—Casablanca, collons! La resposta és CA-SA-BLAN-CA!
El compte enrere va arribar a zero i el presentador va anunciar que la pel·lícula dels cent mil euros era, efectivament, “Casablanca”, com molt bé bramava en Tomàs escarxofat al sofà.
—Ni tant sols ha respost res el burro del concursant! No hauries d’haver deixat l’escola, inculte!
El seu temperament augmentava considerablement quan engegava el televisor. I això que el metge de capçalera no parava de renyar-lo afablement aconsellant-li anar amb compte amb els canvis bruscs d’humor; que la tensió arterial no era per tirar coets; que als seus prop de cinquanta anys li convenia fer una mica d’exercici; i que el còctel d’obesitat, sedentarisme, i refrescos altament ensucrats el col·locaven dins el grup de risc de l’infart o l’embòlia. Però a en Tomàs l’enumeració de recomanacions d’un doctor patidor per la salut d’una bomba atòmica amb potes li sonaven de la següent manera: “bla; bla; bla; i bla, bla, bla”. Per això, des de la tranquil·litat relativa de la llar, a banda d’escridassar concursants, mentre feia zàping, en Tomàs descarregava la seva ira contra tertulians:
—Qui cony t’has pensat que ets tu!? Ja et pots fotre la superioritat moral pel cul!
Contra presentadors d’informatius:
—Me la pela que els pols s’estiguin fonent? Quan hi visqui ja me’n preocuparé. Ah, i canvia’t la corbata, et queda fatal!
O, inclús, contra anuncis:
—Ho tens clar si pretens que foti els meus calers al teu banc! Lladre, més que lladre!
“Bé hi ha gent que parla amb els animals i les plantes”, pensava en Tomàs quan apagava el seu sac de boxa particular i es relaxava. “Al cap i a la fi, tampoc és una cosa tant estranya parlar amb el televisor”. No, d’estrany no ho era. El que va ser veritablement tant insòlit com desconcertant va ser el que va passar aquell dia, quan en Tomàs va arribar de treballar, es va treure les sabates i, tot obrint una Coca-Cola, es va deixar caure al sofà i va prémer el botonet vermell del comandament a distància. Havia arribat en el moment precís, quan el presentador d’aquell “estúpid” concurs del que tothom parla estava a punt de formular la pregunta dels cent mil euros a la finalista. En Tomàs es va fregar les mans desitjant que la concursant, “una garrula de vint anys amb cara de dir-se Jeni i tenir dos fills”, donés una resposta digna del coeficient intel·lectual d’una puça.
—A veure Meri —va començar el presentador—. Bé, abans de formular-te la pregunta, què faràs amb els cent mil euros?
Després de pensar-s’ho una bona estona fent “ehm…ah…eh…”, la Meri va respondre:
—M’agradaria fer-los un regal a aquest parell d’aquí —va dir mentre reia avergonyida i es grapejava els pits.
En Tomàs va somriure mirant amb lascívia la pantalla: el nivell cultural de la tal Meri –“ja sabia jo que tenia un nom de merda”– feia presagiar una cagada monumental.
—Perfecte, ets més curta del que em pensava —va deixar anar en Tomàs.
El presentador va emmudir de sobte, clavant els ulls en el pilot vermell de la càmera, seriós, palplantat al mig del plató, i només va aconseguir reprendre el fil quan li van cantar les quaranta pel pinganillo.
—Molt bé Meri, clar que sí, tant de bo tots tinguéssim els objectius tant…
En Tomàs va fer un glop sorollós a la Coca-Cola i el presentador es va aturar novament, despistat i crispat per alguna cosa.
—No tenim el dia avui, eh? —es va mofar en Tomàs.
El presentador va respirar profundament i es va dirigir a la Meri:
—Deia que tant de bo tots tinguéssim els objectius tant clars com tu, Meri —es va escurar la gola—. Doncs a veure si pots fer realitat el teu somni. Estàs preparada?
—Preparadíssima! —va cridar la Meri alçant el puny entusiasmada.
En Tomàs es va incorporar, mossegant-se el llavi inferior, salivant com un llop afamat.
—Ara veurem com n’estàs de preparada —va xiuxiuejar.
El presentador va agafar la cartolina de la pregunta dels cent mil euros. Música de tensió. Il·luminació tenebrosa. Un focus de llum blanca i radiant il·luminava la Meri ressaltant-li les tones de maquillatge que li havien posat al camerino. El presentador va inaugurar el moment més feliç del dia d’en Tomàs.
—Meri, per cent mil euros, sabries dir-me a quin any va començar la Primera Guerra Mundial?
El compte enrere es va posar en marxa. Trenta, vint-i-nou, vint-i-vuit. En Tomàs va fer un salt, indignat.
—Va home va! No fotis! Aquesta és la pregunta final? Quina vergonya! Com regalen els calers, tu!
Vint, dinou, divuit, disset. Al plató, la Meri s’ho pensava amb els seus clàssics “ehm…ah…eh…” que exasperaven en Tomàs.
—Vinga cony! Digues mil nou-cents quinze i tindràs cent mil euros per inflar-te les mamelles!
Però la Meri s’havia quedat en blanc. En Tomàs va començar a atonyinar la llauna de Coca-Cola intentant espavilar a distància a la pobra i perduda Meri.
—1-9-1-5. Mil noucents-quinze! No és tant complicat!
Deu, nou, vuit. Per fi la Meri va obrir la boca i quan faltaven quatre segons perquè el comptador arribés a zero, va dir:
—Va començar a l’any mil nou-cents quinze?
En Tomàs va quedar de pasta de moniato. Va deixar caure la llauna destrossada.
—Aquesta és la teva última resposta, Meri?
En Tomàs va fer que sí amb el cap al mateix temps que la Meri assentia insegura amb els ulls tancats.
—La Meri ha dit “mil nou-cents quinze” a la pregunta “A quin any va començar la Primera Guerra Mundial”. I la seva resposta és…
El volum de la música va augmentar. En Tomàs es va fregar els ulls. No entenia com, per primera vegada, un d’aquells energúmens hagués respost el mateix que ell. Al plató tothom va contenir la respiració i el presentador va donar el veredicte:
—La resposta és…INCORRECTAAAA!
Un sonor “ooooh” es va sentir entre el públic, el focus que il·luminava la Meri es va tornar vermell com l’infern d’Els Pastorets i en Tomàs es va aixecar com si li acabessin de punxar el cul amb una forca:
—No pot ser!
—Va ser el mil nou-cents CA-TOR-ZE. Quina pena!
Sense més temps per consolar a la Meri, van aparèixer els crèdits del programa a la part inferior de la pantalla i el presentador va començar a acomiadar-se dels espectadors:
—Avui hem tingut el premi a tocar. Ho aconseguirà, demà, el nostre concursant? Els espero a la mateixa hora per comprovar-ho.
Però en Tomàs tenia els ulls plens d’ira i tancant els punys amb força va amenaçar el presentador:
—Això sí que no! Tu no vas enlloc —va fer dues passes quedant a un pam del televisor—. La Jeni, o Meri, o com collons es digui, ha respost correctament, desgraciat!
La saliva que provocava els seus mots va esquitxar la pantalla. De sobte el presentador va fer una passa enrere, eixugant-se la cara.
—D’acord, ja no puc més— va dir agafant la càmera que l’enfocava.
En Tomàs va callar de cop.
—A veure, tu, el gordet de la Coca-Cola. Què cony et passa?
En Tomàs va caure de cul. Al plató es va fer un silenci mortuori.
—Estic parlant amb tu! Ara ja no ets tant xulo, oi?
En Tomàs va començar a tremolar i va empassar saliva.
—Portes molt temps donant pel sac i fins ara no he gosat dir-te res. Però és que he arribat a un moment…no puc aguantar més. Em sents? EM SENTS BOLA DE GRASSA?
En Tomàs va assentir bocabadat, palpant el terra buscant el comandament a distància, hipnotitzat amb la reprimenda del presentador.
—Així m’agrada. La Meri ha optat per aquesta resposta perquè ha sentit que no paraves de cridar-ho. La resposta correcta ERA, ÉS i SERÀ sempre “mil nou-cents catorze”. A veure si ho entens, desgraciat. Deixa una puta vegada de…
Abans que el presentador pogués acabar d’increpar-lo, en Tomàs va trobar el comandament a distància sota el seu cul suat i va prémer el botó amb el número tres. Respirava intensament, amb la boca seca i el cor bategant-li com el motor d’un bòlid italià. O en altres paraules no tant tècniques: estava cagat. Per sort el clima tens i violent del concurs va deixar pas a l’informatiu neutre del vespre. A mitja entradeta sobre el descens de la prima de risc, el periodista es va aturar reflexiu:
—Tu, cretí, espero que t’hagi quedat ben clar —en Tomàs no se’n sabia avenir—. Deixa de tocar-nos les pilotes. N’estem farts de tu i els teus crits. Ah, i si tens cap problema amb la meva corbata digues-m’ho a la ca…
En Tomàs va prémer el número set estremint-se compulsivament. Els tertulians es discutien entre ells. Que si jo tinc raó, que si tu ets un capsigrany. En Tomàs va respirar alleujat, però de sobte la baralla es va aturar i tots van dirigir-li una mirada assassina.
—Home, però mireu qui tenim aquí —va dir aquell sonat de dretes.
—Si és el senyoret que cada dia ens omple el cap amb els seus insults —va afegir la senyora feminista.
En Tomàs feia que no amb el cap, però no va poder evitar el bombardeig.
—Mil homes!
—Estúpid!
En Tomàs va prémer el quatre desesperat. Un anunci de condons on una mare aconsellava a la seva filla:
—Mira filla, si no vols tenir un fill tant impertinent com el senyor que cada dia ens escridassa des del sofà, fes servir una cosa d’aquestes.
En Tomàs, o més ben dit, el cervell d’en Tomàs, no va poder aguantar més i va passar allò que el metge de capçalera tant havia intentat evitar: l’organisme es va sobrecarregar, les venes no van poder contenir tot el flux sanguini que bombava un cor excitat com mai i bla, bla, bla…PATAPUUUM! Les artèries principals del cervell van explotar fulminant en Tomàs a l’instant. La noia de l’anunci va deixar anar un crit esgarrifós.
Dos dies després, la dona de fer feines descobria el cadàver d’en Tomàs, assegut al terra, recolzat al sofà, amb el comandament a distància a la mà, mirant sense veure el seu concurs preferit.
Al funeral, els quatre gats que hi havia no van saber explicar la presència de totes aquelles celebritats de les files del darrere de l’església. El presentador del concurs de moda, el jove periodista dels informatius, un grapat de tertulians i actors d’anuncis. Escoltaven la missa en silenci.
Tots amb el cap cot.
Al cap i a la fi, tampoc era una cosa tant estranya parlar amb el televisor. Bé hi ha gent que parla amb el animals i les plantes.
Tale Away 