En un futur no gaire llunyà, la clínica del senyor Ramiru, un reputat neurocirurgià, s’ha convertit en la pionera en extirpar sentiments. El per què és ben senzill: no hi ha una clínica tant bona en cap altre lloc del món. Per això la llista d’espera és més llarga que la del restaurant amb més estrelles Michelin, aquell que porta anys sent el millor del món i, total, pel que t’acaben posant al plat… Els preus de les operacions del senyor Ramiru són els que són i només se’ls poden permetre uns quants afortunats. Però és que és el senyor Ramiru en persona qui extirpa totes i cadascuna de les peticions dels seus clients multimilionaris. Per molt difícil que pugui semblar una operació, les seves mans són les úniques que saben el que es fan. D’altres l’han intentat imitar però les negligències els han tancat les clíniques. Ningú coneix el cervell tant bé com el senyor Ramiru.
Al seu web hi ha informació amb les tarifes i un telèfon de contacte.
Mentre la senyora pansa-arrugada es fa una liposucció, un augment de pits, una estirada de pell i un realçament de glutis a la clínica d’estètica de l’altra banda de l’avinguda, el seu marit li demana al senyor Ramiru que li extirpi la gelosia, perquè sap que no podrà suportar les mirades lascives que es cruspiran la seva senyora quan surti renovada del taller. I el neurocirurgià amb nom d’obrer li fa un foradet de mig mil·límetre a la part occipital del crani i li esborra la gelosia amb aquell làser en forma de bolígraf que l’ha fet tant famós. Un ingrés a la clínica de dues hores de repòs – temps necessari perquè l’esparadrap i la pomada tanquin la ferida – i un altre ingrés amb molts zeros al compte bancari del senyor Ramiru i, au, el pacient ja pot inaugurar el cul de la seva esposa grapejant-lo com un adolescent mentre accepta impassible la salivera dels que no li treuen l’ull de sobre.
I el senyor Ramiru que torna a casa després de destruir la gelosia d’aquell marit, l’enveja d’un fill de papá obligat a visitar la seva clínica per les constants baralles amb el seu germà gran, l’arrogància d’un vell amic amenaçat per l’ultimàtum de la seva dona i la tristesa d’un vidu. Condueix amb la finestra oberta deixant que l’aire fresc del capvespre li estarrufi els pèls del serrell mentre escolta l’emissora de torn que omple la nit amb hits d’aquella dècada llunyana dels vuitanta. Somriu lleument com ho fa la gent que sap que està fent una bona feina i la rialla és plena quan pensa que ha conegut els famosos més inaccessibles, ha dinat als restaurants més cars i ha encaixat la mà dels polítics més poderosos.
El senyor Ramiru aparca el cotxe, entra a casa, penja l’abric al rebedor, deixa les claus al bol de vidre que hi ha sobre un moble de fusta brillant i saluda a la seva muller cridant el seu nom amb il·lusió. I arriba el moment més feliç del dia: quan deixa les sabates i els mitjons a l’entrada i camina descalç pel parquet per notar la seva suavitat, deixant un rastre d’empremtes humides a causa de la suor de les plantes d’uns peus cansats. Ho fa sabent que no hi haurà cap reprimenda per part de la seva dona per estar embrutant un terra tant car. Com tampoc n’hi haurà cap si veu que ha deixat els pantalons a la barana de les escales i es passeja per casa en roba interior. I tampoc l’escridassarà si abans de sopar es pren una cervesa de llauna assegut al sofà de Caixmir, amb els calçotets bruts de tot un dia d’intensa jornada laboral. Fa zàping mentre ella surt de la cuina amb el davantal i li fa un petó a la galta. No li importa que el seu marit deixi la cervesa freda sobre la catifa de la sala per acariciar-li les galtes. Ni que quan la torni a agafar hagi deixat la marca del cul de la llauna.
No el renyarà perquè no s’enfada mai.
Perquè no té cap mania.
Perquè el senyor Ramiru ja va procurar que no en tingués cap.
Amb el pretext de curar-li les migranyes que li rosegaven el cap des que era petita, el senyor Ramiru va utilitzar aquell bolígraf-làser miraculós per netejar la seva esposa de manies. Ella continua tenint migranya i mai ha entès com pot ser, si el seu marit és el millor neurocirurgià del món. Però no sap per què no es pot indignar, no es pot enfadar amb ell, perquè ell ho fa tot bé. I mira que quan explica a les seves amigues el que fa el seu marit quan no treballa, elles li deixen anar que és un porc i un desconsiderat. Però el que els seus ulls veuen és un home enamorat que la cuida com una princesa i no la treu mai de polleguera. Per la seva banda, encara que el senyor Ramiru faci com si res, si tingués remordiments el cremarien per dins, com l’àcid, fent-li un forat al coll i baixant-li per l’estómac. Si tingués remordiments li diria la veritat a la seva dona. Li diria que ell l’ha fet així i que és un monstre egoista. Però no té remordiments. No perquè se’ls tragués, sinó perquè mai n’ha tingut. Va néixer sense ells. Per això és feliç. SÓN feliços.
Ell sense remordiments i ella sense manies.
Són la parella perfecta.
Fan una enveja!
Tale Away 