LA BEFA PERENNE (5 min.)

6a00e551c55e448833010536f1c9b0970c-500wi

Ben mirat, sí que hi ha hagut dies d’allò més desconcertants a la vida d’en Chlodomer, sí. Com quan es va despertar de l’anestèsia i va notar que malgrat tenir el braç esquerre amputat – a conseqüència d’una negligència a la fàbrica tèxtil on treballava – el cervell no havia desistit de donar ordres absurdes als nervis, a fi de moure uns dits que havien deixat d’existir. O com aquell altre dia, que va encertar tots els partits de la travessa excepte el Granada-Elx – va acabar en un empat misèrrim –, i de tants encertants que hi havia, no s’endugué cap premi. O com quan tenia tres anys i li van posar unes ulleres de cul de got que pesaven més que el seu caparró. O com el dia que es va casar, que va entrar a l’església amb la seva futura esposa sota l’abrigall d’un sol espaterrant i una calor infernal i quan van sortir units en sagrat matrimoni, s’ho van trobar tot tenyit d’una capa enlluernadora de neu pura, amb el sol amagat tímidament darrere un matalàs viscoelàstic de núvols i amb un fred que feia espetegar les dents. Aquell dia va agafar una terrible pneumònia que quasi acaba amb ell durant el clímax de la seva nit de noces. Sí que hi ha hagut dies d’allò més desconcertants durant els últims cinquanta-set anys de vida d’en Chlodomer, sí. Però sense cap mena de dubte, el dia més estrany que ha viscut aquest pobre ésser infaust, va ser quan va descobrir que no apareixia reflectit al mirall del seu lavabo. O més ben dit, que qui hi havia reflectit, era una altra persona.

            S’acabava de despertar i arrossegant els peus amb la lassitud d’un mort vivent va arribar fins al lavabo. Es va asseure al wàter per no esquitxar i en acabat va procedir a rentar-se la cara. Se la va remullar amb aigua ben freda per eixorivir-se, netejant-se les conques dels ulls de les estalactites matutines. Va agafar les ulleres de muntura amb gruix de paret de búnquer nuclear de sobre la pica i quan va aixecar el cap per enfrontar-se amb la seva cara de son i comprovar si tot símptoma d’haver dormit com un rei havia desaparegut gràcies a aquell bany místic, es va trobar davant d’un home vint-i-cinc anys més jove que ell. El paio del mirall també se’l va quedar mirant, clarament sorprès de topar-se amb en Chlodomer aquell matí, clarament sorprès de trobar-se una persona que no fos ell mateix a l’altra banda. Com en Chlodomer, el desconegut que hi havia dins l’espill també va quedar bocabadat. Quina altra cosa havia de fer, si era el seu reflex? La reacció immediata d’en Chlodomer va ser sortir com un llamp del lavabo, com si s’hagués equivocat de pis. Però un cop fora i en topar amb una fotografia de la seva muller davant la torre inclinada de Pisa, feta un parell de mesos abans que un càncer se l’endugués – un altre dia estrany per en Chlodomer –, es va adonar que no s’havia pas equivocat de casa, que estava a casa seva, que no s’havia pas equivocat, no. Va introduir un peu dins el bany i com si fos un lladregot d’una comèdia es va deixar lliscar fins l’interior. Fent un saltiró va anar a parar novament davant del mirall al mateix temps que aquell complet desconegut feia el mateix saltiró i es col·locava just davant per davant d’en Chlodomer. Estaven cara a cara captivats per aquell fet tan insòlit com terrorífic. Un home de cinquanta-set anys que n’aparentava setanta, amb el tors nu, deixant al descobert un estómac descuidat, amb un estaloc sortint-li de sota l’espatlla, d’ulls tristos a sota cobert d’unes celles frondoses i negres com el betum, amb quatre cabells esbarriats i grisos, unes orelles grans objecte de múltiples malnoms durant la seva infantesa, un front de boxejador malhumorat, uns nas rodó i gros amb quatre pèls al capdamunt, una mica de papada, i el color blavós al voltant de les galtes que li indicava que ja anava sent hora que s’afaités. I, d’altra banda, enfrontat a ell, un cadell molt més bell, fort i atlètic, sense cap monyó per extremitat, amb una taca de naixement de color beix sota el coll que el feia especial, al costat d’una nou prominent, amb uns pòmuls rosats sortint com dos turons que convidaven a una excursió petonera, uns ulls interessants, un cabell esbarriat i sedós, unes orelles menudes amb uns lòbuls sensuals i una barbeta excitant. Encuriosit i espantat, en Chlodomer va alçar la mà dreta – l’única que tenia – esperant, desitjant, suplicant, que el jove de l’altra banda no fes el mateix en sentit invers. Però al mateix temps que aixecava la mà com si saludés a una tribu d’indis, el jove el va imitar. En Chlodomer es va portar la mà fins la cara i amb la punta del dit índex es va tocar el nas. Davant seu, aquell ésser anònim va fer exactament el mateix. Com si fos una escena d’una pel·lícula dels germans Marx, en Chlodomer va posar a prova a l’intrús del mirall acariciant-se el cap amb la mà, seguit d’un gest de salutació militar i una babarota. Davant seu, aquella persona, aquell ens, aquell espectre, va respondre a tots i cadascun dels gestos que feia aquella espècie de cretí acabat de despertar. En Chlodomer va repetir la seqüència amb altres moviments veloços fins que al cap d’un minut va llençar la tovallola: encara que no fos ell, la persona que tenia al davant era el seu reflex. Abans d’assumir que tindria aquell manefla immiscint-se a la seva vida eternament a través del mirall, un impuls incontrolable va fer que es posés la mà a la cintura dels pantalons del pijama i amb un moviment ràpid i contundent reproduït idènticament pel seu reflex jove i vigorós es tirés els pantalons cap avall. Fins el dia que es va morir, en Chlodomer mai va arribar a saber què l’havia portat a quedar-se completament nu davant d’aquell ésser que no havia vist mai a la seva vida.

            Sense cap mena de dubte, el dia més estrany de la vida d’en Chlodomer va ser quan va descobrir que no es veia reflectit al mirall del seu lavabo. O més ben dit, que qui hi havia reflectit, era una altra persona. I que era desorbitadament més esplèndid, sa, agraciat i formós que ell. Però el que realment va sorprendre en Chlodomer fou el que va veure aquell mateix dia en el precís instant en què es va quedar completament nu davant d’aquell reflex equívoc i va comparar les mides dels seus membres. En Chlodomer va esbossar un somriure – amargament reproduït pel jove del mirall – que no li va desaparèixer mai més. Després de tants anys i tants dies estranys, la divina providència havia donat per enllestida la ignomínia humiliant que havia caigut sobre en Chlodomer d’ençà que havia nascut.

            Això sí que va ser tota una sorpresa per en Chlodomer.

Carta d’ajust (7 min.)

1225130894265_f

—Casablanca, collons! La resposta és CA-SA-BLAN-CA!

            El compte enrere va arribar a zero i el presentador va anunciar que la pel·lícula dels cent mil euros era, efectivament, “Casablanca”, com molt bé bramava en Tomàs escarxofat al sofà.

            —Ni tant sols ha respost res el burro del concursant! No hauries d’haver deixat l’escola, inculte!

             El seu temperament augmentava considerablement quan engegava el televisor. I això que el metge de capçalera no parava de renyar-lo afablement aconsellant-li anar amb compte amb els canvis bruscs d’humor; que la tensió arterial no era per tirar coets; que als seus prop de cinquanta anys li convenia fer una mica d’exercici; i que el còctel d’obesitat, sedentarisme, i refrescos altament ensucrats el col·locaven dins el grup de risc de l’infart o l’embòlia. Però a en Tomàs l’enumeració de recomanacions d’un doctor patidor per la salut d’una bomba atòmica amb potes li sonaven de la següent manera: “bla; bla; bla; i bla, bla, bla”. Per això, des de la tranquil·litat relativa de la llar, a banda d’escridassar concursants, mentre feia zàping, en Tomàs descarregava la seva ira contra tertulians:

            —Qui cony t’has pensat que ets tu!? Ja et pots fotre la superioritat moral pel cul!

Contra presentadors d’informatius:

            —Me la pela que els pols s’estiguin fonent? Quan hi visqui ja me’n preocuparé. Ah, i canvia’t la corbata, et queda fatal!

O, inclús, contra anuncis:

            —Ho tens clar si pretens que foti els meus calers al teu banc! Lladre, més que lladre!

            “Bé hi ha gent que parla amb els animals i les plantes”, pensava en Tomàs quan apagava el seu sac de boxa particular i es relaxava. “Al cap i a la fi, tampoc és una cosa tant estranya parlar amb el televisor”. No, d’estrany no ho era. El que va ser veritablement tant insòlit com desconcertant va ser el que va passar aquell dia, quan en Tomàs va arribar de treballar, es va treure les sabates i, tot obrint una Coca-Cola, es va deixar caure al sofà i va prémer el botonet vermell del comandament a distància. Havia arribat en el moment precís, quan el presentador d’aquell “estúpid” concurs del que tothom parla estava a punt de formular la pregunta dels cent mil euros a la finalista. En Tomàs es va fregar les mans desitjant que la concursant, “una garrula de vint anys amb cara de dir-se Jeni i tenir dos fills”, donés una resposta digna del coeficient intel·lectual d’una puça.

            —A veure Meri —va començar el presentador—. Bé, abans de formular-te la pregunta, què faràs amb els cent mil euros?

            Després de pensar-s’ho una bona estona fent “ehm…ah…eh…”, la Meri va respondre:

            —M’agradaria fer-los un regal a aquest parell d’aquí —va dir mentre reia avergonyida i es grapejava els pits.

            En Tomàs va somriure mirant amb lascívia la pantalla: el nivell cultural de la tal Meri –“ja sabia jo que tenia un nom de merda”– feia presagiar una cagada monumental.

            —Perfecte, ets més curta del que em pensava —va deixar anar en Tomàs.

            El presentador va emmudir de sobte, clavant els ulls en el pilot vermell de la càmera, seriós, palplantat al mig del plató, i només va aconseguir reprendre el fil quan li van cantar les quaranta pel pinganillo.

            —Molt bé Meri, clar que sí, tant de bo tots tinguéssim els objectius tant…

            En Tomàs va fer un glop sorollós a la Coca-Cola i el presentador es va aturar novament, despistat i crispat per alguna cosa.

            —No tenim el dia avui, eh? —es va mofar en Tomàs.

            El presentador va respirar profundament i es va dirigir a la Meri:

            —Deia que tant de bo tots tinguéssim els objectius tant clars com tu, Meri —es va escurar la gola—. Doncs a veure si pots fer realitat el teu somni. Estàs preparada?

            —Preparadíssima! —va cridar la Meri alçant el puny entusiasmada.

            En Tomàs es va incorporar, mossegant-se el llavi inferior, salivant com un llop afamat.

            —Ara veurem com n’estàs de preparada —va xiuxiuejar.

            El presentador va agafar la cartolina de la pregunta dels cent mil euros. Música de tensió. Il·luminació tenebrosa. Un focus de llum blanca i radiant il·luminava la Meri ressaltant-li les tones de maquillatge que li havien posat al camerino. El presentador va inaugurar el moment més feliç del dia d’en Tomàs.

            —Meri, per cent mil euros, sabries dir-me a quin any va començar la Primera Guerra Mundial?

            El compte enrere es va posar en marxa. Trenta, vint-i-nou, vint-i-vuit. En Tomàs va fer un salt, indignat.

            —Va home va! No fotis! Aquesta és la pregunta final? Quina vergonya! Com regalen els calers, tu!

            Vint, dinou, divuit, disset. Al plató, la Meri s’ho pensava amb els seus clàssics “ehm…ah…eh…” que exasperaven en Tomàs.

            —Vinga cony! Digues mil nou-cents quinze i tindràs cent mil euros per inflar-te les mamelles!

            Però la Meri s’havia quedat en blanc. En Tomàs va començar a atonyinar la llauna de Coca-Cola intentant espavilar a distància a la pobra i perduda Meri.

            —1-9-1-5. Mil noucents-quinze! No és tant complicat!

            Deu, nou, vuit. Per fi la Meri va obrir la boca i quan faltaven quatre segons perquè el comptador arribés a zero, va dir:

            —Va començar a l’any mil nou-cents quinze?

            En Tomàs va quedar de pasta de moniato. Va deixar caure la llauna destrossada.

            —Aquesta és la teva última resposta, Meri?

            En Tomàs va fer que sí amb el cap al mateix temps que la Meri assentia insegura amb els ulls tancats.

            —La Meri ha dit “mil nou-cents quinze” a la pregunta “A quin any va començar la Primera Guerra Mundial”. I la seva resposta és…

            El volum de la música va augmentar. En Tomàs es va fregar els ulls. No entenia com, per primera vegada, un d’aquells energúmens hagués respost el mateix que ell. Al plató tothom va contenir la respiració i el presentador va donar el veredicte:

            —La resposta és…INCORRECTAAAA!

            Un sonor “ooooh” es va sentir entre el públic, el focus que il·luminava la Meri es va tornar vermell com l’infern d’Els Pastorets i en Tomàs es va aixecar com si li acabessin de punxar el cul amb una forca:

            —No pot ser!

            —Va ser el mil nou-cents CA-TOR-ZE. Quina pena!

            Sense més temps per consolar a la Meri, van aparèixer els crèdits del programa a la part inferior de la pantalla i el presentador va començar a acomiadar-se dels espectadors:

             —Avui hem tingut el premi a tocar. Ho aconseguirà, demà, el nostre concursant? Els espero a la mateixa hora per comprovar-ho.

            Però en Tomàs tenia els ulls plens d’ira i tancant els punys amb força va amenaçar el presentador:

            —Això sí que no! Tu no vas enlloc —va fer dues passes quedant a un pam del televisor—. La Jeni, o Meri, o com collons es digui, ha respost correctament, desgraciat!

La saliva que provocava els seus mots va esquitxar la pantalla. De sobte el presentador va fer una passa enrere, eixugant-se la cara.

            —D’acord, ja no puc més— va dir agafant la càmera que l’enfocava.

            En Tomàs va callar de cop.

            —A veure, tu, el gordet de la Coca-Cola. Què cony et passa?

            En Tomàs va caure de cul. Al plató es va fer un silenci mortuori.

            —Estic parlant amb tu! Ara ja no ets tant xulo, oi?

            En Tomàs va començar a tremolar i va empassar saliva.

            —Portes molt temps donant pel sac i fins ara no he gosat dir-te res. Però és que he arribat a un moment…no puc aguantar més. Em sents? EM SENTS BOLA DE GRASSA?

            En Tomàs va assentir bocabadat, palpant el terra buscant el comandament a distància, hipnotitzat amb la reprimenda del presentador.

            —Així m’agrada. La Meri ha optat per aquesta resposta perquè ha sentit que no paraves de cridar-ho. La resposta correcta ERA, ÉS i SERÀ sempre “mil nou-cents catorze”. A veure si ho entens, desgraciat. Deixa una puta vegada de…

            Abans que el presentador pogués acabar d’increpar-lo, en Tomàs va trobar el comandament a distància sota el seu cul suat i va prémer el botó amb el número tres. Respirava intensament, amb la boca seca i el cor bategant-li com el motor d’un bòlid italià. O en altres paraules no tant tècniques: estava cagat. Per sort el clima tens i violent del concurs va deixar pas a l’informatiu neutre del vespre. A mitja entradeta sobre el descens de la prima de risc, el periodista es va aturar reflexiu:

             —Tu, cretí, espero que t’hagi quedat ben clar —en Tomàs no se’n sabia avenir—. Deixa de tocar-nos les pilotes. N’estem farts de tu i els teus crits. Ah, i si tens cap problema amb la meva corbata digues-m’ho a la ca…

            En Tomàs va prémer el número set estremint-se compulsivament. Els tertulians es discutien entre ells. Que si jo tinc raó, que si tu ets un capsigrany. En Tomàs va respirar alleujat, però de sobte la baralla es va aturar i tots van dirigir-li una mirada assassina.

            —Home, però mireu qui tenim aquí —va dir aquell sonat de dretes.

            —Si és el senyoret que cada dia ens omple el cap amb els seus insults —va afegir la senyora feminista.

            En Tomàs feia que no amb el cap, però no va poder evitar el bombardeig.

            —Mil homes!

            —Estúpid!

            En Tomàs va prémer el quatre desesperat. Un anunci de condons on una mare aconsellava a la seva filla:

            —Mira filla, si no vols tenir un fill tant impertinent com el senyor que cada dia ens escridassa des del sofà, fes servir una cosa d’aquestes.

            En Tomàs, o més ben dit, el cervell d’en Tomàs, no va poder aguantar més i va passar allò que el metge de capçalera tant havia intentat evitar: l’organisme es va sobrecarregar, les venes no van poder contenir tot el flux sanguini que bombava un cor excitat com mai i bla, bla, bla…PATAPUUUM! Les artèries principals del cervell van explotar fulminant en Tomàs a l’instant. La noia de l’anunci va deixar anar un crit esgarrifós.

            Dos dies després, la dona de fer feines descobria el cadàver d’en Tomàs, assegut al terra, recolzat al sofà, amb el comandament a distància a la mà, mirant sense veure el seu concurs preferit.

            Al funeral, els quatre gats que hi havia no van saber explicar la presència de totes aquelles celebritats de les files del darrere de l’església. El presentador del concurs de moda, el jove periodista dels informatius, un grapat de tertulians i actors d’anuncis. Escoltaven la missa en silenci.

   Tots amb el cap cot.

            Al cap i a la fi, tampoc era una cosa tant estranya parlar amb el televisor. Bé hi ha gent que parla amb el animals i les plantes.