SUPERHEROIS CONTEMPORANIS (4 min.)

Surt de casa com una exhalació. Parlem d’ell, per suposat, sí, d’ell. No té nom, ni majúscules. És un personatge anònim. També podries ser tu o el veí del segon segona. Qui sap? Jo no l’he conegut però ja sé qui és. Acostuma a ocultar la seva verdadera identitat. Per tant, podria ser qualsevol de nosaltres. Però avui, és ell qui obre el portal del bloc de pisos on viu. I és ell qui submergeix el peu al petit bassal format entre les esquerdes de l’enrajolat del carrer, empastifant-se els pantalons acabats de planxar. Però ell no s’atura. Té pressa. Topa amb l’espatlla de la senyora que comença a obrir la reixa de la sabateria i perd uns segons molt valuosos demanant-li perdó. Al cap i a la fi, és educat. Reprèn la marxa amb un esprint a fons. L’emergència i el deure li reboten pel cervell, regalimen coll avall i tensen amb força el nus del pit. Mira d’abstraure’s i es concentra en esquivar-se els primers vianants del dia. Pensa que tothom ha matinat molt avui. I crec que té raó, jo també ho penso, tothom ha matinat molt avui. Mentre corre repassa mentalment tot el que porta a la motxilla, pregant no haver-se deixat res. De totes maneres, tampoc pot perdre el temps tornant enrere. Manté una cursa contra els segons. Sap que no pot fallar. Està en bona forma. Sort que jo no fumo. A la motxilla: el vestit amb el seu símbol recentment cosit, la màscara i la capa. Ho té tot. Està a punt. Li agradaria sortir volant però abans de poder-ho provar es troba baixant les escales del Metro i introduint la targeta amb els deu viatges a la ranura electrònica. La màquina li torna el bitllet esgotat. Quan torni cap a casa n’haurà de comprar un de nou. Ara, de moment, només pensa en el seu deure, que ha fet que es despertés sobtadament, quan dormia com un nadó. El Metro va ràpid, però tampoc tant, i ell mou el peu impacient i engruna el bitllet caducat. Tots el mirem de forma estranya. És massa d’hora per veure algú tant nerviós. Però no ho entenem. No entenem res. No sabem la responsabilitat que té. No tothom s’hi podria sotmetre. Li suen el front i les mans i els peus i les aixelles. Dues parades i ja haurà arribat. Per distreure’s s’entreté mirant de reüll el còmic que llegeix el noi del seu costat. Està molt ben dibuixat, i sembla molt dinàmic. I això que no en té ni idea de còmics. Només espera que un dia es faci un còmic d’ell. Sap que és demanar molt però podria ser interessant. I segur que tindria força tirada. Mentre imagina com seria el seu personatge, per megafonia anuncien la seva parada. I la meva. La nostra. S’aixeca d’un bot i surt del vagó abans que ningú per no trobar-se cap tap a la sortida. Corre veloç deixant-nos a tots enrere i puja les escales mecàniques de tres en tres. Està en bona forma. Surt fora i el vent fred de tardor li acaricia les galtes i li fa plorar els ulls. Encara no s’ha fet totalment de dia i es podrà amagar bé. No sap què farà quan canviïn l’hora i hi hagi més claror; haurà de pensar una alternativa. Va a buscar la cabina telefònica per disfressar-se sense que ningú el reconegui. Pensa que un dia, quan les cabines s’hagin extingit, haurà de buscar un nou amagatall. Però potser quan arribi aquest dia estarà a un altre lloc. Seria una sort. Però no pot assegurar res. Corren temps difícils i pel que sembla hi ha gent que encara el necessita. Obre la motxilla. S’emboteix dins el mono d’elastà verd, es col·loca les botes vermelles i es tapa la cara amb la màscara groga. Es posa la motxilla i a sobre la capa vermella que fa joc amb les botes. Surt de la cabina telefònica traient pit i es col·loca davant de la boca del metro amb les cames obertes i els braços a la cintura. Ha arribat a temps. La gent comença a sortir. La majoria bastant adormits s’espanten quan es topen amb ell. Allarga el braç impetuosament i ens dóna un dels centenars de fulletons de propaganda del restaurant pel qual treballa, “El Super Jalapenyo”, especialista en menjar mexicà. Cada dia me’n dóna un i em desitja que tingui un bon dia. Jo li torno l’amabilitat amb un gest formal de cap. Ja el tinc clissat. L’he reconegut i l’he seguit. Però ho mantindré en secret. Un dia vaig llegir que un petit poder comporta una gran responsabilitat. I, de moment, ell fa tant bé com pot la seva feina. Malgrat tot, encara no he anat a dinar al seu restaurant.

A mi m’està bé (1 min.)

Camí de la feina veig molts imbècils de cares llargues. Bé, no sé si són imbècils, però la seva fisonomia de color gris contaminat em provoca calfreds. Arrosseguen els peus amb una expressió d’“a mi m’està bé” als seus rostres i es repengen als semàfors mentre esperen, reposant, que el ninotet verd els doni permís per passar. Camí de la feina les meves passes valentes s’entrebanquen amb els talons lents i cansats de desgraciats amb el nas a punt de tocar-los els genolls i el clatell que ha manllevat als seus ulls ofegats en un mar d’arrugues les vistes al cel. Aquelles parpelles que, obertes de bat a bat, havien tremolat de vida quan tot ho veien clar ara només es tanquen per dormir i no pas per somiar. El carnisser més hàbilment atroç els va extirpar el somriure i els va amputar la il·lusió i ara vaguen com zombies perduts acomodats en el seu “m’està bé” patètic. Això sí, es neguen a contraure matrimoni amb la pena i anar al llit amb el fracàs. Tenen un sou correcte que els permet viure tranquils i aliens al bassal de sorres movedisses on es van enfonsant dia rere dia, una mitja taronja podrida que els fa companyia i uns fills inconformistes que són l’exemple d’aquell esperit intrèpid que anys enrere havia activat els engranatges -llavors ben greixats- dels seus cors. I no volen res més. Es creuen feliços i ja els està bé.

Baixistes (1-2 min.)

Quin conyàs recollir-ho tot, a partir d’ara portaré un baix als concerts, joder, si només tenim un parell de cançons amb una altra afinació, però clar, anem de guais i canviem d’instruments en ple concert, com si fóssim professionals, però ni professionals ni hòsties, un grup de renom no tocaria en una merda de local com aquest, hòstia, si sembla un cementiri amb la boirina dels putos cigarros, és decrèpit, però sort en tinc del parquet arcaic i brut de l’escenari que m’aguanta el cul, que si no fos per ell ara mateix estaria caient cap al centre de la Terra amb la cançó preferida de la Carolina ressonant-me dins el cervell mentre em moro ofegat, perquè em falta aire, perquè m’aixafa veure guitarres, cables, pedals, teclats,…buf, quina merda tu, el pròxim concert cadascú amb un instrument, no fotem, i si volen portar tot el puto local d’assaig que ho deixin ben endreçat, cony, que després cap d’ells m’ajuda a recollir aquest femer, i és que clar, sempre que acaben de tocar es van a fotre fins el cul de clenxes, ostres i la puta bateria, merda, no m’hi havia fixat, mare de Déu quina feinada, i el local que no ajuda gens a tranquil·litzar-me, que és una caixa de sabates amb forats pels pollets, però sense forats, depriment, però més depriment és mirar com balla la gent al centre de la pista, gent que fins fa poca estona estava vibrant amb el nostre punk ara es refreguen els uns als altres a ritme de reggaeton, els falsos, i això que la gran majoria són amics meus, no m’ajudeu no, ja puc fer-ho jo solet, ofegant-me i suant com un porc per culpa dels putos focus de colors que em bullen la cara intermitentment i pels nervis que he passat al mirar cap allà on ballen aquells imbècils i veure la Carolina amb aquell tiu que l’acompanyava i que no havia vist en ma puta vida, i crec que el millor que puc fer és emborratxar-me, això sí, no sense abans escrutar des d’on sóc el gran nombre d’ampolles que hi ha als prestatges esperant trobar l’eureka que em salvi de la nit, perquè passo de demanar-li consell al cambrer vell que frega gots amb la mirada perduda com un robot, perquè això és el que fan els robots, els robots i els fracassats.

I els baixistes.