En Marc i l’Anna canten, dansen i beuen en una taverna càlida i rústica d’un petit poble perdut en el terçó de Quatre Lòcs, a la Vall d’Aran. Empresonat per la vegetació pirinenca, aquest enigma topogràfic apareix en alguns mapes antics, variant la seva ubicació a mesura que es modernitzen els plànols, fins desaparèixer totalment en la cartografia actual. La naturalesa defensa aquest reducte de tradició arcana de les aglomeracions i els turistes i els que l’han intentat trobar han acabat perduts, engolits pels congostos de la zona o esquarterats per algun dels pocs ossos bruns que encara hi pasturen. Des que els que van col·locar les primeres pedres hi van començar a viure, van tenir molt clar que no volien acabar sent el destí preferit dels diumenges. Per això mai ningú ha sabut on diantre és aquest paradís silvestre. Fins ara, que només cal escriure el seu nom en un cercador d’Internet perquè apareguin infinites rutes i excursions per visitar aquest indret. Però les llegendes urbanes que rodegen el poble i els seus habitants continuen protegint-lo de les marees irrespectuoses de gent de ciutat. Algunes planes web remarquen que el poble està protegit pels espectres. Hi ha qui diu que hi ha desaparegut gent. I en contes antics es parla, inclús, de la presència d’un drac. Tot plegat són patolles per espantar els turistes. Els pocs reportatges que se n’han fet s’han emès a altes hores de la matinada en programes especialitzats en misteris i ufologia i han furgat en aquesta pila de mites però ben poca cosa han pogut descobrir dels poc més de quaranta habitants dels que compta el poblet. Només que es passen el dia entonant càntics folklòrics i místics amb un somriure d’orella a orella. I que es saluden constantment. I que amb prou feines utilitzen monedes i que quan necessiten quelcom, ho demanen i ho reben. I que ningú té poder sobre els altres. I diuen que les decisions les prenen de forma assembleària a la taverna del poble, un lloc ple de bancs i taules de fusta gruixuda i vella, símbol del pas del temps i de la lluita per mantenir amagada aquesta relíquia. Allà discuteixen cantant amb la seva llengua mil·lenària per trobar solucions als temes de major importància. I allà és on en Marc i l’Anna canten i dansen mentre beuen una forta cervesa casolana de recepta indesxifrable sota el caliu de l’hospitalitat d’aquesta gent enigmàtica però bondadosa que es mostra ben diferent del que havien sentit de la veu en off dels reportatges nocturns que els han portat fins aquí.
Unes quantes hores abans, la jove parella començava un pícnic en un prat solitari prop de Bausen, el poble més important de l’Alt Aran. Celebraven que ja feia dos anys que s’havien conegut durant les festes del barri de Gràcia. En Marc havia obsequiat a l’Anna amb una sortida en un lloc recòndit de la geografia catalana que un dia els va encisar quan el van veure en un d’aquests reportatges d’enigmes i llegendes que els agrada mirar des del sofà per, a continuació, anar a dormir cagats de por i, abraçats, protegir-se tota la nit dels fantasmes i els extraterrestres que apareixen en aquells documentals. Encara amb la ciutat endormiscada, en Marc va apartar el serrell daurat de l’Anna per embenar-li els seus ulls de color de la profunditat del mar i la va obligar a petons a pujar al tot-terreny del seu pare per emportar-se-la lluny de l’asfíxia urbana. A mig matí, els peus petits i fins de l’Anna acariciaven la gespa fresca d’aquella utopia bressolada pel vent. No tenia ni la més remota idea d’on eren i en Marc encara no li ho volia dir. Aquell jove enèrgic d’espatlles amples va estendre unes estovalles de roba amb quadres vermells i blancs i van fer l’esmorzar de les seves vides. Pa amb tomàquet, formatges, vi, carícies i sexe. I quan el sol es va imposar sobre els seus caps van decidir escampar la boira i sembrar la terra d’aquella vall amb el seu amor. No es cansaven. No els molestava que s’estigués fent fosc. Eren ells dos, l’un amb l’altre, com quan s’abracen donant-se valentia estirats al llit. I llavors en Marc li va dir a l’Anna que eren allà. Que anaven cap allà. “Allà…allà?” va preguntar l’Anna. “Allà” va assentir en Marc i va treure el GPS del seu pare ensenyant-li la ruta que havia marcat. Era ben bé com si fer aquella aventura agosarada hagués d’acabar amb alguna espècie de rutina que començava a afectar la parella d’ençà que s’havien emancipat junts. L’Anna, simpàticament èbria, va notar com el cor li anava a mil per hora i va acceptar el joc del seu xicot prement-li la mà. Però es van perdre. I es va fer fosc del tot. I a l’Anna li va passar l’efecte del vi i va començar a retreure-li a en Marc que no sabia on anava i que acabarien al fons d’algun barranc i que ja no miraria mai més reportatges amb ell i que li era igual aquell coi de poble. Ell la va intentar calmar, esbrinant quin havia estat el seu recorregut, per abandonar l’empresa de trobar el poble misteriós i tornar cap el tot-terreny. Els sons estranys d’animals que no havien escoltat mai van fer plorar l’Anna i els testicles d’en Marc el van ennuegar i no el van deixar respirar ni parlar. Però quan semblava que el que havia de ser el millor dia de les seves vides acabaria amb la pitjor de les seves nits, en Marc va albirar els llums d’unes casetes que formaven un oasi en el cor blau grisós de la nit. Darrere uns arbres s’erigia un arc de fusta gastada, amb la frase “Huec e mèu”, foc i mel, gravada de punta a punta i amb un os i un cérvol com emblemes als laterals. Era el portal a un món de fantasia extret d’un conte antic. En Marc va agafar l’Anna amb força i van entrar en aquell refugi salvador. Sota l’atenta mirada d’uns vilatans que anaven apareixent encuriosits darrere les finestres de les seves cases, van avançar pels carrers sense asfaltar fins el centre del poble buscant una comissaria on els poguessin ajudar a ubicar-se. Però allà tan sols hi havia una gran taverna, la gran taverna, el que volia dir que, sense cap mena de dubte, aquell era el poble dels reportatges. En Marc va obrir el bloc gruixut de fusta de roure que feia de porta i el corrent d’aire va fer ballar les flames d’un foc respectuós que des del mig de la sala els donava la benvinguda amb el cruixir de les branques que s’estaven cremant. En una de les taules, uns ancians jugaven a un joc de taula estrany, amb unes fitxes de fusta blanca que tiraven al centre de la taula cridant una melodia harmònica. Un home de mitjana edat, molt alt, amb les mans grans i peludes i un davantal de cuir, els va convidar alegrement a asseure’s en una de les taules. En Marc i l’Anna van somriure i amb la banda sonora de l’esbarjo dels vells, van contemplar com la taverna s’anava omplint de gent. Entraven poc a poc, saludant l’amfitrió i mirant dolçament la parelleta. L’últim en entrar va ser un nen pèl-roig, que es va plantar fent un saltiró i amb una rialla d’orella a orella va saludar-los mentre el gegant agradable va tancar la porta. D’una habitació darrere el mostrador van sortir tot de dones grosses carregades de gerres de cervesa i els ancians van aparcar el joc per agafar-les amb les seves mans velles i arrugades. L’amfitrió va donar en persona una gerra a en Marc i una a l’Anna, que es van apressar a examinar el líquid que contenia aquella ceràmica vetusta: una cervesa aigualida de marró molt fosc. L’Anna va mirar en Marc i aquest li va picar l’ullet. La parella va alçar les gerres cap a la resta de camarades i van fer un glop. El gust era rude però dolç: avellanes que es confonien amb l’ordi torrat. El sabor i la textura va embriagar-los ràpidament i, de sobte, tots i cadascun dels vilatans van començar a cantar. Van arrencar de cop, cada un amb una nota dins la melodia, formant una cançó uniforme que posava els pèls de punta. En Marc i l’Anna els miraven perduts sense aconseguir desxifrar cap paraula d’aquells versos, però els acords eren tan preciosos que treien qualsevol importància que pogués tenir el contingut de la tonada. Es van deixar portar i van beure hipnotitzats per aquella harmonia màgica.
En Marc i l’Anna canten, dansen i beuen en una taverna càlida i rústica d’un petit poble perdut en el terçó de Quatre Lòcs, a la Vall d’Aran. Les dones no paren de portar gerres i, per sort, les cançons semblen no acabar mai. Perquè ells desitgen que el temps no es torni a activar. Que allò no tingui final. La melodia els fa moure el torç fent esses suaus i la cara de satisfacció d’aquella gent que els dedica una balada mil·lenària d’idioma desconegut els abraça i abrigalla en l’interior de la taverna. L’Anna acosta els seus llavis carnosos a la galta fina d’en Marc, li fa un petó tendre i a cau d’orella li dóna les gràcies per aquell regal magnífic. Tanquen els ulls i somriuen sense saber que són objecte de debat d’una assemblea rutinària on s’està decidint quins tipus d’embotits sortirà dels seus cadàvers. I no s’estan posant gaire d’acord. Que si bull blanc, que si llonganissa. Un dels vells vol que se’n faci xoriç, però la seva dona replica que sempre li acaba fent molta pudor l’alè. El nen pèl-roig vol fuet. És el seu embotit preferit. Serà una discussió força llarga fins que no es posin d’acord, per això aquells trossos de dones continuen portant gerres de cervesa.
Tale Away 