Tens trenta anys i et trobes esperant tremolós, avorrit, neguitós. Ho sé. Et conec. Sóc jo, sóc tu, dins teu. Intentes descobrir si és la porta de l’esquerra, d’on surten els xiscles punyents d’un marrec, la que et conduirà a l’infern, oi? Només et cal parar l’orella per adonar-te’n que, efectivament, és allà on et sentenciaran a l’esfereïdora xacra de l’eternitat. Aquells gardenys propis del sacrifici d’una truja malalta, aquell xerricar d’una serra de tortura que posa els pèls de punta i la pell de gallina. I unes mans que penetraran la cavitat ensalivada de la teva boca, oberta de bat a bat, exposant els pensaments més impurs i els secrets més obscurs, que t’acabaran condemnant a aquell soterrani lúgubre i xafogós. Tens trenta anys i quan t’avisin, et tocarà anar-hi sense remugar. Saps que no tens cap possibilitat de sortir per la porta de la dreta, la que t’acompanyaria a l’abric de llum pura i flaire d’ametllers florits. El fil musical, irònic i agònic, sentenciat a tenyir de tenebres l’espai on et trobes, et fa adonar que no et pots escapar del destí funest d’asseure’s davant un focus d’ataronjada incandescència per enfrontar-te a l’últim interrogatori exhibint la desgràcia del teu interior. T’agradaria aixecar-te i, caminant poc a poc i sense fer soroll, avançar fins el final del passadís on t’espera la porta de la salvació. El cant seductor d’una sirena t’aconsella que ho facis, et xiuxiueja que deixis d’esperar en aquell espai intermedi i et decantis per la blavor immaculada de la trampa, enlloc d’acceptar el trist cop de gràcia de la misericòrdia, en el sentit més arcaic i afilat de la paraula. Et remous incòmode i impacient a la cadira. La cridòria d’escorxador no cessa. Aviat t’arribarà el teu torn. Abans, però, et pregunto: tens trenta anys, per què estàs tant nerviós? Sabies que t’arribaria l’hora, érets conscient, o almenys ho dissimulaves molt bé, del suplici que et tocaria viure abans de tornar a descansar. Has estat molt de temps esquivant aquest dia, apaivagant-lo amb excuses de mal pagador, amb trucs d’il·lusionista. Com la fortuna, la superxeria emmetzinada de la teva oratòria també se t’ha acabat i ja no podràs convèncer a ningú més per salvar-te. Les urpes del fat t’han enxampat. Només perduraran en la teva memòria els dies en què pensaves que vivies tranquil, lluny d’aquest moment agre en el que ara et trobes per culpa de la teva dissort. Els xiscles de l’infant ja han cessat i és qüestió de temps que et toqui a tu. Accepta-ho. Deixa de suar i assumeix la derrota. Allarga-li la mà i deixa que et prengui. No t’aixequis. No fugis. On et penses que vas? La porta de la dreta està tancada i no s’obrirà si ells no ho volen. Et coneixen gairebé tant bé com jo. No em fas cas i proves d’obrir-la, però no pots. Ho veus? No tens cap altra oportunitat, gira’t i enfronta’t-hi d’una vegada.
Tens trenta anys i ja va sent hora que superis aquesta fòbia que tens als dentistes.
No ho creus?
Tale Away 