Surt de casa com una exhalació. Parlem d’ell, per suposat, sí, d’ell. No té nom, ni majúscules. És un personatge anònim. També podries ser tu o el veí del segon segona. Qui sap? Jo no l’he conegut però ja sé qui és. Acostuma a ocultar la seva verdadera identitat. Per tant, podria ser qualsevol de nosaltres. Però avui, és ell qui obre el portal del bloc de pisos on viu. I és ell qui submergeix el peu al petit bassal format entre les esquerdes de l’enrajolat del carrer, empastifant-se els pantalons acabats de planxar. Però ell no s’atura. Té pressa. Topa amb l’espatlla de la senyora que comença a obrir la reixa de la sabateria i perd uns segons molt valuosos demanant-li perdó. Al cap i a la fi, és educat. Reprèn la marxa amb un esprint a fons. L’emergència i el deure li reboten pel cervell, regalimen coll avall i tensen amb força el nus del pit. Mira d’abstraure’s i es concentra en esquivar-se els primers vianants del dia. Pensa que tothom ha matinat molt avui. I crec que té raó, jo també ho penso, tothom ha matinat molt avui. Mentre corre repassa mentalment tot el que porta a la motxilla, pregant no haver-se deixat res. De totes maneres, tampoc pot perdre el temps tornant enrere. Manté una cursa contra els segons. Sap que no pot fallar. Està en bona forma. Sort que jo no fumo. A la motxilla: el vestit amb el seu símbol recentment cosit, la màscara i la capa. Ho té tot. Està a punt. Li agradaria sortir volant però abans de poder-ho provar es troba baixant les escales del Metro i introduint la targeta amb els deu viatges a la ranura electrònica. La màquina li torna el bitllet esgotat. Quan torni cap a casa n’haurà de comprar un de nou. Ara, de moment, només pensa en el seu deure, que ha fet que es despertés sobtadament, quan dormia com un nadó. El Metro va ràpid, però tampoc tant, i ell mou el peu impacient i engruna el bitllet caducat. Tots el mirem de forma estranya. És massa d’hora per veure algú tant nerviós. Però no ho entenem. No entenem res. No sabem la responsabilitat que té. No tothom s’hi podria sotmetre. Li suen el front i les mans i els peus i les aixelles. Dues parades i ja haurà arribat. Per distreure’s s’entreté mirant de reüll el còmic que llegeix el noi del seu costat. Està molt ben dibuixat, i sembla molt dinàmic. I això que no en té ni idea de còmics. Només espera que un dia es faci un còmic d’ell. Sap que és demanar molt però podria ser interessant. I segur que tindria força tirada. Mentre imagina com seria el seu personatge, per megafonia anuncien la seva parada. I la meva. La nostra. S’aixeca d’un bot i surt del vagó abans que ningú per no trobar-se cap tap a la sortida. Corre veloç deixant-nos a tots enrere i puja les escales mecàniques de tres en tres. Està en bona forma. Surt fora i el vent fred de tardor li acaricia les galtes i li fa plorar els ulls. Encara no s’ha fet totalment de dia i es podrà amagar bé. No sap què farà quan canviïn l’hora i hi hagi més claror; haurà de pensar una alternativa. Va a buscar la cabina telefònica per disfressar-se sense que ningú el reconegui. Pensa que un dia, quan les cabines s’hagin extingit, haurà de buscar un nou amagatall. Però potser quan arribi aquest dia estarà a un altre lloc. Seria una sort. Però no pot assegurar res. Corren temps difícils i pel que sembla hi ha gent que encara el necessita. Obre la motxilla. S’emboteix dins el mono d’elastà verd, es col·loca les botes vermelles i es tapa la cara amb la màscara groga. Es posa la motxilla i a sobre la capa vermella que fa joc amb les botes. Surt de la cabina telefònica traient pit i es col·loca davant de la boca del metro amb les cames obertes i els braços a la cintura. Ha arribat a temps. La gent comença a sortir. La majoria bastant adormits s’espanten quan es topen amb ell. Allarga el braç impetuosament i ens dóna un dels centenars de fulletons de propaganda del restaurant pel qual treballa, “El Super Jalapenyo”, especialista en menjar mexicà. Cada dia me’n dóna un i em desitja que tingui un bon dia. Jo li torno l’amabilitat amb un gest formal de cap. Ja el tinc clissat. L’he reconegut i l’he seguit. Però ho mantindré en secret. Un dia vaig llegir que un petit poder comporta una gran responsabilitat. I, de moment, ell fa tant bé com pot la seva feina. Malgrat tot, encara no he anat a dinar al seu restaurant.
Tale Away 