Un “adéu” i l’emoticona d’un cor al costat (5 min.)

Mentre s’esperava a la perruqueria, l’Agnès va tornar a mirar el rellotge de la paret. D’ençà que ho havia fet l’última vegada, havien passat només tres minuts. Va esbufegar i va maleir la Paquita, generant tota mena d’improperis dins el seu cervell. L’excel·lent qualitat de la seva perruquera habitual la pagaven els clients amb unes demores que podien arribar fins a l’hora i mitja d’espera. Sovint la Paquita era massa perfeccionista i això exasperava la parròquia. L’Agnès mai s’acabava de mentalitzar del suplici d’esperar-se entre els brunzit incessant dels assecadors i els crits dels nens que acompanyen a les mestresses de casa menstruals que fan anar els seus ventalls quan s’expliquen xafarderies mentre es fan la permanent. A través del smartphone, acabava de consultat per enèsima vegada el seu mur de Facebook, havia revisat la safata d’entrada del seu correu electrònic i havia perdut les cinc vides del Candy Crush. Com a passatemps només li quedava la tauleta farcida de revistes del cor i de ciències i de còmics de Mortadelo i Filemón l’argument dels quals l’Agnès es sabia de memòria. Com que tant se li en fotia que aquella duquessa moribunda s’hagués casat amb aquell duc parent del compte Dràcula, va optar per llegir els avenços en ciència de fa dos anys. Perquè si d’alguna cosa no podia presumir aquella pila de revistes, era de mantenir-se actualitzada. Amb les seves ungles llargues de color lila va anar passant revista per revista fins que es va aturar a una Muy Interesante, “quina contradicció”, va pensar, “perquè de molt interessant no en té pas res”. Però després de fullejar-la un parell de minuts, un article de titular colpidor li va cridar l’atenció: “Els teus últims vuit minuts”. L’Agnès va mirar el rellotge, feia tres quarts d’hora que s’esperava i sabia del cert que la Paquita no la cridaria fins passats vint minuts ben bons; com a mínim! Per això es va disposar a endinsar-se a aquell reportatge. El primer paràgraf era fàcil d’entendre. L’Agnès va llegir que si la distància que separa la Terra del Sol és de cent quaranta-nou milions sis-cents mil quilòmetres i si la llum viatja a tres-cents mil quilòmetres per segon, en el cas hipotètic que un dia el Sol explotés, no ens n’assabentaríem fins passats vuit minuts. “Té la seva lògica”, va pensar l’Agnès, que sovint era massa rebuscada, o donava massa voltes a les coses, “si ningú sap quan s’apagarà el sol, això vol dir que ni els científics ho sabran fins que passi, al cap de vuit minuts”. O el que la connexió neuronal deficitària de l’Agnès li va fer entendre: que en aquell mateix instant, a la sala d’espera de la perruqueria de la Paquita, el compte enrere es podia haver activat. Les mans tremoloses de l’Agnès no van poder aguantar el pes de la revista i la van deixar caure. Va mirar al seu voltant. Tothom continuava fent la seva. Els nens cridant, les dones ventant-se i la Paqui tenyint a una àvia. La va envair un presagi massa realista. I si mentre estava llegint aquell article, ja havia passat un minut dels últims vuit de vida que li quedaven a ella i a tots aquells desgraciats? Va pensar què és el que faria ella si en aquell precís instant estigués vivint els seus últims vuit minuts de vida. Malgastaria aquells set minuts que ara li quedaven trucant a tothom de qui es volgués acomiadar? Això que semblava l’acte més noble era una bona estupidesa, ja que hauria de convèncer a la persona que es trobaria a l’altra banda de la línia telefònica que en poc més de sis minuts el món s’acabaria. L’Agnès va començar a suar. Segons els seus càlculs restaven cinc minuts per l’hecatombe final. I tots aquells grups de whatsapp en els que estava? Havia d’acomiadar-se de cadascun d’ells? Quin seria el missatge? El va començar a redactar i va veure que, a causa del nerviosisme dels seus dits, no el podia acabar. Només va tenir esma per escriure “adéu” i l’emoticona d’un cor al costat. Sí, aquell era el missatge! No n’hi havia cap dubte. Va mirar el rellotge: havia perdut tres minuts intentant escriure un missatge de comiat extens i sentit, el que volia dir que només li quedaven tres minuts més de vida. Va comprovar que li quedava suficient bateria, va seleccionar el text, el va copiar i va començar a enviar l’”adéu” i l’emoticona del cor, a tort i a dret. A la mare, al pare, al seu germà. Al Xevi, a la Íngrid, al Toni. No, al Pere no, aquell no es mereixia res de res. De fet, no sabia per què tenia encara el seu número a l’agenda. Va perdre vint segons esborrant el contacte d’en Pere i a falta d’un minut i mig per la fi del món va continuar enviant el seu comiat particular. A les “Nenes de Dansa”; a “Els xipirons”, el grup de batucada; a “Regal Íngrid”, un grup creat feia dos anys. Mentrestant, uns quants ja havien començat a respondre a l’Agnès preguntant-li què volia dir aquell missatge surrealista. Una broma de les seves? Les ganes que tenia sovint de fer-se notar? L’Agnès va mirar el rellotge: quaranta segons. Va apagar el mòbil, el va guardar a la bossa i va tancar els ulls. Havia de triar un pensament ben bonic. Però només veia l’”adéu” i l’emoticona del cor que, com el seu, bategava ferotge. Vint segons i per fi aquells nens deixarien de cridar, les vaques burres es deixarien de ventar i la Paquita es quedaria sense perruqueria. I el compte enrere va començar. Deu. L’Agnès no va tenir més remei que focalitzar la seva imaginació en l’emoticona del cor. Nou. Almenys tot acabaria amb una imatge d’amor. Vuit. Qui sap si a l’altre barri et premien per haver mort amb un pensament bonic? Set. L’Agnès va començar a dir “adéu” mentalment a tot tipus d’abstraccions. Sis. Adéu a les injustícies. Cinc. Adéu a les noies de classe que es burlaven de les seves males notes. Quatre. Adéu al fill de puta d’en Pere. Tres. Ben mirat va ser ella qui va deixar en Pere. Dos. Adéu a les xafarderes que es fan la permanent. Un. Adéu a la Paquita. Zero.

            ─Agnès!?

            L’Agnès va obrir els ulls.

            ─Agnès?─cridava la Paquita al seu davant mateix.

            L’Agnès la va mirar, suant, amb el cor a punt de sortir-li per la boca.

            ─Fa vuit minuts que t’estic cridant. Ja et toca.  

            L’Agnès es va aixecar robòticament, va recuperar el telèfon mòbil de la bossa i mentre la Paquita li posava una tovallola al voltant del coll i li preguntava “què farem avui?”, el va encendre. A l’Agnès se li acabava de girar molta feina per contestar l’allau de missatges que sepultava el seu mòbil a causa d’aquell “adéu” tant emotiu com críptic. Sort que encara li quedaven un bon parell d’hores mortes a mans de la Paquita.  

SUPERHEROIS CONTEMPORANIS (4 min.)

Surt de casa com una exhalació. Parlem d’ell, per suposat, sí, d’ell. No té nom, ni majúscules. És un personatge anònim. També podries ser tu o el veí del segon segona. Qui sap? Jo no l’he conegut però ja sé qui és. Acostuma a ocultar la seva verdadera identitat. Per tant, podria ser qualsevol de nosaltres. Però avui, és ell qui obre el portal del bloc de pisos on viu. I és ell qui submergeix el peu al petit bassal format entre les esquerdes de l’enrajolat del carrer, empastifant-se els pantalons acabats de planxar. Però ell no s’atura. Té pressa. Topa amb l’espatlla de la senyora que comença a obrir la reixa de la sabateria i perd uns segons molt valuosos demanant-li perdó. Al cap i a la fi, és educat. Reprèn la marxa amb un esprint a fons. L’emergència i el deure li reboten pel cervell, regalimen coll avall i tensen amb força el nus del pit. Mira d’abstraure’s i es concentra en esquivar-se els primers vianants del dia. Pensa que tothom ha matinat molt avui. I crec que té raó, jo també ho penso, tothom ha matinat molt avui. Mentre corre repassa mentalment tot el que porta a la motxilla, pregant no haver-se deixat res. De totes maneres, tampoc pot perdre el temps tornant enrere. Manté una cursa contra els segons. Sap que no pot fallar. Està en bona forma. Sort que jo no fumo. A la motxilla: el vestit amb el seu símbol recentment cosit, la màscara i la capa. Ho té tot. Està a punt. Li agradaria sortir volant però abans de poder-ho provar es troba baixant les escales del Metro i introduint la targeta amb els deu viatges a la ranura electrònica. La màquina li torna el bitllet esgotat. Quan torni cap a casa n’haurà de comprar un de nou. Ara, de moment, només pensa en el seu deure, que ha fet que es despertés sobtadament, quan dormia com un nadó. El Metro va ràpid, però tampoc tant, i ell mou el peu impacient i engruna el bitllet caducat. Tots el mirem de forma estranya. És massa d’hora per veure algú tant nerviós. Però no ho entenem. No entenem res. No sabem la responsabilitat que té. No tothom s’hi podria sotmetre. Li suen el front i les mans i els peus i les aixelles. Dues parades i ja haurà arribat. Per distreure’s s’entreté mirant de reüll el còmic que llegeix el noi del seu costat. Està molt ben dibuixat, i sembla molt dinàmic. I això que no en té ni idea de còmics. Només espera que un dia es faci un còmic d’ell. Sap que és demanar molt però podria ser interessant. I segur que tindria força tirada. Mentre imagina com seria el seu personatge, per megafonia anuncien la seva parada. I la meva. La nostra. S’aixeca d’un bot i surt del vagó abans que ningú per no trobar-se cap tap a la sortida. Corre veloç deixant-nos a tots enrere i puja les escales mecàniques de tres en tres. Està en bona forma. Surt fora i el vent fred de tardor li acaricia les galtes i li fa plorar els ulls. Encara no s’ha fet totalment de dia i es podrà amagar bé. No sap què farà quan canviïn l’hora i hi hagi més claror; haurà de pensar una alternativa. Va a buscar la cabina telefònica per disfressar-se sense que ningú el reconegui. Pensa que un dia, quan les cabines s’hagin extingit, haurà de buscar un nou amagatall. Però potser quan arribi aquest dia estarà a un altre lloc. Seria una sort. Però no pot assegurar res. Corren temps difícils i pel que sembla hi ha gent que encara el necessita. Obre la motxilla. S’emboteix dins el mono d’elastà verd, es col·loca les botes vermelles i es tapa la cara amb la màscara groga. Es posa la motxilla i a sobre la capa vermella que fa joc amb les botes. Surt de la cabina telefònica traient pit i es col·loca davant de la boca del metro amb les cames obertes i els braços a la cintura. Ha arribat a temps. La gent comença a sortir. La majoria bastant adormits s’espanten quan es topen amb ell. Allarga el braç impetuosament i ens dóna un dels centenars de fulletons de propaganda del restaurant pel qual treballa, “El Super Jalapenyo”, especialista en menjar mexicà. Cada dia me’n dóna un i em desitja que tingui un bon dia. Jo li torno l’amabilitat amb un gest formal de cap. Ja el tinc clissat. L’he reconegut i l’he seguit. Però ho mantindré en secret. Un dia vaig llegir que un petit poder comporta una gran responsabilitat. I, de moment, ell fa tant bé com pot la seva feina. Malgrat tot, encara no he anat a dinar al seu restaurant.

Un epitafi (2 min.)

Quedar-se en blanc a l’hora d’escriure un epitafi ha de ser, perdonin-me la vulgaritat, una putada. Això a Mots Eterns S.L no ens ha passat mai i la raó és ben senzilla: tenim el millor equip d’escriptors, filòlegs i, fins i tot, guionistes, de tot el planeta. Som capaços de sintetitzar en menys de tres paraules tota una vida, el caràcter del difunt, les seves innumerables virtuts o els desitjos dels seus familiars, com és el seu cas. Així que no es preocupin, estan en bones mans. En les millors, m’atreviria a dir, si em permeten.

            Han pensat en algun tipus de làpida en concret? Veig que fan cara d’incertesa; no fa falta que m’ho diguin ara. A Mots Eterns S.L treballem amb qualsevol tipus de material. Marbre, fusta, ferro, ciment o gel. Sí, sí, ja ho han sentit bé. Cada cop s’està posant més de moda això de marcar un glaçó gegant. La majoria ho fan pel simbolisme. Allò del gel que es fon, com una metàfora d’un últim adéu que va perint. Els ha agradat la paraula? “Perir”. Significa “deixar d’existir, desaparèixer”. La vaig aprendre la setmana passada. Me la va ensenyar el poeta que acabem de contractar. “Parir”, escrit amb la lletra “A” és donar vida. “Perir”, amb la lletra “E”, és perdre-la. Curiós, no troben? Abraham Lincoln va concloure el seu famós discurs de Gettysburg amb aquesta paraula: “el govern del poble, pel poble i per al poble, mai no perirà de la terra”. Què els sembla? Han quedat de pasta de moniato. Si volen la podem incloure a la seva làpida. Només és un suggeriment.

            Els ho dic perquè el cas és que diàriament ens arriba molta gent en blanc, sense idees. Clar que això no és un problema, però la inscripció és menys personal. És com si vostès es fessin un tatuatge que han escollit d’un catàleg amb fotografies i dissenys. Em segueixen? El que vull dir és que pel que acabaran pagant potser els sortiria més a compte que el gravat fos el màxim de personal possible. Així els donarà la sensació d’amortitzar el cost de tot plegat. Ai senyor, quin embolic! No em malinterpretin. Només pel fet d’haver vingut fins aquí ja han fet la millor inversió de la seves vida. És clar que quan es tracta de brindar el millor viatge al seu ésser estimat, els diners no signifiquen absolutament res.

            Doncs pel que fa al tema econòmic, els explicaré com funcionem a Mots Eterns S.L. Cada paraula té un cost. O més ben dit, cada síl·laba té un cost. Un monosíl·lab és més barat que un tetrasíl·lab. M’entenen, oi? En funció de la quantitat de paraules i de les seves síl·labes els sortirà per un preu o per un altre. La suma de l’oració, el material de la làpida i a la quantitat d’hores de feina serà el que conformarà el pressupost final. Aquest mes tenim una oferta molt interessant: el transport i la col·locació de la làpida van a càrrec de la nostra empresa. Què els sembla? No troben que està molt bé? Així s’estalvien maldecaps i haver de discutir amb la mà d’obra inútil del cementiri.

            Veig que ja fan més bona cara. Si els sembla passem a parlar del seu cas. Han pensat en la frase que volen escriure a la làpida d’en Bobby?

            “Bup, bup!”? Magnífic.   

            Doncs firmin aquí i ja ho tindríem.

Apatia (4 min.)

En un futur no gaire llunyà, la clínica del senyor Ramiru, un reputat neurocirurgià, s’ha convertit en la pionera en extirpar sentiments. El per què és ben senzill: no hi ha una clínica tant bona en cap altre lloc del món. Per això la llista d’espera és més llarga que la del restaurant amb més estrelles Michelin, aquell que porta anys sent el millor del món i, total, pel que t’acaben posant al plat… Els preus de les operacions del senyor Ramiru són els que són i només se’ls poden permetre uns quants afortunats. Però és que és el senyor Ramiru en persona qui extirpa totes i cadascuna de les peticions dels seus clients multimilionaris. Per molt difícil que pugui semblar una operació, les seves mans són les úniques que saben el que es fan. D’altres l’han intentat imitar però les negligències els han tancat les clíniques. Ningú coneix el cervell tant bé com el senyor Ramiru.

      Al seu web hi ha informació amb les tarifes i un telèfon de contacte.

      Mentre la senyora pansa-arrugada es fa una liposucció, un augment de pits, una estirada de pell i un realçament de glutis a la clínica d’estètica de l’altra banda de l’avinguda, el seu marit li demana al senyor Ramiru que li extirpi la gelosia, perquè sap que no podrà suportar les mirades lascives que es cruspiran la seva senyora quan surti renovada del taller. I el neurocirurgià amb nom d’obrer li fa un foradet de mig mil·límetre a la part occipital del crani i li esborra la gelosia amb aquell làser en forma de bolígraf que l’ha fet tant famós. Un ingrés a la clínica de dues hores de repòs – temps necessari perquè l’esparadrap i la pomada tanquin la ferida – i un altre ingrés amb molts zeros al compte bancari del senyor Ramiru i, au, el pacient ja pot inaugurar el cul de la seva esposa grapejant-lo com un adolescent mentre accepta impassible la salivera dels que no li treuen l’ull de sobre.

      I el senyor Ramiru que torna a casa després de destruir la gelosia d’aquell marit, l’enveja d’un fill de papá obligat a visitar la seva clínica per les constants baralles amb el seu germà gran, l’arrogància d’un vell amic amenaçat per l’ultimàtum de la seva dona i la tristesa d’un vidu. Condueix amb la finestra oberta deixant que l’aire fresc del capvespre li estarrufi els pèls del serrell mentre escolta l’emissora de torn que omple la nit amb hits d’aquella dècada llunyana dels vuitanta. Somriu lleument com ho fa la gent que sap que està fent una bona feina i la rialla és plena quan pensa que ha conegut els famosos més inaccessibles, ha dinat als restaurants més cars i ha encaixat la mà dels polítics més poderosos.

      El senyor Ramiru aparca el cotxe, entra a casa, penja l’abric al rebedor, deixa les claus al bol de vidre que hi ha sobre un moble de fusta brillant i saluda a la seva muller cridant el seu nom amb il·lusió. I arriba el moment més feliç del dia: quan deixa les sabates i els mitjons a l’entrada i camina descalç pel parquet per notar la seva suavitat, deixant un rastre d’empremtes humides a causa de la suor de les plantes d’uns peus cansats. Ho fa sabent que no hi haurà cap reprimenda per part de la seva dona per estar embrutant un terra tant car. Com tampoc n’hi haurà cap si veu que ha deixat els pantalons a la barana de les escales i es passeja per casa en roba interior. I tampoc l’escridassarà si abans de sopar es pren una cervesa de llauna assegut al sofà de Caixmir, amb els calçotets bruts de tot un dia d’intensa jornada laboral. Fa zàping mentre ella surt de la cuina amb el davantal i li fa un petó a la galta. No li importa que el seu marit deixi la cervesa freda sobre la catifa de la sala per acariciar-li les galtes. Ni que quan la torni a agafar hagi deixat la marca del cul de la llauna.

      No el renyarà perquè no s’enfada mai.

      Perquè no té cap mania.

      Perquè el senyor Ramiru ja va procurar que no en tingués cap.

     Amb el pretext de curar-li les migranyes que li rosegaven el cap des que era petita, el senyor Ramiru va utilitzar aquell bolígraf-làser miraculós per netejar la seva esposa de manies. Ella continua tenint migranya i mai ha entès com pot ser, si el seu marit és el millor neurocirurgià del món. Però no sap per què no es pot indignar, no es pot enfadar amb ell, perquè ell ho fa tot bé. I mira que quan explica a les seves amigues el que fa el seu marit quan no treballa, elles li deixen anar que és un porc i un desconsiderat. Però el que els seus ulls veuen és un home enamorat que la cuida com una princesa i no la treu mai de polleguera. Per la seva banda, encara que el senyor Ramiru faci com si res, si tingués remordiments el cremarien per dins, com l’àcid, fent-li un forat al coll i baixant-li per l’estómac. Si tingués remordiments li diria la veritat a la seva dona. Li diria que ell l’ha fet així i que és un monstre egoista. Però no té remordiments. No perquè se’ls tragués, sinó perquè mai n’ha tingut. Va néixer sense ells. Per això és feliç. SÓN feliços.

      Ell sense remordiments i ella sense manies.

      Són la parella perfecta.

      Fan una enveja!

L’excusa dels artistes (3 min.)

Com que només es dedicava a traçar esbossos de possibles novel·les, l’escriptor mai va arribar a publicar cap llibre. La seva etapa preferida era la d’investigació i documentació i li agradava tant inventar que quan ja n’havia tingut prou, llançava l’esborrany a la paperera, el ruixava amb benzina i li calava foc. El cubell estava torrat per dins i les cendres d’idees que podrien haver esdevingut autèntics clàssics de la literatura contemporània començaven a treure el nas pel capdamunt. S’havia pres al peu de la lletra allò que aquell professor de literatura pedant que es passava tot el dia citant Proust havia recomanat als alumnes de l’escola d’escriptura el primer dia de classe: “el millor que podeu fer és escriure sobre el que coneixeu”. Eureka! Quan havia d’escriure sobre un alcohòlic, l’escriptor s’emborratxava fins que sortia el sol. En canvi, si el protagonista de la seva nova novel·la era un putero, l’escriptor es gastava els calers en tot tipus de prostitutes: cares, barates, de luxe, de carretera, sud-americanes o xineses. Que tenia pensat que la figura principal del seu nou llibre fos un addicte a la cocaïna? Cap problema, en consumia fins que li rajava sang del nas. Que, a més, en algun moment de la trama, el personatge estampava el seu cotxe esportiu contra l’aparador d’una botiga de roba? L’escriptor feia el mateix amb un cotxe de lloguer. Era un viciós de mena però sempre que algú emetia un judici de valor sobre el seu peculiar estil de vida, l’escriptor s’amagava darrere del mateix discurs: “Ep, que això ho faig perquè estic desenvolupant una nova novel·la. No pas perquè m’agradi. És part de l’ofici. No m’agrada pas. Que consti!”. És curiós perquè mai escrivia sobre futbolistes o forners o pares de família acomodats; a no ser que es veiessin xuclats per una vida desenfadada de drogues i perversió, i, d’això, l’escriptor ja s’encarregava que fos així. No havia disparat mai una escopeta ni havia consumit crack però va matar dos ocells d’un tret quan va escriure la història d’un caçador que havia tocat fons per culpa d’aquesta droga. Un dia la policia el va detenir perquè alterava l’ordre públic disparant orina als vianants amb una pistola d’aigua, disfressat de capellà, sense roba interior. Quan el van enxampar cridava: “Sóc escriptor, estic investigant per la meva pròxima novel·la! Va d’un capellà que està tocat de l’ala, saben? Però no els puc dir res més, que encara no ha sortit al mercat. És secret!”. A la ficció, el capellà s’escapava robant un tanc, però al país on vivia l’escriptor no n’hi havia de tancs, i per això va haver de passar la nit a la garjola, escena que no apareixia a l’escaleta de la novel·la.

      Després d’aquest episodi, semblava que l’escriptor es suavitzaria i viuria experiències més mundanes. Com que no havia saltat mai amb paracaigudes es va inventar un relat on el protagonista era un enamorat dels esports de risc. Però li faltava alguna cosa, aquell protagonista era massa pla. A l’escriptor se li va encendre la bombeta i va completar la fitxa del personatge afegint-hi: “amant de les pel·lícules snuff”. Malgrat que el rodatge en el que el van convidar li regirés l’estómac, li va fer renéixer les ganes d’escriure, bé, de planificar novel·les. I va tornar a la vida de pillatges. Disparar contra gatets amb un rifle de franctirador, atonyinar gallines amb un pal de golf vestit d’astronauta, beure cava regalimant de l’escletxa del cul d’un nan. Les escenes es succeïen exponencialment fins a l’esperadíssim clímax final que per sorpresa de l’escriptor va ser un gir argumental nefast. Per primera vegada s’enfrontava a la pàgina en blanc. S’havia quedat sec. Sense idees. Sense pretextos. Ja no sabia què inventar-se, perquè ja s’ho havia inventat tot. Va advertir que la cendra havia sortit de la paperera i estava escampada pel terra, avançant lentament cap els seus peus, per devorar-lo, empassar-se’l i no deixar-lo sortir mai més de sota la pila d’esborranys cremats. Va començar a respirar ràpidament, claustrofòbic, pres de la por al color blanc immaculat del full. Quasi havia decidit que inventar-se una història sobre un escriptor que es suïcidava era la millor manera d’acabar amb aquell argument, quan va fer el somriure que feia aquells temps en que tenia unes idees increïbles. Va agafar la màquina d’escriure i la va llançar per la finestra. Es va aixecar i va donar una puntada de peu a la paperera. Les cendres van voleiar per l’habitació creant una boirina mística que rodejava l’escriptor que va treure pit i es va posar les mans a la cintura com un superheroi. Havia pres una decisió: canviaria de disciplina. Provaria la pintura que de segur que estaria plena d’excuses.

Foc i mel (6 min.)

En Marc i l’Anna canten, dansen i beuen en una taverna càlida i rústica d’un petit poble perdut en el terçó de Quatre Lòcs, a la Vall d’Aran. Empresonat per la vegetació pirinenca, aquest enigma topogràfic apareix en alguns mapes antics, variant la seva ubicació a mesura que es modernitzen els plànols, fins desaparèixer totalment en la cartografia actual. La naturalesa defensa aquest reducte de tradició arcana de les aglomeracions i els turistes i els que l’han intentat trobar han acabat perduts, engolits pels congostos de la zona o esquarterats per algun dels pocs ossos bruns que encara hi pasturen. Des que els que van col·locar les primeres pedres hi van començar a viure, van tenir molt clar que no volien acabar sent el destí preferit dels diumenges. Per això mai ningú ha sabut on diantre és aquest paradís silvestre. Fins ara, que només cal escriure el seu nom en un cercador d’Internet perquè apareguin infinites rutes i excursions per visitar aquest indret. Però les llegendes urbanes que rodegen el poble i els seus habitants continuen protegint-lo de les marees irrespectuoses de gent de ciutat. Algunes planes web remarquen que el poble està protegit pels espectres. Hi ha qui diu que hi ha desaparegut gent. I en contes antics es parla, inclús, de la presència d’un drac. Tot plegat són patolles per espantar els turistes. Els pocs reportatges que se n’han fet s’han emès a altes hores de la matinada en programes especialitzats en misteris i ufologia i han furgat en aquesta pila de mites però ben poca cosa han pogut descobrir dels poc més de quaranta habitants dels que compta el poblet. Només que es passen el dia entonant càntics folklòrics i místics amb un somriure d’orella a orella. I que es saluden constantment. I que amb prou feines utilitzen monedes i que quan necessiten quelcom, ho demanen i ho reben. I que ningú té poder sobre els altres. I diuen que les decisions les prenen de forma assembleària a la taverna del poble, un lloc ple de bancs i taules de fusta gruixuda i vella, símbol del pas del temps i de la lluita per mantenir amagada aquesta relíquia. Allà discuteixen cantant amb la seva llengua mil·lenària per trobar solucions als temes de major importància. I allà és on en Marc i l’Anna canten i dansen mentre beuen una forta cervesa casolana de recepta indesxifrable sota el caliu de l’hospitalitat d’aquesta gent enigmàtica però bondadosa que es mostra ben diferent del que havien sentit de la veu en off dels reportatges nocturns que els han portat fins aquí.

                Unes quantes hores abans, la jove parella començava un pícnic en un prat solitari prop de Bausen, el poble més important de l’Alt Aran. Celebraven que ja feia dos anys que s’havien conegut durant les festes del barri de Gràcia. En Marc havia obsequiat a l’Anna amb una sortida en un lloc recòndit de la geografia catalana que un dia els va encisar quan el van veure en un d’aquests reportatges d’enigmes i llegendes que els agrada mirar des del sofà per, a continuació, anar a dormir cagats de por i, abraçats, protegir-se tota la nit dels fantasmes i els extraterrestres que apareixen en aquells documentals. Encara amb la ciutat endormiscada, en Marc va apartar el serrell daurat de l’Anna per embenar-li els seus ulls de color de la profunditat del mar i la va obligar a petons a pujar al tot-terreny del seu pare per emportar-se-la lluny de l’asfíxia urbana. A mig matí, els peus petits i fins de l’Anna acariciaven la gespa fresca d’aquella utopia bressolada pel vent. No tenia ni la més remota idea d’on eren i en Marc encara no li ho volia dir. Aquell jove enèrgic d’espatlles amples va estendre unes estovalles de roba amb quadres vermells i blancs i van fer l’esmorzar de les seves vides. Pa amb tomàquet, formatges, vi, carícies i sexe. I quan el sol es va imposar sobre els seus caps van decidir escampar la boira i sembrar la terra d’aquella vall amb el seu amor. No es cansaven. No els molestava que s’estigués fent fosc. Eren ells dos, l’un amb l’altre, com quan s’abracen donant-se valentia estirats al llit. I llavors en Marc li va dir a l’Anna que eren allà. Que anaven cap allà. “Allà…allà?” va preguntar l’Anna. “Allà” va assentir en Marc i va treure el GPS del seu pare ensenyant-li la ruta que havia marcat. Era ben bé com si fer aquella aventura agosarada hagués d’acabar amb alguna espècie de rutina que començava a afectar la parella d’ençà que s’havien emancipat junts. L’Anna, simpàticament èbria, va notar com el cor li anava a mil per hora i va acceptar el joc del seu xicot prement-li la mà. Però es van perdre. I es va fer fosc del tot. I a l’Anna li va passar l’efecte del vi i va començar a retreure-li a en Marc que no sabia on anava i que acabarien al fons d’algun barranc i que ja no miraria mai més reportatges amb ell i que li era igual aquell coi de poble. Ell la va intentar calmar, esbrinant quin havia estat el seu recorregut, per abandonar l’empresa de trobar el poble misteriós i tornar cap el tot-terreny. Els sons estranys d’animals que no havien escoltat mai van fer plorar l’Anna i els testicles d’en Marc el van ennuegar i no el van deixar respirar ni parlar. Però quan semblava que el que havia de ser el millor dia de les seves vides acabaria amb la pitjor de les seves nits, en Marc va albirar els llums d’unes casetes que formaven un oasi en el cor blau grisós de la nit. Darrere uns arbres s’erigia un arc de fusta gastada, amb la frase “Huec e mèu”, foc i mel, gravada de punta a punta i amb un os i un cérvol com emblemes als laterals. Era el portal a un món de fantasia extret d’un conte antic. En Marc va agafar l’Anna amb força i van entrar en aquell refugi salvador. Sota l’atenta mirada d’uns vilatans que anaven apareixent encuriosits darrere les finestres de les seves cases, van avançar pels carrers sense asfaltar fins el centre del poble buscant una comissaria on els poguessin ajudar a ubicar-se. Però allà tan sols hi havia una gran taverna, la gran taverna, el que volia dir que, sense cap mena de dubte, aquell era el poble dels reportatges. En Marc va obrir el bloc gruixut de fusta de roure que feia de porta i el corrent d’aire va fer ballar les flames d’un foc respectuós que des del mig de la sala els donava la benvinguda amb el cruixir de les branques que s’estaven cremant. En una de les taules, uns ancians jugaven a un joc de taula estrany, amb unes fitxes de fusta blanca que tiraven al centre de la taula cridant una melodia harmònica. Un home de mitjana edat, molt alt, amb les mans grans i peludes i un davantal de cuir, els va convidar alegrement a asseure’s en una de les taules. En Marc i l’Anna van somriure i amb la banda sonora de l’esbarjo dels vells, van contemplar com la taverna s’anava omplint de gent. Entraven poc a poc, saludant l’amfitrió i mirant dolçament la parelleta. L’últim en entrar va ser un nen pèl-roig, que es va plantar fent un saltiró i amb una rialla d’orella a orella va saludar-los mentre el gegant agradable va tancar la porta. D’una habitació darrere el mostrador van sortir tot de dones grosses carregades de gerres de cervesa i els ancians van aparcar el joc per agafar-les amb les seves mans velles i arrugades. L’amfitrió va donar en persona una gerra a en Marc i una a l’Anna, que es van apressar a examinar el líquid que contenia aquella ceràmica vetusta: una cervesa aigualida de marró molt fosc. L’Anna va mirar en Marc i aquest li va picar l’ullet. La parella va alçar les gerres cap a la resta de camarades i van fer un glop. El gust era rude però dolç: avellanes que es confonien amb l’ordi torrat. El sabor i la textura va embriagar-los ràpidament i, de sobte, tots i cadascun dels vilatans van començar a cantar. Van arrencar de cop, cada un amb una nota dins la melodia, formant una cançó uniforme que posava els pèls de punta. En Marc i l’Anna els miraven perduts sense aconseguir desxifrar cap paraula d’aquells versos, però els acords eren tan preciosos que treien qualsevol importància que pogués tenir el contingut de la tonada. Es van deixar portar i van beure hipnotitzats per aquella harmonia màgica. 

               En Marc i l’Anna canten, dansen i beuen en una taverna càlida i rústica d’un petit poble perdut en el terçó de Quatre Lòcs, a la Vall d’Aran. Les dones no paren de portar gerres i, per sort, les cançons semblen no acabar mai. Perquè ells desitgen que el temps no es torni a activar. Que allò no tingui final. La melodia els fa moure el torç fent esses suaus i la cara de satisfacció d’aquella gent que els dedica una balada mil·lenària d’idioma desconegut els abraça i abrigalla en l’interior de la taverna. L’Anna acosta els seus llavis carnosos a la galta fina d’en Marc, li fa un petó tendre i a cau d’orella li dóna les gràcies per aquell regal magnífic. Tanquen els ulls i somriuen sense saber que són objecte de debat d’una assemblea rutinària on s’està decidint quins tipus d’embotits sortirà dels seus cadàvers. I no s’estan posant gaire d’acord. Que si bull blanc, que si llonganissa. Un dels vells vol que se’n faci xoriç, però la seva dona replica que sempre li acaba fent molta pudor l’alè. El nen pèl-roig vol fuet. És el seu embotit preferit. Serà una discussió força llarga fins que no es posin d’acord, per això aquells trossos de dones continuen portant gerres de cervesa.  

Astrobiologia (0 min.)

 

Res del que l’astrobiòleg havia estudiat sobre extraterrestres va servir el dia en què es va topar amb un funcionari.

 

 

 

L’Avi dels Mistos (5 min.)

Com cada dissabte, l’Avi dels Mistos ordena llumins a la parada de l’autobús. Vesteix de dol i té les restes de color blanc esgrogueït d’una melena –que de ben segur havia voleiat enamoradissa dècades enrere– perfectament estirades cap al clatell. Els anys l’han ensorrat i li han apagat el rostre –però em fa l’efecte que el bon humor no és un tret que els seus amics destacarien d’ell. A les 10:20 arriba a la parada, s’asseu en un dels bancs amb restes de xiclets de l’edat de pedra i de la butxaca de l’americana descolorida i mal rentada en treu una capsa de mistos. L’agafa tremolant però amb força i els seus dits boteruts i arrugats comencen el ritual de cada dissabte. Mentre espera que arribi l’autobús de les 10:30 es consagra a la rutina d’ordenar mistos amb una precisió de rellotger suís. Amb cura, els agafa un per un de la gran pila esbarriada de fusta i els col·loca en vertical, un al costat de l’altre, sense perdre la paciència, calculant equacions temporals infal·libles i inalterables. El miro de reüll fascinat com si fos la primera vegada que l’espio. De tant en tant, s’atura una bona estona en algun dels mistos que es disposa a ordenar i vacil·la uns segons abans de col·locar-lo al costat dels seus companys. Quasi mai n’encén cap, només alguna vegada, després de mirar el llumí preocupadament enfadat, el frega pel lateral de la capseta amb un cop sec de canell i esbufega mentre es consumeix poc a poc. Quan la flama topa amb les puntes afilades de les seves ungles, el deixa anar, tanca la capseta i la torna a endinsar dins la butxaca de l’americana. Fa dissabtes que arribo amb temps a la parada per tenir bones vistes quan comenci aquella rutina tan hipnòtica com estranya. Després de setmanes d’observació, he descartat la hipòtesi d’estar assegut al costat d’un vell piròman i ara el miro amb ulls de nét. Per justificar aquella digues-li mania, digues-li hàbit, el meu cervell narratiu ha elaborat la història de l’Avi dels Mistos, que no ordena simples palets de fusta amb el cap de fòsfor, sinó que organitza records. Cada llumí és una anècdota, una cara, un nom, un petó, un gust, una olor que neda pel mar de la memòria d’un octogenari enigmàtic. Cadascuna d’aquelles cerilles és la munició per lluitar contra l’oblit causat pel desgast de l’edat o per aquell fantasma de nom alemany que s’infiltra dins el teu cap quan abaixes la guàrdia i t’aniquila letalment les neurones. Avui, però, és un d’aquells dies en què l’avi no ha guanyat el combat i els seus ulls observen impotents com el llumí es va carbonitzant davant del seu nas de bec de voltor. El llumí s’esmicola contra el terra quan arriba l’autobús. L’avi s’asseu derrotat a les files del darrere i jo ho faig al principi, al lloc de sempre, sobre la roda. També sóc de tradicions i rutina i la del seient de l’autobús no me la canviarà ningú. Lluny dels crits dels marrecs suats que seuen a la part posterior del vehicle, recolzo el cap al vidre i tanco els ulls. Després de vint-i-cinc minuts exactes arribo a la meva destinació i em giro buscant a l’avi, però ja no hi és. Mai hi és. Sempre intento mantenir-me despert per veure’l baixar però mai ho aconsegueixo. Ni posant-me l’alarma per despertar-me minuts abans d’arribar. Res de res. El destí i la ressaca no volen que sàpiga on es dirigeix l’Avi dels Mistos.

A l’hora de dinar la iaia Maria ja m’espera amb una cassola de fideus a taula. És el primer dissabte que dinem sols. Al viure a la ciutat hi vaig poc per allà i quan m’hi deixo caure algun cap de setmana esporàdicament avorrit dino amb els pares. Però avui no hi eren i he pensat que a la iaia Maria li faria il·lusió fer-me de cuinera. Mentre dinem i ens posem al dia truquen al timbre i la iaia s’aixeca amb una barreja de preocupació i molèstia per aquella interrupció del dinar. Quan era viu, l’avi Pepito s’encarregava d’atendre els importunis que, en comptades ocasions, truncaven els àpats. Deixo anar els coberts i acompanyo a la iaia per xafardejar i per fer-li de guardaespatlles d’aquell monstre que gosava trucar mentre estàvem dinant. Des del passadís veiem a través de la ventalla de la porta de l’entrada, que l’Avi dels Mistos ens espera. “Ah, és El Capellà”, diu la iaia mentre el personatge que ha aparegut per art de màgia ens saluda. “A vegades ve El Mentider i a vegades El Vergonyós. Ara feia dies que no venia El Capellà”. La iaia li fa un gest amb la mà a l’anteriorment anomenat Avi dels Mistos perquè s’esperi i fa mitja volta. La segueixo fins al menjador i mentre remena el moneder m’explica que “El Capellà” és el nom que li va posar juntament amb l’avi a aquell ancià que va casa per casa demanant almoina. La iaia diu que també hi ha El Mentider i El Vergonyós, dos rodamóns més que de tant en tant truquen a la porta esperant la seva generositat inesgotable. Diu que li van posar aquest motiu perquè sempre va vestit de negre i que uns veïns del carrer li diuen “L’Enterramorts”. Tornem cap a l’entrada amb dos euros per l’Avi dels Mistos o Capellà o Enterramorts i la iaia m’explica que fa molts anys que l’home és vidu i que té un fill vivint a Amèrica que es guanya molt bé la vida però que, pel que sembla, ja no es recorda del seu pare. La iaia no li ha preguntat mai res més, però especula dient que deurien haver discutit per acabar un a l’altra banda del “xarco” i l’altre demanant caritat. Diu que de totes maneres El Capellà no ha perdut l’amor cap al seu fill i sempre parla d’ell i que viu a Amèrica. La iaia obre la porta i El Capellà em clava la mirada. Suposo que està tant sorprès com jo al veure un dels seus mistos dret al costat del llumí que cada dissabte li dóna dos euros. La iaia li explica entusiasmada que sóc el seu nét i que visc a la ciutat però que avui hi he anat a dinar i li dóna la moneda. L’home li agraeix amb un somriure i un moviment respectuós de cap i la iaia el mira amb tendresa i li pregunta com està el seu fill que viu a Amèrica. A l’avi li canvia l’expressió de la cara i pregunta: “Quin fill? Jo no tinc fills mestressa”. “Sí home, el que viu a Amèrica”, replica la iaia d’immediat. Però l’Avi dels Mistos continua impassible i li repeteix que el deu haver confós. La iaia rumia i acaba comprenent que El Capellà té la memòria desgastada per l’edat o per aquell fantasma de nom alemany que s’infiltra dins el teu cap quan abaixes la guàrdia i t’aniquila letalment les neurones. Per acabar amb aquesta situació incòmodament trista la iaia Maria somriu condescendent i li diu que té raó, que s’ha equivocat de persona. L’Enterramorts assenteix, ens dóna les gràcies i marxa carrer avall cap a la parada de l’autobús per tornar a la ciutat on aquest matí cremava un llumí que ara prenia forma de fill que viu a Amèrica. El Capellà no acostuma a encendre gaires mistos, però a vegades hi ha llumins que és millor cremar.

Gripau blau (3-4 min.)

Des que la mare de la Berta li va llegir un conte sobre granotes que es convertien en prínceps, aquella nena rosseta i dolça va començar a petonejar amfibis. Rar era el dia que no arribava a casa sense un herpes com una catedral, desil·lusionada per no haver pogut emular la jove protagonista d’aquelles narracions. La seva mare ja no sabia què fer per dissuadir a la petita Berta de l’empresa fantasiosa que s’havia imposat. “Només és un conte! Això no passa de veritat!”, li escridassava quan veia aquells llavis botits i xacrosos. Però la princesa de galtones rogenques no es rendia i continuava morrejant les boques dels gripaus que habitaven els estanys limítrofs a la masia on va passar la infantesa.

Amb els anys va anar abandonant la fita i es va mudar a la ciutat per començar pedagogia. Els estius s’instal·lava al poble, per fer companyia als pares i escoltar aquelles anècdotes als aiguamolls que protagonitzaven les sobretaules. A la tarda, abans que es pongués el sol, la Berta caminava entre els arbres que l’havien vist créixer. La xerrameca de les granotes anunciava que s’acostava al riu, actualment una urbanització de mosquits tigre. Allà, la nostàlgia s’apoderava de la Berta i l’empenyia a agafar un d’aquells gripaus obesos i llefiscosos per besar-li els morros. La ciutat no havia amansat el seu esperit intrèpid i curiós, i quan la Berta veia els batracis saltant despreocupats a l’aigua, la il·lusió de fer realitat els contes que llegia de petita tornava a bullir dins seu. Agafava el primer gripau que veia, se’l posava davant els seus llavis carnosos i rogencs i li feia un petonet. Era la tradició de cada estiu, com qui va a Madrid i passa per l’administració de loteria de Doña Manolita a comprar un número. Tenia l’esperança que, per fi, i trencant totes les lleis de la física, la màgia fes tangible el que mai ningú havia cregut. Però la Berta era conscient que no podia estar morrejant granotes tota la seva vida. Tenia intensió d’aturar els petons quan trobés el seu príncep blau, ja fos a l’estany o al vagó del metro. I l’estiu es va acabar amb un parell de panses i amb la mandra de tornar a la rutina urbanita. Però aquell estany li deparava una sorpresa, que l’any següent descobriria.

A l’acte de graduació no hi van faltar els pares, fent centenars de fotografies i ovacionant emocionats la seva pedagoga preferida. Després de la cerimònia, la Berta va sacrificar el sopar i la festassa de graduació per pujar al poble amb els seus progenitors. La veritat és que tampoc havia fet molts amics a la universitat i això de celebrar la clausura de la seva etapa d’estudiant com si s’hagués d’acabar el món no anava amb ella. Així que amb el maleter carregat, el carruatge es va enfilar cap a la masia. Era el millor lloc per reflexionar amb calma sobre el futur i el camí a escollir. La Berta dubtava entre buscar feina, cosa del tot improbable d’aconseguir, o ampliar els seus coneixements amb un màster, que els seus pares acceptaven pagar feliçment. Ho decidiria aquell estiu, envoltada del verd silvestre i sota l’abric fantasiós de la fageda. Van arribar tard i la Berta va anar a dormir sense saludar els gatets que alimentava el seu pare en contra la voluntat de la seva esposa. I l’endemà, va tornar al riu. No sabia per què però li donava la sensació que aquell paratge era diferent. Ho notava en l’aire i en la llum, en les olors i els sons. Era com si l’estany esperés la seva arribada. La coral de granotes li va donar la benvinguda i els gripaus feien morritos. La Berta va acariciar la frescor de l’aigua, va girar el cap i al seu costat va veure un gripau d’un verd grogós molt llampant, amb els muscles marcats i uns ulls brillants com l’or acabat de polir. Es va fixar en la seva boca impol·luta i el va agafar sense vacil·lar. L’animal la va penetrar amb la mirada i la Berta li va fer un petó hipnotitzada. Un petó que no havia fet mai a cap bestiola. El va fer durar, tendre. I de sobte…plaf…una petita explosió de fum groguenc va sortir del gripau. La Berta va fer un pas enrere, espantada i sorpresa, però enormement entusiasmada. Havia funcionat! El fum es va dissipar i, assegut sobre una roca, va aparèixer, despullat, un home obès, d’avançada edat, brut, deixat, llardós, mal afaitat i, pel cinglot, clarament begut. Al veure a la jove rosseta i dolça palplantada davant seu va dir:

            – Hip…posa’m unes olivetes, nena…hip… – i va fer un rot.