Ben mirat, sí que hi ha hagut dies d’allò més desconcertants a la vida d’en Chlodomer, sí. Com quan es va despertar de l’anestèsia i va notar que malgrat tenir el braç esquerre amputat – a conseqüència d’una negligència a la fàbrica tèxtil on treballava – el cervell no havia desistit de donar ordres absurdes als nervis, a fi de moure uns dits que havien deixat d’existir. O com aquell altre dia, que va encertar tots els partits de la travessa excepte el Granada-Elx – va acabar en un empat misèrrim –, i de tants encertants que hi havia, no s’endugué cap premi. O com quan tenia tres anys i li van posar unes ulleres de cul de got que pesaven més que el seu caparró. O com el dia que es va casar, que va entrar a l’església amb la seva futura esposa sota l’abrigall d’un sol espaterrant i una calor infernal i quan van sortir units en sagrat matrimoni, s’ho van trobar tot tenyit d’una capa enlluernadora de neu pura, amb el sol amagat tímidament darrere un matalàs viscoelàstic de núvols i amb un fred que feia espetegar les dents. Aquell dia va agafar una terrible pneumònia que quasi acaba amb ell durant el clímax de la seva nit de noces. Sí que hi ha hagut dies d’allò més desconcertants durant els últims cinquanta-set anys de vida d’en Chlodomer, sí. Però sense cap mena de dubte, el dia més estrany que ha viscut aquest pobre ésser infaust, va ser quan va descobrir que no apareixia reflectit al mirall del seu lavabo. O més ben dit, que qui hi havia reflectit, era una altra persona.
S’acabava de despertar i arrossegant els peus amb la lassitud d’un mort vivent va arribar fins al lavabo. Es va asseure al wàter per no esquitxar i en acabat va procedir a rentar-se la cara. Se la va remullar amb aigua ben freda per eixorivir-se, netejant-se les conques dels ulls de les estalactites matutines. Va agafar les ulleres de muntura amb gruix de paret de búnquer nuclear de sobre la pica i quan va aixecar el cap per enfrontar-se amb la seva cara de son i comprovar si tot símptoma d’haver dormit com un rei havia desaparegut gràcies a aquell bany místic, es va trobar davant d’un home vint-i-cinc anys més jove que ell. El paio del mirall també se’l va quedar mirant, clarament sorprès de topar-se amb en Chlodomer aquell matí, clarament sorprès de trobar-se una persona que no fos ell mateix a l’altra banda. Com en Chlodomer, el desconegut que hi havia dins l’espill també va quedar bocabadat. Quina altra cosa havia de fer, si era el seu reflex? La reacció immediata d’en Chlodomer va ser sortir com un llamp del lavabo, com si s’hagués equivocat de pis. Però un cop fora i en topar amb una fotografia de la seva muller davant la torre inclinada de Pisa, feta un parell de mesos abans que un càncer se l’endugués – un altre dia estrany per en Chlodomer –, es va adonar que no s’havia pas equivocat de casa, que estava a casa seva, que no s’havia pas equivocat, no. Va introduir un peu dins el bany i com si fos un lladregot d’una comèdia es va deixar lliscar fins l’interior. Fent un saltiró va anar a parar novament davant del mirall al mateix temps que aquell complet desconegut feia el mateix saltiró i es col·locava just davant per davant d’en Chlodomer. Estaven cara a cara captivats per aquell fet tan insòlit com terrorífic. Un home de cinquanta-set anys que n’aparentava setanta, amb el tors nu, deixant al descobert un estómac descuidat, amb un estaloc sortint-li de sota l’espatlla, d’ulls tristos a sota cobert d’unes celles frondoses i negres com el betum, amb quatre cabells esbarriats i grisos, unes orelles grans objecte de múltiples malnoms durant la seva infantesa, un front de boxejador malhumorat, uns nas rodó i gros amb quatre pèls al capdamunt, una mica de papada, i el color blavós al voltant de les galtes que li indicava que ja anava sent hora que s’afaités. I, d’altra banda, enfrontat a ell, un cadell molt més bell, fort i atlètic, sense cap monyó per extremitat, amb una taca de naixement de color beix sota el coll que el feia especial, al costat d’una nou prominent, amb uns pòmuls rosats sortint com dos turons que convidaven a una excursió petonera, uns ulls interessants, un cabell esbarriat i sedós, unes orelles menudes amb uns lòbuls sensuals i una barbeta excitant. Encuriosit i espantat, en Chlodomer va alçar la mà dreta – l’única que tenia – esperant, desitjant, suplicant, que el jove de l’altra banda no fes el mateix en sentit invers. Però al mateix temps que aixecava la mà com si saludés a una tribu d’indis, el jove el va imitar. En Chlodomer es va portar la mà fins la cara i amb la punta del dit índex es va tocar el nas. Davant seu, aquell ésser anònim va fer exactament el mateix. Com si fos una escena d’una pel·lícula dels germans Marx, en Chlodomer va posar a prova a l’intrús del mirall acariciant-se el cap amb la mà, seguit d’un gest de salutació militar i una babarota. Davant seu, aquella persona, aquell ens, aquell espectre, va respondre a tots i cadascun dels gestos que feia aquella espècie de cretí acabat de despertar. En Chlodomer va repetir la seqüència amb altres moviments veloços fins que al cap d’un minut va llençar la tovallola: encara que no fos ell, la persona que tenia al davant era el seu reflex. Abans d’assumir que tindria aquell manefla immiscint-se a la seva vida eternament a través del mirall, un impuls incontrolable va fer que es posés la mà a la cintura dels pantalons del pijama i amb un moviment ràpid i contundent reproduït idènticament pel seu reflex jove i vigorós es tirés els pantalons cap avall. Fins el dia que es va morir, en Chlodomer mai va arribar a saber què l’havia portat a quedar-se completament nu davant d’aquell ésser que no havia vist mai a la seva vida.
Sense cap mena de dubte, el dia més estrany de la vida d’en Chlodomer va ser quan va descobrir que no es veia reflectit al mirall del seu lavabo. O més ben dit, que qui hi havia reflectit, era una altra persona. I que era desorbitadament més esplèndid, sa, agraciat i formós que ell. Però el que realment va sorprendre en Chlodomer fou el que va veure aquell mateix dia en el precís instant en què es va quedar completament nu davant d’aquell reflex equívoc i va comparar les mides dels seus membres. En Chlodomer va esbossar un somriure – amargament reproduït pel jove del mirall – que no li va desaparèixer mai més. Després de tants anys i tants dies estranys, la divina providència havia donat per enllestida la ignomínia humiliant que havia caigut sobre en Chlodomer d’ençà que havia nascut.
Això sí que va ser tota una sorpresa per en Chlodomer.
Tale Away 