Com que només es dedicava a traçar esbossos de possibles novel·les, l’escriptor mai va arribar a publicar cap llibre. La seva etapa preferida era la d’investigació i documentació i li agradava tant inventar que quan ja n’havia tingut prou, llançava l’esborrany a la paperera, el ruixava amb benzina i li calava foc. El cubell estava torrat per dins i les cendres d’idees que podrien haver esdevingut autèntics clàssics de la literatura contemporània començaven a treure el nas pel capdamunt. S’havia pres al peu de la lletra allò que aquell professor de literatura pedant que es passava tot el dia citant Proust havia recomanat als alumnes de l’escola d’escriptura el primer dia de classe: “el millor que podeu fer és escriure sobre el que coneixeu”. Eureka! Quan havia d’escriure sobre un alcohòlic, l’escriptor s’emborratxava fins que sortia el sol. En canvi, si el protagonista de la seva nova novel·la era un putero, l’escriptor es gastava els calers en tot tipus de prostitutes: cares, barates, de luxe, de carretera, sud-americanes o xineses. Que tenia pensat que la figura principal del seu nou llibre fos un addicte a la cocaïna? Cap problema, en consumia fins que li rajava sang del nas. Que, a més, en algun moment de la trama, el personatge estampava el seu cotxe esportiu contra l’aparador d’una botiga de roba? L’escriptor feia el mateix amb un cotxe de lloguer. Era un viciós de mena però sempre que algú emetia un judici de valor sobre el seu peculiar estil de vida, l’escriptor s’amagava darrere del mateix discurs: “Ep, que això ho faig perquè estic desenvolupant una nova novel·la. No pas perquè m’agradi. És part de l’ofici. No m’agrada pas. Que consti!”. És curiós perquè mai escrivia sobre futbolistes o forners o pares de família acomodats; a no ser que es veiessin xuclats per una vida desenfadada de drogues i perversió, i, d’això, l’escriptor ja s’encarregava que fos així. No havia disparat mai una escopeta ni havia consumit crack però va matar dos ocells d’un tret quan va escriure la història d’un caçador que havia tocat fons per culpa d’aquesta droga. Un dia la policia el va detenir perquè alterava l’ordre públic disparant orina als vianants amb una pistola d’aigua, disfressat de capellà, sense roba interior. Quan el van enxampar cridava: “Sóc escriptor, estic investigant per la meva pròxima novel·la! Va d’un capellà que està tocat de l’ala, saben? Però no els puc dir res més, que encara no ha sortit al mercat. És secret!”. A la ficció, el capellà s’escapava robant un tanc, però al país on vivia l’escriptor no n’hi havia de tancs, i per això va haver de passar la nit a la garjola, escena que no apareixia a l’escaleta de la novel·la.
Després d’aquest episodi, semblava que l’escriptor es suavitzaria i viuria experiències més mundanes. Com que no havia saltat mai amb paracaigudes es va inventar un relat on el protagonista era un enamorat dels esports de risc. Però li faltava alguna cosa, aquell protagonista era massa pla. A l’escriptor se li va encendre la bombeta i va completar la fitxa del personatge afegint-hi: “amant de les pel·lícules snuff”. Malgrat que el rodatge en el que el van convidar li regirés l’estómac, li va fer renéixer les ganes d’escriure, bé, de planificar novel·les. I va tornar a la vida de pillatges. Disparar contra gatets amb un rifle de franctirador, atonyinar gallines amb un pal de golf vestit d’astronauta, beure cava regalimant de l’escletxa del cul d’un nan. Les escenes es succeïen exponencialment fins a l’esperadíssim clímax final que per sorpresa de l’escriptor va ser un gir argumental nefast. Per primera vegada s’enfrontava a la pàgina en blanc. S’havia quedat sec. Sense idees. Sense pretextos. Ja no sabia què inventar-se, perquè ja s’ho havia inventat tot. Va advertir que la cendra havia sortit de la paperera i estava escampada pel terra, avançant lentament cap els seus peus, per devorar-lo, empassar-se’l i no deixar-lo sortir mai més de sota la pila d’esborranys cremats. Va començar a respirar ràpidament, claustrofòbic, pres de la por al color blanc immaculat del full. Quasi havia decidit que inventar-se una història sobre un escriptor que es suïcidava era la millor manera d’acabar amb aquell argument, quan va fer el somriure que feia aquells temps en que tenia unes idees increïbles. Va agafar la màquina d’escriure i la va llançar per la finestra. Es va aixecar i va donar una puntada de peu a la paperera. Les cendres van voleiar per l’habitació creant una boirina mística que rodejava l’escriptor que va treure pit i es va posar les mans a la cintura com un superheroi. Havia pres una decisió: canviaria de disciplina. Provaria la pintura que de segur que estaria plena d’excuses.