1
Al menjador d’un àtic diàfan de la ciutat, dins una muntanya de cotó fluix, assetjat per esclòfies de fruit secs i cagallons, hi viu en Tom, un petit hàmster rus. Petit degut als seus nou centímetres de longitud, perquè pel que fa a l’edat deu comptar amb poc més d’un any de vida, segons els càlculs estimats que ha fet el rosegador mentre s’entrenava a la roda del seu apartament. Ja havia passat un any – “caram”, pensa en Tom – d’ençà que les veus ensordidores de dos nens repel·lents i tremendament entusiasmats amb la idea d’incorporar un hàmster a la família li havien arrabassat el plaer de la migdiada que compartia amb els seus cent vint-i-tres germans en aquella granja de la Vall de Bianya. Deu euros i un parell d’hores després, el tancaven al menjador d’un àtic diàfan de la ciutat d’on no en tornaria a sortir mai més. Perquè si per alguna cosa era coneguda – i temuda – aquella família era per desentendre’s de les mascotes un cop havia passat un mes, hora amunt, hora avall, de la seva arribada a la nova llar. Ho havia pogut comprovar en Nemo, el peix taronja que el pare els havia aconseguit a la parada de tir de la fira, i a la seva coetània, la tortuga Frida, batejada pel cap de família després d’un rampell: si les Tortugues Ninja s’anomenaven com els quatre artistes més il·lustres de l’època clàssica, aquell coi de rèptil no seria menys i portaria el nom de la famosa pintora surrealista mexicana que havia trobat a Google. Passats trenta-tres dies, la Frida va aprofitar l’hipnosi que l’enorme pantalla de plasma exercia sobre els marrecs per fer una incursió a la peixera d’en Nemo, camuflar-se entre la brutícia de l’aigua i clavar-li una queixalada que l’acabaria partint per la meitat. La retirada de la tortuga cap a l’illa d’herba sintètica amb una palmera de plàstic on vivia fou impossible degut a la porqueria lliscant de les parets i la seva coartada es va esmicolar quan, transcorreguda una setmana i a causa de l’estranya fortor que feia el menjador, la mare va descobrir el crim que havia comès. Peix i tortuga van acabar al riu per camins diferents: en Nemo per la tassa del wàter i la Frida volant des del marge, després d’acomiadar-se dels nens que, aferrats a les cames d’un pare iracund, l’observaven amb la pena amb la que es mira els fracassats.
— Li direm Tom! — va cridar el fill que encara no havia batejat cap mascota pensant que aquest era el nom amb el que es coneixia el ratolí de Tom & Jerry.
I així és com fa efectivament un any, en Tom es va convertir en el regal estrella del cinquè aniversari d’un nen que avui obria regals i més tard, havent dinat, bufaria sis espelmes. Va passar un mes magnífic de rialles i carícies, d’estirades de bigoti, tirabuixons i acrobàcies. Però ben aviat en Tom descobriria que aquella no seria la tònica dels mesos venidors i passats uns dies se’n van desentendre definitivament. Ara bé, i trencant una llança a favor de la família de l’àtic, si hi ha una mascota que pot sobreviure amb l’atenció més ínfima, fregant el desdeny absolut, aquesta és el hàmster. No requereix una neteja maniàtica, sol·licita que li emplenin la menjadora i el dipòsit d’aigua cada quinze dies i els seus excrements no fan excessiu tuf. Per això no va ser fins que va arribar a l’edat de maduresa sexual, després de dos mesos i mig del seu naixement, quan li van canviar la grava per primera vegada i li van netejar el piset. I no seria fins al cap de nou mesos de viure en la immundícia, que el pare es disposaria, per fi, a tornar-li a deixar la casa relluent com el palau d’un president ucraïnès. Va obrir la porteta amb el propòsit d’agafar el ratolí i dipositar-lo en una caixa de cartró perquè no li toqués els pebrots mentre netejava a desganes aquella gàbia del dimoni. I quan la manassa de l’home s’aproximava cap el racó on en Tom s’havia resguardat per no molestar, la bestiola va valorar les opcions que tenia. Per una banda es moria de ganes de clavar-li les seves dues úniques dents, mogut pel rancor i l’odi, proclamant-se líder de les mascotes menyspreades. Però ben mirat, escollir aquest camí suposava una sentència de mort d’execució immediata. El pare posaria el tap a l’aigüera, l’ompliria i hi capbussaria el hàmster fins que deixés de respirar. A continuació l’agafaria pel cul amb dos dits com si fossin pinces – quin fàstic – i llençaria el seu cadàver al contenidor de brossa orgànica. O al de rebuig. Per això en Tom es va empassar la ràbia, va descartar la rebequeria i abans que aquell imbècil l’engrapés va tenir temps de calcular el que li quedava de vida. Si és veritat el que diuen, podia arribar a viure un altre any, tranquil·lament. Però en les condicions de vida d’aquell àtic diàfan de la ciutat les probabilitats d’envellir ni tant sols un parell de mesos més eren mínimes. Per això no s’ho va pensar dues vegades i quan l’homenot l’estava a punt d’empresonar amb el seu puny pelut, en Tom se li va enfilar a la mà i va córrer pel seu avantbraç. El pare no va poder reaccionar a temps i aquell hàmster de la punyeta va fer un esprint fins la seva espatlla des d’on es va impulsar amb totes les seves forces saltant per la finestra del menjador amb un somriure d’orella a orella.
2
L’ambulància s’obre pas entre el trànsit del migdia a una velocitat infernal, molestant els vianants amb els brams incessants de la sirena. En Pere Pujades és un excel·lent conductor frustrat de ral·lis i la seva traça al volant és digna de rècord. S’esquiva, fins i tot, una àvia despistada que travessa el pas de zebra amb una barra de quart sota el braç. Al seu costat, l’infermer Octavi Garcia s’aferra al seient amb els ulls oberts com taronges, com si fos el conillet d’índies de la nova atracció de Port Aventura. No gosa dir a en Pere que minori la marxa perquè l’ocasió bé es mereix la destresa d’aquell boig de l’asfalt. A la part del darrere, la Tere Roig intenta mantenir en vida a l’Hugo Gutiérrez, un jove carter de vint-i-set anys que fa mitja hora ha estat brutalment atropellat quan circulava tranquil·lament amb la seva motocicleta, sense que n’hagués tingut cap culpa. És summament important que l’Hugo no es mori. No és una prioritat, és una ordre del brètol que s’ha saltat aquell semàfor en vermell i que a hores d’ara seu a la vorera mentre els policies realitzen els tràmits de l’accident sota l’atenta mirada de xafarders i morbosos. Tremolant i tartamudejant d’aquella manera no els ajuda gens i només obre la boca per deixar anar un solemne: “estic perdut”. El agents l’intenten tranquil·litzar dient-li que l’Hugo sobreviurà, però després de la prova d’alcoholèmia, la situació canvia i la simpatia de la guàrdia urbana es converteix en tensió i incomoditat. Mentrestant la Tere unta pomada als desfibril·ladors i reanima el cor de l’Hugo, que s’ha aturat després que en Pere s’hagi vist forçat a realitzar una frenada d’emergència per evitar un nou accident. La fragilitat de la vida d’aquell jove està en les seves mans i no es pot treure del cap els ulls desesperats i plorosos del seu assassí en potència quan aquest li ha suplicat que fes el que fos perquè aquell noi no perdés la vida.
— No es preocupi, senyor President — li ha respost la Tere.
3
Feia uns minuts no n’estava pas de preocupat el senyor President. Jeia al llit de l’habitació 415 de l’hotel més luxós – i discret – al costat de l’Eulàlia Rius, una antiga companya de carrera i gerent d’una de les empreses més importants del país. Com cada dimarts, havien quedat dins l’habitació, havien fet l’amor, havien begut molt xampany, havien tornat a fer l’amor i s’havien estirat panxa enlaire amb les mans entrecreuades com adolescents enamorats estirats en un prat de gespa. Però enlloc de mirar el cel estrellat miraven el sostre i avui no era dimarts.
Mai han temut ser enxampats gràcies a la construcció d’unes mentides excel·lents. Tot i que aquesta última no havia estat escrita per cap guionista de Hollywood, precisament. Fins al migdia el President no havia d’assistir a cap compromís polític. Feia mesos, anys, segles, que l’agenda del líder del país no es veia beneficiada per un buit matinal d’aquestes dimensions. És clar, és agost i el sistema político-econòmico-social pren el sol a la platja rodejat de turistes amb excés de vermellor i venedors ambulants perses. Per això el senyor President havia insistit als seus assessors que fessin el favor de no molestar-lo durant el matí, ja que volia gaudir d’aquella llibertat condicional amb la seva dona. La nit anterior havia començat l’aventura pregant per telèfon a l’Eulàlia que modifiqués aquella reunió “tant” important que deia que tenia per trobar-se amb ell a la seva habitació. L’agosarat senyor President s’estava saltant el primer article de la constitució que havien escrit: I. Quedar els dimarts a la nit. Quan la van escriure, acordaren fer les seves beneiteries després de pondre’s el sol, hora en la que el xofer del senyor President el deixava a la porta de casa i l’Eulàlia quedava alliberada de la gerència de la multinacional. El capitost s’escapolia entre la foscor, demanava un taxi i es plantava a l’hotel, mentre que l’Eulàlia per fortuna vivia sola i no havia de fer malabars amb la seva credibilitat donant explicacions falses a ningú. Aquella darrera nit, però, l’oratòria brillant del senyor President havia anat escalfant tant a l’Eulàlia, que al final havia estat ella qui li havia implorat els seus llavis aquella mateixa nit. Però ell ja portava el pijama i la seva muller l’esperava al llit i van acceptar que fos l’endemà el matí quan esquinçarien la constitució i es fondrien entre els llençols de seda de la suite.
Avui, quan el color blau ha aparegut sobre les cases més altes de la urbanització, el senyor President ha seguit la rutina de sempre per no aixecar sospites. S’ha despertat a les cinc, ha fet un petó a la galta a la seva muller, s’ha rentat les dents, s’ha dutxat, ha esmorzat escoltant les notícies de dos quarts de sis somrient quan el titular del dia anunciava el descens de l’atur gràcies a les seves mesures, s’ha posat la corbata amb la que embenarà els ulls de l’Eulàlia mentre li mossegui el coll i ha sortit al carrer per esperar el xofer que no arribaria, ja que seguia l’ordre estricta de no molestar el senyor President fins la una, hora en la que la seva dona estaria visitant a la seva mare a la residència tal com li havia anunciat després que ell hagués deixat a l’Eulàlia calenta com la lava. Però quan el senyor President ha posat els peus fora, s’ha adonat que no podia agafar cap taxi per una raó molt senzilla: era de dia. La lògica ha tornar de vacances i li ha fet rumiar que a la nit es podia ocultar com un mussol espia entre la penombra dels seients posteriors del taxi perquè el conductor no el reconegués a través del retrovisor. Però sota el focus diürn de l’agost s’exposava a ser descobert. És clar que el taxista no n’havia de fer res d’on anava, però veure el senyor President del país utilitzant el seu vehicle enlloc del cotxe oficial, era ben curiós. Tant, que seria capaç de vendre aquella valuosa informació a la premsa sensacionalista per treure’s un sobresou; i malament aniríem llavors. Per això el senyor President ha tornat cap dins i ha agafat les claus de l’Audi A5, deixant al seu lloc una nota redactada com un discurs polític pensat per recaptar una milionada de vots on li explicava que havia sorgit un imprevist amb el cotxe oficial just davant de casa i que el xofer s’havia vist obligat a conduir el seu Audi per la coincidència de ser el mateix model que el que pagaven els contribuents. Després d’un “T’estimo” amb una cal·ligrafia que provocava ereccions, el senyor President hi ha deixat un bitllet de cent euros perquè ella anés a la llar d’ancians en un taxi dels bons. Aquell joc estava començant a ser massa arriscat – i car –, però ja no es podia fer enrere. Ha conduït seré cap a l’hotel, als afores de la ciutat, amb la colònia preferida de l’Eulàlia i un parell de condons a la butxaca.
Amb les magnífiques vistes d’un sostre d’estil barroc el senyor President i l’Eulàlia Rius han consensuat aturar aquell adulteri pueril per divuitena vegada. Però la d’avui, la que fa divuit, era un ultimàtum molt seriós. S’havien saltat uns quants articles de la seva constitució i el perill de ser descoberts havia augmentat exponencialment. Ell ha intentat tranquil·litzar-la: des de la campanya electoral de feia dues legislatures que no sentia aquell pessigolleig al pit. Però l’Eulàlia no ha fet cap comentari i només s’ha tornat a dirigir al senyor President per informar-lo que faltaven poc més de vint minuts per la una, hora en la que arribaria el seu xofer a buscar-lo. Com si fos la seva secretària, l’Eulàlia li ha enumerat les tasques de l’ordre dia. “El senyor President ha de:
– Tornar a casa.
– Amagar el cotxe aparcant-lo al carrer de sobre.
– Treure’s l’olor de sexe i perfum femení.
– Canviar-se de roba.
– Liderar el país.
– Recuperar el vehicle a la matinada, un cop acabada la jornada laboral.
– Entrar-lo al garatge.
– Dormir amb la seva esposa abans no es destapi aquell afer que portaven mesos vivint.
– No tornar a parlar mai més amb la senyoreta Eulàlia Rius.
Enfurismat com una mala cosa, el President ha deixat la serenor a l’hotel i ha conduït eixelebrat, suant, patint i a punt de vomitar, a causa del còctel explosiu de calor i nerviosisme. Ha posat a prova la cavalleria de l’Audi galopant com un llampec per la via principal de la ciutat, saltant-se el color taronja dels semàfors fins que un parell d’encreuaments més enllà no ha pogut evitar envestir un pobre carter que tornava a la central després de deixar les cartes a les bústies de l’edifici on el porter sempre li prega que no deixi de somriure.
4
L’Arnau Rovira s’està palplantat al rebedor repassant impacient el feix de cartes que ha deixat el carter. Busca la missiva que li doni l’enhorabona per concedir-li la beca dels laboratoris més prestigiosos dels Estats Units. Porta mesos esperant i un presagi estrany li diu que si no arriba avui, no arribarà mai. Una carta del banc. Una de la companyia elèctrica. Propaganda de Tele Pizza. I la factura del gas. Avui no ha arribat i, efectivament, no arribarà mai. No perquè no li hagin atorgat, sinó perquè la carta que brindaria un nou futur al talent científic de l’Arnau va camí del dipòsit dins el compartiment destrossat de la motocicleta de l’Hugo, que continua debatent-se entre la vida i la mort dins l’ambulància.
Deixa caure els sobres tement que el so de l’intèrfon hagi despertat la seva xicota, la Sònia Comes, que dorm fins tard després d’una nit avorrida darrere el mostrador del servei de vint-i-quatre hores de la benzinera. Però el timbre no li ha emmudit els roncs i l’Arnau té el plaer de fer-ho ell mateix d’una manera molt especial: portant-li l’esmorzar al llit. És del parer que menjar un croissant i beure suc de taronja i cafè assegut al matalàs és una de les coses més incòmodes i estúpides de la humanitat i la seva ment privilegiada no acaba d’entendre per què totes les parelles que ha tingut valoraven un gest com aquell amb un increment sense precedents de l’amor. Però la Sònia era diferent de la resta. Sap que és la dona de la seva vida perquè quan senti l’aroma del cafè acabat de fer davant les seves fosses nasal, l’escridassarà. A l’Arnau li agrada comprovar de tant en tant si la fòbia de la Sònia de gaudir d’un esmorzar al llit continua vigent, per això sempre que pot li prepara una safata amb rebosteria i un tallat. Abans d’entrar al dormitori, d’una de les butxaquetes del maletí on hi porta els documents amb els seus estudis sobre l’Alzheimer en treu un anell. El tanca amb el puny, ressentit però conscient que no anirà mai als Estats Units. Per això l’Arnau creu que ja ha arribat l’hora de demanar-li a la Sònia que es casi amb ell. Després de guardar aquell anell durant anys, per fi, avui, el podrà posar al dit anular de la seva mitja taronja, aquella que voldrà mandrejar fins l’hora de dinar i el sermonejarà dient-li que toqui el dos amb l’esmorzar dels pebrots i que no li fa cap mena de gràcia aquella darrera provocació. Quiet al marc de la porta, imagina la cadena d’esdeveniments que provocarà aquella broma de mal gust entre enamorats que acabarà amb una petició de mà digna d’una pel·lícula de guió insuls protagonitzada per en Hugh Grant. L’Arnau somriu i mira novament l’anell. No pot evitar pensar en el dit de la primera aspirant que, després de tants anys, continua esperant que l’Arnau li introdueixi l’anell que va comprar especialment per ella. Un rampell desconegut fa que se’l guardi a la butxaca dels pantalons i mentre l’acaricia a través de la roba pensi que, ara que ja no anirà mai als Estats Units, té tot el temps del món per demanar-li a la Sònia que es casi amb ell. Ara per ara prefereix continuar jugant amb ella i els esmorzars odiosos. Abans d’entrar per fer-li la guitza, l’Arnau creu que podria trucar aquella primera pretendent per veure’s i posar-se al dia. Al cap i a la fi, es passarà la resta de la vida tancat a la ciutat.
5
La Carme Anglès sospira i surt del lavabo de l’hospital on s’ha amagat per plorar. Avui fa anys que li van portar un esmorzar increïble al llit i just en el moment en que ella esperava que el seu príncep blau, un científic amb un increïble potencial, s’agenollés davant seu, li va dir que allò s’havia d’acabar perquè el seu cap viatjava fora del continent amb el seu futur i no pas al seu costat. Fa el cor fort i torna al vestíbul perquè li informin de les tasques que ha de realitzar. En té una al capdamunt de la llista, una de molt important, ressaltada amb florescent groc dins un cercle neguitós de bolígraf blau: “Hugo Gutiérrez. Quiròfan Nº2”. L’infermera li dóna la fitxa del cas i li diu que l’ambulància que porta la víctima del sinistre arribarà en un moment o altre. Mentre la Carme llegeix l’informe, la notícia del dia – i de l’any – cau com una bomba atòmica a través d’un televisor penjat a la cantonada de la sala d’espera. A les imatges, el senyor President entra emmanillat dins un cotxe de la policia mentre el presentador de l’informatiu explica amb solemnitat que aquell greu accident acabava de passar feia quaranta minuts escassos, quan l’Audi A5 del líder del país ha envestit frontalment al carter Hugo Gutiérrez. El reporter desplaçat a la zona de l’accident informa que el senyor President venia de l’Hotel Reggina, després d’una trobada informal i secreta amb l’Eulàlia Rius, gerent de la multinacional més important de l’Estat, i que el seu gabinet no en sabia res. El reporter vaticina que la carrera política del President i del seu equip s’ha esfumat. Una esgarrifança recorre la columna vertebral de la Carme, que està a punt de fugir corrents cap el seu despatx per despenjar el telèfon buscant aquella veu càlida que la salvava del monstre de l’armari quan era petita. En aquell moment el llit de rodes de l’Hugo entra com un llampec dins l’hospital, empès per l’energia de la Tere Roig i l’Octavi Garcia. La Carme es desfà de la por i els dóna instruccions amb el seu ímpetu habitual:
— Ràpid nois, al quiròfan Nº2!
El que passa a continuació fuig per sempre més de la memòria de la Carme. Després d’hores d’estrès a la sala d’operacions, de sang, de suor, de tres aturades cardíaques, un parell d’insults i moltes – moltes – llàgrimes, la Carme només aconsegueix recordar les pupiles vives i brillants de l’Hugo Gutiérrez i la força de la seva mà. A la memòria no hi queda l’ovació que ha rebut al sortir del quiròfan Nº2, ni els copets d’ànim dels seus companys. La Carme es tanca al despatx i vomita a la paperera. Quan es refà despenja el telèfon tremolant, sense deixar de veure la mirada agraïda d’un jove carter.
6
En Ramon Anglès corre com un llampec pel passadís. El telèfon sona amb una urgència inhabitual i els constants “ja vinc, collons” d’aquell criador de hàmsters de la Vall de Bianya no frenen el soroll telefònic que ha decapitat la tranquil·litat de la seva granja. Entra al despatx, s’asseu a la cadira sota el calendari caducat d’una model rossa que ensenya els pits i despenja el telèfon. A l’altra banda de la línia una noia sanglota. En Ramon queda glaçat. Coneix aquell plor, encara que faci més d’una dècada que no el sent. No gosa dir res. La noia de l’altra banda també resta en silenci. Els ulls negats d’en Ramon evidencien que si ara mateix s’acabés el món, li seria igual. No vol deixar de sentir aquella respiració profunda que tantes vegades havia sentit quan li besava el front i es quedava a la seva habitació fins que s’endormiscava, protegint-la del monstre de l’armari. El cervell d’en Ramon li juga una mala passada i el transporta al dia que va fugir a la ciutat per començar medicina i ell no en va tornar a saber res més. Era l’any en que ella va fer disset anys, també era estiu i ell li anava al darrere perquè l’ajudés a la granja. Però la seva filla no volia cuidar animals, sinó persones, i després d’una travada de canell al mig del passadís i un intent de bufetada, la Carme adolescent li va etzibar:
— No em penso passar la vida rodejada de rates!
7
Doncs ves per on, una d’aquelles rates vola feliç des del menjador d’un àtic diàfan de la ciutat. Li falten la capa i els calçotets vermells però sap que és un superheroi i un model a seguir per les mascotes que l’observen bocabadades des de les finestres de les seves presons. Segur que sortirà a tots els titulars de la premsa de l’endemà. ” UN ROSEGADOR ACONSEGUEIX FUGIR DE LES URPES DE LA TEMUDA FAMÍLIA DE L’ÀTIC. En Tom, un hàmster rus d’un any, és el primer animal que s’allibera del jou de la temible família maltractadora de mascotes”.
Tanca els ulls i assaboreix la fotografia de la portada. Fa les seves millors postures per si algun paparazzi amb un teleobjectiu d’aquests que costen un ronyó i part de l’altre li fa la instantània que el consagrarà com l’heroi del dia. Posa sensual, fent ganyotes, mostrant un gest de ràbia, somrient i fent-se l’intel·lectual mentre cau a una velocitat endimoniada que, no obstant, no li impedeix fer plans de vida. En Tom decideix que un cop aterri sobre el para-sol de la terrassa d’algun bar fugirà cap a l’estació de tren, pujarà al primer vagó que vegi i deixarà que el portin fins on calgui per tal de començar una nova vida. Intentaria arribar fins a l’aeroport, per poder-se camuflar entre les maletes dels turistes i volar cap a Nova York, per exemple. O cap algun país asiàtic. Bé, potser a Àsia no hi ha d’anar a fer res, que allà es mengen els animals. Nova York és un pla excel·lent! A pocs metres del terra, en Tom somriu a la càmera imaginària que segueix la seva caiguda. Vol quedar ben maco per ser Trènding Tòpic mundial. Però, si bé es convertirà en el protagonista de la notícia del dia, la fotografia que tothom veurà l’endemà serà ben diferent de la que s’espera en Tom. I ho pot comprovar en 3…2…1. LLUUUUUÍS!
“Un ratolí!” crida el senyor President mentre prem el fre i fa xisclar els pneumàtics. Tècnicament el que s’ha esclafat contra el parabrisa del seu Audi A5 és el hàmster rus que s’acaba d’escapar per la finestra del menjador d’un àtic. La sang, el pèl i els òrgans interns escampats pel vidre dificulten totalment la identificació del rosegador i el senyor President ha optat pel mus musculus, el ratolí comú, per deixar anar un crit més propi de la seva muller que del líder d’un país lliure i autosuficient. De fet, si s’hagués fixat bé en les parts mutilades de l’animal, hagués pogut comprovar que no hi havia cap cua, la qual cosa el faria rectificar i cridar: “un hàmster rus!”. Però el senyor President no té temps de fer aquestes apreciacions ja que, distret com està amb aquella taca roja de vísceres i pell grisa, atropella un carter a més de cent vint quilòmetres per hora. El cos de l’Hugo Gutiérrez aterra quinze metres més enllà i el hàmster rus tanca els ulls. Abatut, sospira per última vegada.
“I jo que només volia prolongar la meva esperança de vida”, pensa en Tom.
Tale Away 