Mentre s’esperava a la perruqueria, l’Agnès va tornar a mirar el rellotge de la paret. D’ençà que ho havia fet l’última vegada, havien passat només tres minuts. Va esbufegar i va maleir la Paquita, generant tota mena d’improperis dins el seu cervell. L’excel·lent qualitat de la seva perruquera habitual la pagaven els clients amb unes demores que podien arribar fins a l’hora i mitja d’espera. Sovint la Paquita era massa perfeccionista i això exasperava la parròquia. L’Agnès mai s’acabava de mentalitzar del suplici d’esperar-se entre els brunzit incessant dels assecadors i els crits dels nens que acompanyen a les mestresses de casa menstruals que fan anar els seus ventalls quan s’expliquen xafarderies mentre es fan la permanent. A través del smartphone, acabava de consultat per enèsima vegada el seu mur de Facebook, havia revisat la safata d’entrada del seu correu electrònic i havia perdut les cinc vides del Candy Crush. Com a passatemps només li quedava la tauleta farcida de revistes del cor i de ciències i de còmics de Mortadelo i Filemón l’argument dels quals l’Agnès es sabia de memòria. Com que tant se li en fotia que aquella duquessa moribunda s’hagués casat amb aquell duc parent del compte Dràcula, va optar per llegir els avenços en ciència de fa dos anys. Perquè si d’alguna cosa no podia presumir aquella pila de revistes, era de mantenir-se actualitzada. Amb les seves ungles llargues de color lila va anar passant revista per revista fins que es va aturar a una Muy Interesante, “quina contradicció”, va pensar, “perquè de molt interessant no en té pas res”. Però després de fullejar-la un parell de minuts, un article de titular colpidor li va cridar l’atenció: “Els teus últims vuit minuts”. L’Agnès va mirar el rellotge, feia tres quarts d’hora que s’esperava i sabia del cert que la Paquita no la cridaria fins passats vint minuts ben bons; com a mínim! Per això es va disposar a endinsar-se a aquell reportatge. El primer paràgraf era fàcil d’entendre. L’Agnès va llegir que si la distància que separa la Terra del Sol és de cent quaranta-nou milions sis-cents mil quilòmetres i si la llum viatja a tres-cents mil quilòmetres per segon, en el cas hipotètic que un dia el Sol explotés, no ens n’assabentaríem fins passats vuit minuts. “Té la seva lògica”, va pensar l’Agnès, que sovint era massa rebuscada, o donava massa voltes a les coses, “si ningú sap quan s’apagarà el sol, això vol dir que ni els científics ho sabran fins que passi, al cap de vuit minuts”. O el que la connexió neuronal deficitària de l’Agnès li va fer entendre: que en aquell mateix instant, a la sala d’espera de la perruqueria de la Paquita, el compte enrere es podia haver activat. Les mans tremoloses de l’Agnès no van poder aguantar el pes de la revista i la van deixar caure. Va mirar al seu voltant. Tothom continuava fent la seva. Els nens cridant, les dones ventant-se i la Paqui tenyint a una àvia. La va envair un presagi massa realista. I si mentre estava llegint aquell article, ja havia passat un minut dels últims vuit de vida que li quedaven a ella i a tots aquells desgraciats? Va pensar què és el que faria ella si en aquell precís instant estigués vivint els seus últims vuit minuts de vida. Malgastaria aquells set minuts que ara li quedaven trucant a tothom de qui es volgués acomiadar? Això que semblava l’acte més noble era una bona estupidesa, ja que hauria de convèncer a la persona que es trobaria a l’altra banda de la línia telefònica que en poc més de sis minuts el món s’acabaria. L’Agnès va començar a suar. Segons els seus càlculs restaven cinc minuts per l’hecatombe final. I tots aquells grups de whatsapp en els que estava? Havia d’acomiadar-se de cadascun d’ells? Quin seria el missatge? El va començar a redactar i va veure que, a causa del nerviosisme dels seus dits, no el podia acabar. Només va tenir esma per escriure “adéu” i l’emoticona d’un cor al costat. Sí, aquell era el missatge! No n’hi havia cap dubte. Va mirar el rellotge: havia perdut tres minuts intentant escriure un missatge de comiat extens i sentit, el que volia dir que només li quedaven tres minuts més de vida. Va comprovar que li quedava suficient bateria, va seleccionar el text, el va copiar i va començar a enviar l’”adéu” i l’emoticona del cor, a tort i a dret. A la mare, al pare, al seu germà. Al Xevi, a la Íngrid, al Toni. No, al Pere no, aquell no es mereixia res de res. De fet, no sabia per què tenia encara el seu número a l’agenda. Va perdre vint segons esborrant el contacte d’en Pere i a falta d’un minut i mig per la fi del món va continuar enviant el seu comiat particular. A les “Nenes de Dansa”; a “Els xipirons”, el grup de batucada; a “Regal Íngrid”, un grup creat feia dos anys. Mentrestant, uns quants ja havien començat a respondre a l’Agnès preguntant-li què volia dir aquell missatge surrealista. Una broma de les seves? Les ganes que tenia sovint de fer-se notar? L’Agnès va mirar el rellotge: quaranta segons. Va apagar el mòbil, el va guardar a la bossa i va tancar els ulls. Havia de triar un pensament ben bonic. Però només veia l’”adéu” i l’emoticona del cor que, com el seu, bategava ferotge. Vint segons i per fi aquells nens deixarien de cridar, les vaques burres es deixarien de ventar i la Paquita es quedaria sense perruqueria. I el compte enrere va començar. Deu. L’Agnès no va tenir més remei que focalitzar la seva imaginació en l’emoticona del cor. Nou. Almenys tot acabaria amb una imatge d’amor. Vuit. Qui sap si a l’altre barri et premien per haver mort amb un pensament bonic? Set. L’Agnès va començar a dir “adéu” mentalment a tot tipus d’abstraccions. Sis. Adéu a les injustícies. Cinc. Adéu a les noies de classe que es burlaven de les seves males notes. Quatre. Adéu al fill de puta d’en Pere. Tres. Ben mirat va ser ella qui va deixar en Pere. Dos. Adéu a les xafarderes que es fan la permanent. Un. Adéu a la Paquita. Zero.
─Agnès!?
L’Agnès va obrir els ulls.
─Agnès?─cridava la Paquita al seu davant mateix.
L’Agnès la va mirar, suant, amb el cor a punt de sortir-li per la boca.
─Fa vuit minuts que t’estic cridant. Ja et toca.
L’Agnès es va aixecar robòticament, va recuperar el telèfon mòbil de la bossa i mentre la Paquita li posava una tovallola al voltant del coll i li preguntava “què farem avui?”, el va encendre. A l’Agnès se li acabava de girar molta feina per contestar l’allau de missatges que sepultava el seu mòbil a causa d’aquell “adéu” tant emotiu com críptic. Sort que encara li quedaven un bon parell d’hores mortes a mans de la Paquita.
Tale Away 