L’home que ha perdut el control del vehicle a causa de l’aquaplàning i ha saltat pel precipici després de rebentar la tanca de contenció, veu passar la seva vida per davant mentre va caient a càmera lenta. La velocitat amb la que zigzaguejava els revolts ha fet impossible qualsevol maniobra per estalviar-se el compte enrere que dóna pas als primers fotogrames. Per això, l’home al que li agrada córrer com si fes ral·lis s’acomoda per gaudir de l’episodi final. Però quan porten transcorreguts cinc segons, després d’haver vist com va anar de trompis la primera vegada que va pujar en una bicicleta i, com a conseqüència del xoc, li va caure la primera dent, s’avorreix. Badalla i es remou incòmode al seient mentre s’esforça per aguantar aquell suplici interminable. Li recorda un d’aquells anuncis d’Internet que assalten el visitant del navegador i que no es poden liquidar ni passats cinc segons sinó que un es veu obligat a esperar que s’acabi perquè comenci el vídeo que ha clicat la punta del cursor.
L’home que tornava de la feina com una exhalació per no aixecar sospites després que se li fes tard flirtejant amb la dona que es maquilla cada matí per causar-li bona impressió, esbufega al veure la primera bufetada que li va etzibar son pare. Es queixa, no cal que ho torni a veure, prou que se’n recorda d’aquell dia. Ell no va trencar la finestra del garatge, va ser l’imbècil mimat del seu germà gran, el que ara apareix jugant a arruixar-lo amb la mànega del jardí, el preludi de la primera pneumònia. “Segur que ara ve aquell intent fracassat de primer petó”, pensa en veu alta amb l’orgull de l’espectador que encerta de mica en mica el guió d’una pel·lícula dolenta i ho comparteix amb la resta del la sala de cine per demostrar que en sap més que el guionista. “Veus, no t’ho he dit?”. Si pogués, l’home que amb el seu sarcasme ha fet plorar més d’una vegada a la seva dona, faria zàping per estalviar-se aquella tortura. “Oh, sí, que bé, ja m’he graduat”, ironitza al veure’s ridícul amb el birret universitari. Li comença a fer mal l’esquena i el cul se li està quedant quadrat, però encara li queden uns deu metres ben bons abans d’aterrar contra els crèdits finals sobreimpresos al parabrisa. Esbufega fatigat recordant tan sols una vegada en la que el temps se li va fer més etern que avui: quan la seva dona va convidar els veïns perquè els ensenyessin les fotografies del viatge a Vietnam. Si no va comptar mil postes de sol no en va comptar cap. Somriu quan descobreix que el muntador malparit d’aquella peça final hi ha afegit un parell fotografies del sol asiàtic dels veïns. I és llavors quan se n’adona que tot aquell metratge no és res més que una última broma macabra del destí en forma de seqüència amb les imatges que, sense cap mena de dubte, ell hauria descartat. L’home que sovint ha tingut problemes per controlar la ira s’enfervoreix i accepta el joc i amb el capritx d’un nen petit es diu que si les imatges que té al davant són aquelles, doncs que no les pensa mirar. Per això, es treu el jersei, el plega acuradament sobre el volant, el prem contra la finestra i hi recolza el cap. Tanca els ulls i comença la becaina mentre el pobre estudiant en pràctiques que li ha tocat muntar aquell fragment el mira amb condescendència. Ha suat sang per trobar moments dignes de ser recordats i amb tota la seva bona fe ha reunit els que ell ha cregut que eren els més intensos, divertits i emotius d’entre tota la farda d’aquella merda de vida que ha tingut l’home que mai més tornarà a dormir a casa.
Fi.
Tale Away 