Des que la mare de la Berta li va llegir un conte sobre granotes que es convertien en prínceps, aquella nena rosseta i dolça va començar a petonejar amfibis. Rar era el dia que no arribava a casa sense un herpes com una catedral, desil·lusionada per no haver pogut emular la jove protagonista d’aquelles narracions. La seva mare ja no sabia què fer per dissuadir a la petita Berta de l’empresa fantasiosa que s’havia imposat. “Només és un conte! Això no passa de veritat!”, li escridassava quan veia aquells llavis botits i xacrosos. Però la princesa de galtones rogenques no es rendia i continuava morrejant les boques dels gripaus que habitaven els estanys limítrofs a la masia on va passar la infantesa.
Amb els anys va anar abandonant la fita i es va mudar a la ciutat per començar pedagogia. Els estius s’instal·lava al poble, per fer companyia als pares i escoltar aquelles anècdotes als aiguamolls que protagonitzaven les sobretaules. A la tarda, abans que es pongués el sol, la Berta caminava entre els arbres que l’havien vist créixer. La xerrameca de les granotes anunciava que s’acostava al riu, actualment una urbanització de mosquits tigre. Allà, la nostàlgia s’apoderava de la Berta i l’empenyia a agafar un d’aquells gripaus obesos i llefiscosos per besar-li els morros. La ciutat no havia amansat el seu esperit intrèpid i curiós, i quan la Berta veia els batracis saltant despreocupats a l’aigua, la il·lusió de fer realitat els contes que llegia de petita tornava a bullir dins seu. Agafava el primer gripau que veia, se’l posava davant els seus llavis carnosos i rogencs i li feia un petonet. Era la tradició de cada estiu, com qui va a Madrid i passa per l’administració de loteria de Doña Manolita a comprar un número. Tenia l’esperança que, per fi, i trencant totes les lleis de la física, la màgia fes tangible el que mai ningú havia cregut. Però la Berta era conscient que no podia estar morrejant granotes tota la seva vida. Tenia intensió d’aturar els petons quan trobés el seu príncep blau, ja fos a l’estany o al vagó del metro. I l’estiu es va acabar amb un parell de panses i amb la mandra de tornar a la rutina urbanita. Però aquell estany li deparava una sorpresa, que l’any següent descobriria.
A l’acte de graduació no hi van faltar els pares, fent centenars de fotografies i ovacionant emocionats la seva pedagoga preferida. Després de la cerimònia, la Berta va sacrificar el sopar i la festassa de graduació per pujar al poble amb els seus progenitors. La veritat és que tampoc havia fet molts amics a la universitat i això de celebrar la clausura de la seva etapa d’estudiant com si s’hagués d’acabar el món no anava amb ella. Així que amb el maleter carregat, el carruatge es va enfilar cap a la masia. Era el millor lloc per reflexionar amb calma sobre el futur i el camí a escollir. La Berta dubtava entre buscar feina, cosa del tot improbable d’aconseguir, o ampliar els seus coneixements amb un màster, que els seus pares acceptaven pagar feliçment. Ho decidiria aquell estiu, envoltada del verd silvestre i sota l’abric fantasiós de la fageda. Van arribar tard i la Berta va anar a dormir sense saludar els gatets que alimentava el seu pare en contra la voluntat de la seva esposa. I l’endemà, va tornar al riu. No sabia per què però li donava la sensació que aquell paratge era diferent. Ho notava en l’aire i en la llum, en les olors i els sons. Era com si l’estany esperés la seva arribada. La coral de granotes li va donar la benvinguda i els gripaus feien morritos. La Berta va acariciar la frescor de l’aigua, va girar el cap i al seu costat va veure un gripau d’un verd grogós molt llampant, amb els muscles marcats i uns ulls brillants com l’or acabat de polir. Es va fixar en la seva boca impol·luta i el va agafar sense vacil·lar. L’animal la va penetrar amb la mirada i la Berta li va fer un petó hipnotitzada. Un petó que no havia fet mai a cap bestiola. El va fer durar, tendre. I de sobte…plaf…una petita explosió de fum groguenc va sortir del gripau. La Berta va fer un pas enrere, espantada i sorpresa, però enormement entusiasmada. Havia funcionat! El fum es va dissipar i, assegut sobre una roca, va aparèixer, despullat, un home obès, d’avançada edat, brut, deixat, llardós, mal afaitat i, pel cinglot, clarament begut. Al veure a la jove rosseta i dolça palplantada davant seu va dir:
– Hip…posa’m unes olivetes, nena…hip… – i va fer un rot.
Tale Away 