fer davant les seves fosses nasal, l’escridassarà. A l’Arnau li agrada comprovar de tant en tant si la fòbia de la Sònia de gaudir d’un esmorzar al llit continua vigent, per això sempre que pot li prepara una safata amb rebosteria i un tallat. Abans d’entrar al dormitori, d’una de les butxaquetes del maletí on hi porta els documents amb els seus estudis sobre l’Alzheimer en treu un anell. El tanca amb el puny, ressentit però conscient que no anirà mai als Estats Units. Per això l’Arnau creu que ja ha arribat l’hora de demanar-li a la Sònia que es casi amb ell. Després de guardar aquell anell durant anys, per fi, avui, el podrà posar al dit anular de la seva mitja taronja, aquella que voldrà mandrejar fins l’hora de dinar i el sermonejarà dient-li que toqui el dos amb l’esmorzar dels pebrots i que no li fa cap mena de gràcia aquella darrera provocació. Quiet al marc de la porta, imagina la cadena d’esdeveniments que provocarà aquella broma de mal gust entre enamorats que acabarà amb una petició de mà digna d’una pel·lícula de guió insuls protagonitzada per en Hugh Grant. L’Arnau somriu i mira novament l’anell. No pot evitar pensar en el dit de la primera aspirant que, després de tants anys, continua esperant que l’Arnau li introdueixi l’anell que va comprar especialment per ella. Un rampell desconegut fa que se’l guardi a la butxaca dels pantalons i mentre l’acaricia a través de la roba pensi que, ara que ja no anirà mai als Estats Units, té tot el temps del món per demanar-li a la Sònia que es casi amb ell. Ara per ara prefereix continuar jugant amb ella i els esmorzars odiosos. Abans d’entrar per fer-li la guitza, l’Arnau creu que podria trucar aquella primera pretendent per veure’s i posar-se al dia. Al cap i a la fi, es passarà la resta de la vida tancat a la ciutat.

5

La Carme Anglès sospira i surt del lavabo de l’hospital on s’ha amagat per plorar. Avui fa anys que li van portar un esmorzar increïble al llit i just en el moment en que ella esperava que el seu príncep blau, un científic amb un increïble potencial, s’agenollés davant seu, li va dir que allò s’havia d’acabar perquè el seu cap viatjava fora del continent amb el seu futur i no pas al seu costat. Fa el cor fort i torna al vestíbul perquè li informin de les tasques que ha de realitzar. En té una al capdamunt de la llista, una de molt important, ressaltada amb florescent groc dins un cercle neguitós de bolígraf blau: “Hugo Gutiérrez. Quiròfan Nº2”. L’infermera li dóna la fitxa del cas i li diu que l’ambulància que porta la víctima del sinistre arribarà en un moment o altre. Mentre la Carme llegeix l’informe, la notícia del dia – i de l’any – cau com una bomba atòmica a través d’un televisor penjat a la cantonada de la sala d’espera. A les imatges, el senyor President entra emmanillat dins un cotxe de la policia mentre el presentador de l’informatiu explica amb solemnitat que aquell greu accident acabava de passar feia quaranta minuts escassos, quan l’Audi A5 del líder del país ha envestit frontalment al carter Hugo Gutiérrez. El reporter desplaçat a la zona de l’accident informa que el senyor President venia de l’Hotel Reggina, després d’una trobada informal i secreta amb l’Eulàlia Rius, gerent de la multinacional més important de l’Estat, i que el seu gabinet no en sabia res. El reporter vaticina que la carrera política del President i del seu equip s’ha esfumat. Una esgarrifança recorre la columna vertebral de la Carme, que està a punt de fugir corrents cap el seu despatx per despenjar el telèfon buscant aquella veu càlida que la salvava del monstre de l’armari quan era petita. En aquell moment el llit de rodes de l’Hugo entra com un llampec dins l’hospital, empès per l’energia de la Tere Roig i l’Octavi Garcia. La Carme es desfà de la por i els dóna instruccions amb el seu ímpetu habitual:

         — Ràpid nois, al quiròfan Nº2!

         El que passa a continuació fuig per sempre més de la memòria de la Carme. Després d’hores d’estrès a la sala d’operacions, de sang, de suor, de tres aturades cardíaques, un parell d’insults i moltes – moltes – llàgrimes, la Carme només aconsegueix recordar les pupiles vives i brillants de l’Hugo Gutiérrez i la força de la seva mà. A la memòria no hi queda l’ovació que ha rebut al sortir del quiròfan Nº2, ni els copets d’ànim dels seus companys. La Carme es tanca al despatx i vomita a la paperera. Quan es refà despenja el telèfon tremolant, sense deixar de veure la mirada agraïda d’un jove carter.

6

En Ramon Anglès corre com un llampec pel passadís. El telèfon sona amb una urgència inhabitual i els constants “ja vinc, collons” d’aquell criador de hàmsters de la Vall de Bianya no frenen el soroll telefònic que ha decapitat la tranquil·litat de la seva granja. Entra al despatx, s’asseu a la cadira sota el calendari caducat d’una model rossa que ensenya els pits i despenja el telèfon. A l’altra banda de la línia una noia sanglota. En Ramon queda glaçat. Coneix aquell plor, encara que faci més d’una dècada que no el sent. No gosa dir res. La noia de l’altra banda també resta en silenci. Els ulls negats d’en Ramon evidencien que si ara mateix s’acabés el món, li seria igual. No vol deixar de sentir aquella respiració profunda que tantes vegades havia sentit quan li besava el front i es quedava a la seva habitació fins que s’endormiscava, protegint-la del monstre de l’armari. El cervell d’en Ramon li juga una mala passada i el transporta al dia que va fugir a la ciutat per començar medicina i ell no en va tornar a saber res més. Era l’any en que ella va fer disset anys, també era estiu i ell li anava al darrere perquè l’ajudés a la granja. Però la seva filla no volia cuidar animals, sinó persones, i després d’una travada de canell al mig del passadís i un intent de bufetada, la Carme adolescent li va etzibar:

         — No em penso passar la vida rodejada de rates!

          

7

Doncs ves per on, una d’aquelles rates vola feliç des del menjador d’un àtic diàfan de la ciutat. Li falten la capa i els calçotets vermells però sap que és un superheroi i un model a seguir per les mascotes que l’observen bocabadades des de les finestres de les seves presons. Segur que sortirà a tots els titulars de la premsa de l’endemà. ” UN ROSEGADOR ACONSEGUEIX FUGIR DE LES URPES DE LA TEMUDA FAMÍLIA DE L’ÀTIC. En Tom, un hàmster rus d’un any, és el primer animal que s’allibera del jou de la temible família maltractadora de mascotes”. 

         Tanca els ulls i assaboreix la fotografia de la portada. Fa les seves millors postures per si algun paparazzi amb un teleobjectiu d’aquests que costen un ronyó i part de l’altre li fa la instantània que el consagrarà com l’heroi del dia. Posa sensual, fent ganyotes, mostrant un gest de ràbia, somrient i fent-se l’intel·lectual mentre cau a una velocitat endimoniada que, no obstant, no li impedeix fer plans de vida. En Tom decideix que un cop aterri sobre el para-sol de la terrassa d’algun bar fugirà cap a l’estació de tren, pujarà al primer vagó que vegi i deixarà que el portin fins on calgui per tal de començar una nova vida. Intentaria arribar fins a l’aeroport, per poder-se camuflar entre les maletes dels turistes i volar cap a Nova York, per exemple. O cap algun país asiàtic. Bé, potser a Àsia no hi ha d’anar a fer res, que allà es mengen els animals. Nova York és un pla excel·lent! A pocs metres del terra, en Tom somriu a la càmera imaginària que segueix la seva caiguda. Vol quedar ben maco per ser Trènding Tòpic mundial. Però, si bé es convertirà en el protagonista de la notícia del dia, la fotografia que tothom veurà l’endemà serà ben diferent de la que s’espera en Tom. I ho pot comprovar en 3…2…1. LLUUUUUÍS!

         “Un ratolí!” crida el senyor President mentre prem el fre i fa xisclar els pneumàtics. Tècnicament el que s’ha esclafat contra el parabrisa del seu Audi A5 és el hàmster rus que s’acaba d’escapar per la finestra del menjador d’un àtic. La sang, el pèl i els òrgans interns escampats pel vidre dificulten totalment la identificació del rosegador i el senyor President ha optat pel mus musculus, el ratolí comú, per deixar anar un crit més propi de la seva muller que del líder d’un país lliure i autosuficient. De fet, si s’hagués fixat bé en les parts mutilades de l’animal, hagués pogut comprovar que no hi havia cap cua, la qual cosa el faria rectificar i cridar: “un hàmster rus!”. Però el senyor President no té temps de fer aquestes apreciacions ja que, distret com està amb aquella taca roja de vísceres i pell grisa, atropella un carter a més de cent vint quilòmetres per hora. El cos de l’Hugo Gutiérrez aterra quinze metres més enllà i el hàmster rus tanca els ulls. Abatut, sospira per última vegada.

         “I jo que només volia prolongar la meva esperança de vida”, pensa en Tom.   

Apatia (4 min.)

En un futur no gaire llunyà, la clínica del senyor Ramiru, un reputat neurocirurgià, s’ha convertit en la pionera en extirpar sentiments. El per què és ben senzill: no hi ha una clínica tant bona en cap altre lloc del món. Per això la llista d’espera és més llarga que la del restaurant amb més estrelles Michelin, aquell que porta anys sent el millor del món i, total, pel que t’acaben posant al plat… Els preus de les operacions del senyor Ramiru són els que són i només se’ls poden permetre uns quants afortunats. Però és que és el senyor Ramiru en persona qui extirpa totes i cadascuna de les peticions dels seus clients multimilionaris. Per molt difícil que pugui semblar una operació, les seves mans són les úniques que saben el que es fan. D’altres l’han intentat imitar però les negligències els han tancat les clíniques. Ningú coneix el cervell tant bé com el senyor Ramiru.

      Al seu web hi ha informació amb les tarifes i un telèfon de contacte.

      Mentre la senyora pansa-arrugada es fa una liposucció, un augment de pits, una estirada de pell i un realçament de glutis a la clínica d’estètica de l’altra banda de l’avinguda, el seu marit li demana al senyor Ramiru que li extirpi la gelosia, perquè sap que no podrà suportar les mirades lascives que es cruspiran la seva senyora quan surti renovada del taller. I el neurocirurgià amb nom d’obrer li fa un foradet de mig mil·límetre a la part occipital del crani i li esborra la gelosia amb aquell làser en forma de bolígraf que l’ha fet tant famós. Un ingrés a la clínica de dues hores de repòs – temps necessari perquè l’esparadrap i la pomada tanquin la ferida – i un altre ingrés amb molts zeros al compte bancari del senyor Ramiru i, au, el pacient ja pot inaugurar el cul de la seva esposa grapejant-lo com un adolescent mentre accepta impassible la salivera dels que no li treuen l’ull de sobre.

      I el senyor Ramiru que torna a casa després de destruir la gelosia d’aquell marit, l’enveja d’un fill de papá obligat a visitar la seva clínica per les constants baralles amb el seu germà gran, l’arrogància d’un vell amic amenaçat per l’ultimàtum de la seva dona i la tristesa d’un vidu. Condueix amb la finestra oberta deixant que l’aire fresc del capvespre li estarrufi els pèls del serrell mentre escolta l’emissora de torn que omple la nit amb hits d’aquella dècada llunyana dels vuitanta. Somriu lleument com ho fa la gent que sap que està fent una bona feina i la rialla és plena quan pensa que ha conegut els famosos més inaccessibles, ha dinat als restaurants més cars i ha encaixat la mà dels polítics més poderosos.

      El senyor Ramiru aparca el cotxe, entra a casa, penja l’abric al rebedor, deixa les claus al bol de vidre que hi ha sobre un moble de fusta brillant i saluda a la seva muller cridant el seu nom amb il·lusió. I arriba el moment més feliç del dia: quan deixa les sabates i els mitjons a l’entrada i camina descalç pel parquet per notar la seva suavitat, deixant un rastre d’empremtes humides a causa de la suor de les plantes d’uns peus cansats. Ho fa sabent que no hi haurà cap reprimenda per part de la seva dona per estar embrutant un terra tant car. Com tampoc n’hi haurà cap si veu que ha deixat els pantalons a la barana de les escales i es passeja per casa en roba interior. I tampoc l’escridassarà si abans de sopar es pren una cervesa de llauna assegut al sofà de Caixmir, amb els calçotets bruts de tot un dia d’intensa jornada laboral. Fa zàping mentre ella surt de la cuina amb el davantal i li fa un petó a la galta. No li importa que el seu marit deixi la cervesa freda sobre la catifa de la sala per acariciar-li les galtes. Ni que quan la torni a agafar hagi deixat la marca del cul de la llauna.

      No el renyarà perquè no s’enfada mai.

      Perquè no té cap mania.

      Perquè el senyor Ramiru ja va procurar que no en tingués cap.

     Amb el pretext de curar-li les migranyes que li rosegaven el cap des que era petita, el senyor Ramiru va utilitzar aquell bolígraf-làser miraculós per netejar la seva esposa de manies. Ella continua tenint migranya i mai ha entès com pot ser, si el seu marit és el millor neurocirurgià del món. Però no sap per què no es pot indignar, no es pot enfadar amb ell, perquè ell ho fa tot bé. I mira que quan explica a les seves amigues el que fa el seu marit quan no treballa, elles li deixen anar que és un porc i un desconsiderat. Però el que els seus ulls veuen és un home enamorat que la cuida com una princesa i no la treu mai de polleguera. Per la seva banda, encara que el senyor Ramiru faci com si res, si tingués remordiments el cremarien per dins, com l’àcid, fent-li un forat al coll i baixant-li per l’estómac. Si tingués remordiments li diria la veritat a la seva dona. Li diria que ell l’ha fet així i que és un monstre egoista. Però no té remordiments. No perquè se’ls tragués, sinó perquè mai n’ha tingut. Va néixer sense ells. Per això és feliç. SÓN feliços.

      Ell sense remordiments i ella sense manies.

      Són la parella perfecta.

      Fan una enveja!

L’excusa dels artistes (3 min.)

Com que només es dedicava a traçar esbossos de possibles novel·les, l’escriptor mai va arribar a publicar cap llibre. La seva etapa preferida era la d’investigació i documentació i li agradava tant inventar que quan ja n’havia tingut prou, llançava l’esborrany a la paperera, el ruixava amb benzina i li calava foc. El cubell estava torrat per dins i les cendres d’idees que podrien haver esdevingut autèntics clàssics de la literatura contemporània començaven a treure el nas pel capdamunt. S’havia pres al peu de la lletra allò que aquell professor de literatura pedant que es passava tot el dia citant Proust havia recomanat als alumnes de l’escola d’escriptura el primer dia de classe: “el millor que podeu fer és escriure sobre el que coneixeu”. Eureka! Quan havia d’escriure sobre un alcohòlic, l’escriptor s’emborratxava fins que sortia el sol. En canvi, si el protagonista de la seva nova novel·la era un putero, l’escriptor es gastava els calers en tot tipus de prostitutes: cares, barates, de luxe, de carretera, sud-americanes o xineses. Que tenia pensat que la figura principal del seu nou llibre fos un addicte a la cocaïna? Cap problema, en consumia fins que li rajava sang del nas. Que, a més, en algun moment de la trama, el personatge estampava el seu cotxe esportiu contra l’aparador d’una botiga de roba? L’escriptor feia el mateix amb un cotxe de lloguer. Era un viciós de mena però sempre que algú emetia un judici de valor sobre el seu peculiar estil de vida, l’escriptor s’amagava darrere del mateix discurs: “Ep, que això ho faig perquè estic desenvolupant una nova novel·la. No pas perquè m’agradi. És part de l’ofici. No m’agrada pas. Que consti!”. És curiós perquè mai escrivia sobre futbolistes o forners o pares de família acomodats; a no ser que es veiessin xuclats per una vida desenfadada de drogues i perversió, i, d’això, l’escriptor ja s’encarregava que fos així. No havia disparat mai una escopeta ni havia consumit crack però va matar dos ocells d’un tret quan va escriure la història d’un caçador que havia tocat fons per culpa d’aquesta droga. Un dia la policia el va detenir perquè alterava l’ordre públic disparant orina als vianants amb una pistola d’aigua, disfressat de capellà, sense roba interior. Quan el van enxampar cridava: “Sóc escriptor, estic investigant per la meva pròxima novel·la! Va d’un capellà que està tocat de l’ala, saben? Però no els puc dir res més, que encara no ha sortit al mercat. És secret!”. A la ficció, el capellà s’escapava robant un tanc, però al país on vivia l’escriptor no n’hi havia de tancs, i per això va haver de passar la nit a la garjola, escena que no apareixia a l’escaleta de la novel·la.

      Després d’aquest episodi, semblava que l’escriptor es suavitzaria i viuria experiències més mundanes. Com que no havia saltat mai amb paracaigudes es va inventar un relat on el protagonista era un enamorat dels esports de risc. Però li faltava alguna cosa, aquell protagonista era massa pla. A l’escriptor se li va encendre la bombeta i va completar la fitxa del personatge afegint-hi: “amant de les pel·lícules snuff”. Malgrat que el rodatge en el que el van convidar li regirés l’estómac, li va fer renéixer les ganes d’escriure, bé, de planificar novel·les. I va tornar a la vida de pillatges. Disparar contra gatets amb un rifle de franctirador, atonyinar gallines amb un pal de golf vestit d’astronauta, beure cava regalimant de l’escletxa del cul d’un nan. Les escenes es succeïen exponencialment fins a l’esperadíssim clímax final que per sorpresa de l’escriptor va ser un gir argumental nefast. Per primera vegada s’enfrontava a la pàgina en blanc. S’havia quedat sec. Sense idees. Sense pretextos. Ja no sabia què inventar-se, perquè ja s’ho havia inventat tot. Va advertir que la cendra havia sortit de la paperera i estava escampada pel terra, avançant lentament cap els seus peus, per devorar-lo, empassar-se’l i no deixar-lo sortir mai més de sota la pila d’esborranys cremats. Va començar a respirar ràpidament, claustrofòbic, pres de la por al color blanc immaculat del full. Quasi havia decidit que inventar-se una història sobre un escriptor que es suïcidava era la millor manera d’acabar amb aquell argument, quan va fer el somriure que feia aquells temps en que tenia unes idees increïbles. Va agafar la màquina d’escriure i la va llançar per la finestra. Es va aixecar i va donar una puntada de peu a la paperera. Les cendres van voleiar per l’habitació creant una boirina mística que rodejava l’escriptor que va treure pit i es va posar les mans a la cintura com un superheroi. Havia pres una decisió: canviaria de disciplina. Provaria la pintura que de segur que estaria plena d’excuses.

Foc i mel (6 min.)

En Marc i l’Anna canten, dansen i beuen en una taverna càlida i rústica d’un petit poble perdut en el terçó de Quatre Lòcs, a la Vall d’Aran. Empresonat per la vegetació pirinenca, aquest enigma topogràfic apareix en alguns mapes antics, variant la seva ubicació a mesura que es modernitzen els plànols, fins desaparèixer totalment en la cartografia actual. La naturalesa defensa aquest reducte de tradició arcana de les aglomeracions i els turistes i els que l’han intentat trobar han acabat perduts, engolits pels congostos de la zona o esquarterats per algun dels pocs ossos bruns que encara hi pasturen. Des que els que van col·locar les primeres pedres hi van començar a viure, van tenir molt clar que no volien acabar sent el destí preferit dels diumenges. Per això mai ningú ha sabut on diantre és aquest paradís silvestre. Fins ara, que només cal escriure el seu nom en un cercador d’Internet perquè apareguin infinites rutes i excursions per visitar aquest indret. Però les llegendes urbanes que rodegen el poble i els seus habitants continuen protegint-lo de les marees irrespectuoses de gent de ciutat. Algunes planes web remarquen que el poble està protegit pels espectres. Hi ha qui diu que hi ha desaparegut gent. I en contes antics es parla, inclús, de la presència d’un drac. Tot plegat són patolles per espantar els turistes. Els pocs reportatges que se n’han fet s’han emès a altes hores de la matinada en programes especialitzats en misteris i ufologia i han furgat en aquesta pila de mites però ben poca cosa han pogut descobrir dels poc més de quaranta habitants dels que compta el poblet. Només que es passen el dia entonant càntics folklòrics i místics amb un somriure d’orella a orella. I que es saluden constantment. I que amb prou feines utilitzen monedes i que quan necessiten quelcom, ho demanen i ho reben. I que ningú té poder sobre els altres. I diuen que les decisions les prenen de forma assembleària a la taverna del poble, un lloc ple de bancs i taules de fusta gruixuda i vella, símbol del pas del temps i de la lluita per mantenir amagada aquesta relíquia. Allà discuteixen cantant amb la seva llengua mil·lenària per trobar solucions als temes de major importància. I allà és on en Marc i l’Anna canten i dansen mentre beuen una forta cervesa casolana de recepta indesxifrable sota el caliu de l’hospitalitat d’aquesta gent enigmàtica però bondadosa que es mostra ben diferent del que havien sentit de la veu en off dels reportatges nocturns que els han portat fins aquí.

                Unes quantes hores abans, la jove parella començava un pícnic en un prat solitari prop de Bausen, el poble més important de l’Alt Aran. Celebraven que ja feia dos anys que s’havien conegut durant les festes del barri de Gràcia. En Marc havia obsequiat a l’Anna amb una sortida en un lloc recòndit de la geografia catalana que un dia els va encisar quan el van veure en un d’aquests reportatges d’enigmes i llegendes que els agrada mirar des del sofà per, a continuació, anar a dormir cagats de por i, abraçats, protegir-se tota la nit dels fantasmes i els extraterrestres que apareixen en aquells documentals. Encara amb la ciutat endormiscada, en Marc va apartar el serrell daurat de l’Anna per embenar-li els seus ulls de color de la profunditat del mar i la va obligar a petons a pujar al tot-terreny del seu pare per emportar-se-la lluny de l’asfíxia urbana. A mig matí, els peus petits i fins de l’Anna acariciaven la gespa fresca d’aquella utopia bressolada pel vent. No tenia ni la més remota idea d’on eren i en Marc encara no li ho volia dir. Aquell jove enèrgic d’espatlles amples va estendre unes estovalles de roba amb quadres vermells i blancs i van fer l’esmorzar de les seves vides. Pa amb tomàquet, formatges, vi, carícies i sexe. I quan el sol es va imposar sobre els seus caps van decidir escampar la boira i sembrar la terra d’aquella vall amb el seu amor. No es cansaven. No els molestava que s’estigués fent fosc. Eren ells dos, l’un amb l’altre, com quan s’abracen donant-se valentia estirats al llit. I llavors en Marc li va dir a l’Anna que eren allà. Que anaven cap allà. “Allà…allà?” va preguntar l’Anna. “Allà” va assentir en Marc i va treure el GPS del seu pare ensenyant-li la ruta que havia marcat. Era ben bé com si fer aquella aventura agosarada hagués d’acabar amb alguna espècie de rutina que començava a afectar la parella d’ençà que s’havien emancipat junts. L’Anna, simpàticament èbria, va notar com el cor li anava a mil per hora i va acceptar el joc del seu xicot prement-li la mà. Però es van perdre. I es va fer fosc del tot. I a l’Anna li va passar l’efecte del vi i va començar a retreure-li a en Marc que no sabia on anava i que acabarien al fons d’algun barranc i que ja no miraria mai més reportatges amb ell i que li era igual aquell coi de poble. Ell la va intentar calmar, esbrinant quin havia estat el seu recorregut, per abandonar l’empresa de trobar el poble misteriós i tornar cap el tot-terreny. Els sons estranys d’animals que no havien escoltat mai van fer plorar l’Anna i els testicles d’en Marc el van ennuegar i no el van deixar respirar ni parlar. Però quan semblava que el que havia de ser el millor dia de les seves vides acabaria amb la pitjor de les seves nits, en Marc va albirar els llums d’unes casetes que formaven un oasi en el cor blau grisós de la nit. Darrere uns arbres s’erigia un arc de fusta gastada, amb la frase “Huec e mèu”, foc i mel, gravada de punta a punta i amb un os i un cérvol com emblemes als laterals. Era el portal a un món de fantasia extret d’un conte antic. En Marc va agafar l’Anna amb força i van entrar en aquell refugi salvador. Sota l’atenta mirada d’uns vilatans que anaven apareixent encuriosits darrere les finestres de les seves cases, van avançar pels carrers sense asfaltar fins el centre del poble buscant una comissaria on els poguessin ajudar a ubicar-se. Però allà tan sols hi havia una gran taverna, la gran taverna, el que volia dir que, sense cap mena de dubte, aquell era el poble dels reportatges. En Marc va obrir el bloc gruixut de fusta de roure que feia de porta i el corrent d’aire va fer ballar les flames d’un foc respectuós que des del mig de la sala els donava la benvinguda amb el cruixir de les branques que s’estaven cremant. En una de les taules, uns ancians jugaven a un joc de taula estrany, amb unes fitxes de fusta blanca que tiraven al centre de la taula cridant una melodia harmònica. Un home de mitjana edat, molt alt, amb les mans grans i peludes i un davantal de cuir, els va convidar alegrement a asseure’s en una de les taules. En Marc i l’Anna van somriure i amb la banda sonora de l’esbarjo dels vells, van contemplar com la taverna s’anava omplint de gent. Entraven poc a poc, saludant l’amfitrió i mirant dolçament la parelleta. L’últim en entrar va ser un nen pèl-roig, que es va plantar fent un saltiró i amb una rialla d’orella a orella va saludar-los mentre el gegant agradable va tancar la porta. D’una habitació darrere el mostrador van sortir tot de dones grosses carregades de gerres de cervesa i els ancians van aparcar el joc per agafar-les amb les seves mans velles i arrugades. L’amfitrió va donar en persona una gerra a en Marc i una a l’Anna, que es van apressar a examinar el líquid que contenia aquella ceràmica vetusta: una cervesa aigualida de marró molt fosc. L’Anna va mirar en Marc i aquest li va picar l’ullet. La parella va alçar les gerres cap a la resta de camarades i van fer un glop. El gust era rude però dolç: avellanes que es confonien amb l’ordi torrat. El sabor i la textura va embriagar-los ràpidament i, de sobte, tots i cadascun dels vilatans van començar a cantar. Van arrencar de cop, cada un amb una nota dins la melodia, formant una cançó uniforme que posava els pèls de punta. En Marc i l’Anna els miraven perduts sense aconseguir desxifrar cap paraula d’aquells versos, però els acords eren tan preciosos que treien qualsevol importància que pogués tenir el contingut de la tonada. Es van deixar portar i van beure hipnotitzats per aquella harmonia màgica. 

               En Marc i l’Anna canten, dansen i beuen en una taverna càlida i rústica d’un petit poble perdut en el terçó de Quatre Lòcs, a la Vall d’Aran. Les dones no paren de portar gerres i, per sort, les cançons semblen no acabar mai. Perquè ells desitgen que el temps no es torni a activar. Que allò no tingui final. La melodia els fa moure el torç fent esses suaus i la cara de satisfacció d’aquella gent que els dedica una balada mil·lenària d’idioma desconegut els abraça i abrigalla en l’interior de la taverna. L’Anna acosta els seus llavis carnosos a la galta fina d’en Marc, li fa un petó tendre i a cau d’orella li dóna les gràcies per aquell regal magnífic. Tanquen els ulls i somriuen sense saber que són objecte de debat d’una assemblea rutinària on s’està decidint quins tipus d’embotits sortirà dels seus cadàvers. I no s’estan posant gaire d’acord. Que si bull blanc, que si llonganissa. Un dels vells vol que se’n faci xoriç, però la seva dona replica que sempre li acaba fent molta pudor l’alè. El nen pèl-roig vol fuet. És el seu embotit preferit. Serà una discussió força llarga fins que no es posin d’acord, per això aquells trossos de dones continuen portant gerres de cervesa.