Fosa a negre (3 min.)

es_20071227_1_5004684_captured

L’home que ha perdut el control del vehicle a causa de l’aquaplàning i ha saltat pel precipici després de rebentar la tanca de contenció, veu passar la seva vida per davant mentre va caient a càmera lenta. La velocitat amb la que zigzaguejava els revolts ha fet impossible qualsevol maniobra per estalviar-se el compte enrere que dóna pas als primers fotogrames. Per això, l’home al que li agrada córrer com si fes ral·lis s’acomoda per gaudir de l’episodi final. Però quan porten transcorreguts cinc segons, després d’haver vist com va anar de trompis la primera vegada que va pujar en una bicicleta i, com a conseqüència del xoc, li va caure la primera dent, s’avorreix. Badalla i es remou incòmode al seient mentre s’esforça per aguantar aquell suplici interminable. Li recorda un d’aquells anuncis d’Internet que assalten el visitant del navegador i que no es poden liquidar ni passats cinc segons sinó que un es veu obligat a esperar que s’acabi perquè comenci el vídeo que ha clicat la punta del cursor.

L’home que tornava de la feina com una exhalació per no aixecar sospites després que se li fes tard flirtejant amb la dona que es maquilla cada matí per causar-li bona impressió, esbufega al veure la primera bufetada que li va etzibar son pare. Es queixa, no cal que ho torni a veure, prou que se’n recorda d’aquell dia. Ell no va trencar la finestra del garatge, va ser l’imbècil mimat del seu germà gran, el que ara apareix jugant a arruixar-lo amb la mànega del jardí, el preludi de la primera pneumònia. “Segur que ara ve aquell intent fracassat de primer petó”, pensa en veu alta amb l’orgull de l’espectador que encerta de mica en mica el guió d’una pel·lícula dolenta i ho comparteix amb la resta del la sala de cine per demostrar que en sap més que el guionista. “Veus, no t’ho he dit?”. Si pogués, l’home que amb el seu sarcasme ha fet plorar més d’una vegada a la seva dona, faria zàping per estalviar-se aquella tortura. “Oh, sí, que bé, ja m’he graduat”, ironitza al veure’s ridícul amb el birret universitari. Li comença a fer mal l’esquena i el cul se li està quedant quadrat, però encara li queden uns deu metres ben bons abans d’aterrar contra els crèdits finals sobreimpresos al parabrisa. Esbufega fatigat recordant tan sols una vegada en la que el temps se li va fer més etern que avui: quan la seva dona va convidar els veïns perquè els ensenyessin les fotografies del viatge a Vietnam. Si no va comptar mil postes de sol no en va comptar cap. Somriu quan descobreix que el muntador malparit d’aquella peça final hi ha afegit un parell fotografies del sol asiàtic dels veïns. I és llavors quan se n’adona que tot aquell metratge no és res més que una última broma macabra del destí en forma de seqüència amb les imatges que, sense cap mena de dubte, ell hauria descartat. L’home que sovint ha tingut problemes per controlar la ira s’enfervoreix i accepta el joc i amb el capritx d’un nen petit es diu que si les imatges que té al davant són aquelles, doncs que no les pensa mirar. Per això, es treu el jersei, el plega acuradament sobre el volant, el prem contra la finestra i hi recolza el cap. Tanca els ulls i comença la becaina mentre el pobre estudiant en pràctiques que li ha tocat muntar aquell fragment el mira amb condescendència. Ha suat sang per trobar moments dignes de ser recordats i amb tota la seva bona fe ha reunit els que ell ha cregut que eren els més intensos, divertits i emotius d’entre tota la farda d’aquella merda de vida que ha tingut l’home que mai més tornarà a dormir a casa.

Fi.

La frivolitat dels premis (3 min.)

champagne-descorchado

─ Reina, tinc una bona notícia i una de dolenta. Quina vols primer? ─ li dirà quan arribi a casa, abans de sopar, perquè ja no podrà aguantar més.

─ Hmmm…la bona potser? No, la dolenta. No, no, la bona. Ai no ho sé!

Ella dubtarà un instant però – òbviament – acabarà dient:

─ La bona, vull la bona!

─ Som rics. Ens ha tocat la loteria ─ li deixarà caure com el llampec que escapça la soca de l’arbre més jove.

Ella analitzarà la situació amb la perspicàcia i l’enginy habituals. Sap que ell mai fa bromes, i encara menys sobre el tema econòmic. Reflexiu i tremolós, li ensenyarà els tres números premiats i ella els reconeixerà d’haver vist que no coincidien amb aquell que havia comprat esperançada a l’administració del poble quan va anar a tirar la Primitiva i que premia amb força mentre seguia el sorteig en directe. Per això es llençarà al seu coll saltant d’alegria. Segurament, fins i tot, plorarà.

─ Quant ens ha tocat? ─ preguntarà entre sanglots.

─ Més d’un milió d’euros.

I sí, efectivament, plorarà. I cridarà tant que despertarà el bebè dels veïns, que començarà a bramar. I li deixarà la camisa plena de mocs. Però li dirà que no passa res, que amb els diners es podrà comprar una altra camisa. Centenars de camises! Que ara ja no caldrà que portin roba vella i gastada. I acabaran venint els veïns per veure què ha estat el que ha truncat el son del seu petitó. I ella els posarà al dia i aquella jove parella se n’alegrarà tant que la noia plorarà amb ella i el noi l’abraçarà amb totes les seves forces. I quan es recuperin ella el mirarà, li farà un petó ensordidor i salat per les llàgrimes i li farà anar a buscar una ampolla del cava a la gasolinera de l’entrada del poble per celebrar-ho.

─ Compra el cava més car que tinguin! ─ s’esgargamellarà.

Malgrat pugui semblar el contrari, no és gens malgastadora. Sort en té d’ella que porta els comptes. Fa dos anys i mig que no troba feina i les factures i els deutes els comencen a ofegar però ella va estalviant com una formigueta de forma magistral, gairebé màgica.

─ Va, no et quedis palplantat com un estaquirot. Ves a comprar cava! Saps què? Compra dues ampolles. No! Tres. Vaig a avisar els veïns.

No sabrà com dir-li que no ho faci, que encara hi ha la mala notícia, però la veurà tant contenta que no podrà dissuadir-la. Per això anirà a comprar tres ampolles del millor-pitjor cava de la gasolinera amb el Seat atrotinat que esdevindrà la primera reforma d’aquella nova i plàcida vida que els espera. I tornarà a casa i amb prou feines podrà avançar pel carrer. Perquè estarà ple de gent donant cops al seu vehicle mentre el feliciten. Perquè tot el poble n’és conscient de la seva situació. I tothom, vulguis o no, s’haurà tret un pes de sobre. Excepte ell.

Deixarà les ampolles al congelador però ella, sense esma per esperar-se, n’agafarà una i sortirà corrents al carrer. I rebentant el tap esquitxarà a tothom. I beurà a morro, ennuegant-se i deixant-t’ho tot fet un cristo. I ell s’ho mirarà des de darrere seu, somrient falsament quan els donin l’enhorabona. La carnissera li farà molts petons. I el forner li fotrà cops de puny amistosos al braç mentre riurà com mai ho ha fet. I l’alcalde es deixarà veure aplaudint perquè el tornin a votar. I algú portarà més mam i unes pastes. I celebraran que s’hauran acabat els problemes. I ella no pararà de beure. Perquè ho necessita. Fa anys que ho necessita.

I aquella vetllada magníficament improvisada anirà prescrivint aliena al delicte que el corroirà mentre reculli les ampolles buides. Ella escurarà l’últim cul de l’ampolla de cava tot fent esses fins al llit. I ell l’acompanyarà. I no, avui tampoc faran l’amor. Ella es deixarà caure al matalàs i ell la taparà amb la vànova mentre ella el mirarà amb els ulls tontos i embriagats i li preguntarà el que ell portarà tota la nit tement:

─ Bueno…i…i la mala notícia quina és carinyet?

I haurà arribat el moment. Ell agafarà aire, tancarà els ulls i dirà:

─ Que els números els vaig comprar al prostíbul del poble del costat.

Per sort ella anirà tant pitofa que, quan ell li ho hagi dit, ja estarà dormint com un tronc, roncant amb una intensitat que farà despertar, novament, el bebè dels veïns. Però ell ja li haurà dit. Ja s’haurà tret el pes de sobre. Aquell pes que fa una setmana i mitja que l’esclafa contra el terra. Però l’endemà ella es despertarà sense recordar què li va dir però sabent que encara li havia de dir alguna cosa, quelcom així com una mala notícia. I ell l’haurà de tornar a emborratxar. Per això, a l’esplanada on ha aturat el Seat atrotinat per contemplar la lluna i pensar com li explicarà a la seva dona que té una bona notícia i una de dolenta, pren la decisió de passar per la gasolinera abans d’arribar a casa.

L’Avi dels Mistos (5 min.)

Cerilla

Com cada dissabte, l’Avi dels Mistos ordena llumins a la parada de l’autobús. Vesteix de dol i té les restes de color blanc esgrogueït d’una melena –que de ben segur havia voleiat enamoradissa dècades enrere– perfectament estirades cap al clatell. Els anys l’han ensorrat i li han apagat el rostre –però em fa l’efecte que el bon humor no és un tret que els seus amics destacarien d’ell. A les 10:20 arriba a la parada, s’asseu en un dels bancs amb restes de xiclets de l’edat de pedra i de la butxaca de l’americana descolorida i mal rentada en treu una capsa de mistos. L’agafa tremolant però amb força i els seus dits boteruts i arrugats comencen el ritual de cada dissabte. Mentre espera que arribi l’autobús de les 10:30 es consagra a la rutina d’ordenar mistos amb una precisió de rellotger suís. Amb cura, els agafa un per un de la gran pila esbarriada de fusta i els col·loca en vertical, un al costat de l’altre, sense perdre la paciència, calculant equacions temporals infal·libles i inalterables. El miro de reüll fascinat com si fos la primera vegada que l’espio. De tant en tant, s’atura una bona estona en algun dels mistos que es disposa a ordenar i vacil·la uns segons abans de col·locar-lo al costat dels seus companys. Quasi mai n’encén cap, només alguna vegada, després de mirar el llumí preocupadament enfadat, el frega pel lateral de la capseta amb un cop sec de canell i esbufega mentre es consumeix poc a poc. Quan la flama topa amb les puntes afilades de les seves ungles, el deixa anar, tanca la capseta i la torna a endinsar dins la butxaca de l’americana. Fa dissabtes que arribo amb temps a la parada per tenir bones vistes quan comenci aquella rutina tan hipnòtica com estranya. Després de setmanes d’observació, he descartat la hipòtesi d’estar assegut al costat d’un vell piròman i ara el miro amb ulls de nét. Per justificar aquella digues-li mania, digues-li hàbit, el meu cervell narratiu ha elaborat la història de l’Avi dels Mistos, que no ordena simples palets de fusta amb el cap de fòsfor, sinó que organitza records. Cada llumí és una anècdota, una cara, un nom, un petó, un gust, una olor que neda pel mar de la memòria d’un octogenari enigmàtic. Cadascuna d’aquelles cerilles és la munició per lluitar contra l’oblit causat pel desgast de l’edat o per aquell fantasma de nom alemany que s’infiltra dins el teu cap quan abaixes la guàrdia i t’aniquila letalment les neurones. Avui, però, és un d’aquells dies en què l’avi no ha guanyat el combat i els seus ulls observen impotents com el llumí es va carbonitzant davant del seu nas de bec de voltor. El llumí s’esmicola contra el terra quan arriba l’autobús. L’avi s’asseu derrotat a les files del darrere i jo ho faig al principi, al lloc de sempre, sobre la roda. També sóc de tradicions i rutina i la del seient de l’autobús no me la canviarà ningú. Lluny dels crits dels marrecs suats que seuen a la part posterior del vehicle, recolzo el cap al vidre i tanco els ulls. Després de vint-i-cinc minuts exactes arribo a la meva destinació i em giro buscant a l’avi, però ja no hi és. Mai hi és. Sempre intento mantenir-me despert per veure’l baixar però mai ho aconsegueixo. Ni posant-me l’alarma per despertar-me minuts abans d’arribar. Res de res. El destí i la ressaca no volen que sàpiga on es dirigeix l’Avi dels Mistos.

A l’hora de dinar la iaia Maria ja m’espera amb una cassola de fideus a taula. És el primer dissabte que dinem sols. Al viure a la ciutat hi vaig poc per allà i quan m’hi deixo caure algun cap de setmana esporàdicament avorrit dino amb els pares. Però avui no hi eren i he pensat que a la iaia Maria li faria il·lusió fer-me de cuinera. Mentre dinem i ens posem al dia truquen al timbre i la iaia s’aixeca amb una barreja de preocupació i molèstia per aquella interrupció del dinar. Quan era viu, l’avi Pepito s’encarregava d’atendre els importunis que, en comptades ocasions, truncaven els àpats. Deixo anar els coberts i acompanyo a la iaia per xafardejar i per fer-li de guardaespatlles d’aquell monstre que gosava trucar mentre estàvem dinant. Des del passadís veiem a través de la ventalla de la porta de l’entrada, que l’Avi dels Mistos ens espera. “Ah, és El Capellà”, diu la iaia mentre el personatge que ha aparegut per art de màgia ens saluda. “A vegades ve El Mentider i a vegades El Vergonyós. Ara feia dies que no venia El Capellà”. La iaia li fa un gest amb la mà a l’anteriorment anomenat Avi dels Mistos perquè s’esperi i fa mitja volta. La segueixo fins al menjador i mentre remena el moneder m’explica que “El Capellà” és el nom que li va posar juntament amb l’avi a aquell ancià que va casa per casa demanant almoina. La iaia diu que també hi ha El Mentider i El Vergonyós, dos rodamóns més que de tant en tant truquen a la porta esperant la seva generositat inesgotable. Diu que li van posar aquest motiu perquè sempre va vestit de negre i que uns veïns del carrer li diuen “L’Enterramorts”. Tornem cap a l’entrada amb dos euros per l’Avi dels Mistos o Capellà o Enterramorts i la iaia m’explica que fa molts anys que l’home és vidu i que té un fill vivint a Amèrica que es guanya molt bé la vida però que, pel que sembla, ja no es recorda del seu pare. La iaia no li ha preguntat mai res més, però especula dient que deurien haver discutit per acabar un a l’altra banda del “xarco” i l’altre demanant caritat. Diu que de totes maneres El Capellà no ha perdut l’amor cap al seu fill i sempre parla d’ell i que viu a Amèrica. La iaia obre la porta i El Capellà em clava la mirada. Suposo que està tant sorprès com jo al veure un dels seus mistos dret al costat del llumí que cada dissabte li dóna dos euros. La iaia li explica entusiasmada que sóc el seu nét i que visc a la ciutat però que avui hi he anat a dinar i li dóna la moneda. L’home li agraeix amb un somriure i un moviment respectuós de cap i la iaia el mira amb tendresa i li pregunta com està el seu fill que viu a Amèrica. A l’avi li canvia l’expressió de la cara i pregunta: “Quin fill? Jo no tinc fills mestressa”. “Sí home, el que viu a Amèrica”, replica la iaia d’immediat. Però l’Avi dels Mistos continua impassible i li repeteix que el deu haver confós. La iaia rumia i acaba comprenent que El Capellà té la memòria desgastada per l’edat o per aquell fantasma de nom alemany que s’infiltra dins el teu cap quan abaixes la guàrdia i t’aniquila letalment les neurones. Per acabar amb aquesta situació incòmodament trista la iaia Maria somriu condescendent i li diu que té raó, que s’ha equivocat de persona. L’Enterramorts assenteix, ens dóna les gràcies i marxa carrer avall cap a la parada de l’autobús per tornar a la ciutat on aquest matí cremava un llumí que ara prenia forma de fill que viu a Amèrica. El Capellà no acostuma a encendre gaires mistos, però a vegades hi ha llumins que és millor cremar.

Prejudicis (2 min.)

muerte

Mai abans havia practicat el sexe anal. Li feia cosa però, sobretot, li feia fàstic. No acceptava que per aquell forat vulgar que escopia tanta brutícia hi pogués entrar gens d’amor. Es negava a assumir el plaer que -suposadament- generava aquella pràctica. Les ganyotes falses de les actrius de les pel·lícules que s’havia descarregat per obligació no l’acabaven de convèncer. Ni les paraules tranquil·litzadores d’en Quim, que deia que ja ho havia provat abans amb les seves exparelles. Ni els consells de la Mariona, la seva millor amiga, doctorada amb matrícula d’honor en aquesta matèria. Tenia por i li feia ràbia que petar-li el cul a algú hagués deixat de ser un tabú per la societat i ara preguntessis a qui preguntessis segur que ho havia experimentat, com a mínim, una vegada. A més, és una cosa que no pots fer a pèl, perquè segur que fa mal. Has de comprar un lubricant potent o vaselina. “Comprar vaselina per fer l’amor amb algú! On s’és vist això?”, pensava. Ah i n’hi ha que abans s’hi foten una lavativa perquè estigui ben net. “Si no te’l trobes net és el teu problema!”. No s’hi havia posat mai res allà baix i es negava rotundament a aplicar-se un ènema perquè en Quim en pogués gaudir. “Tu també en gaudiràs!”, li deia convençut. “Que jo ja ho he provat abans, recordes?”. Però no confiava en ell perquè el tenia molt gros (sobretot molt ample). A Internet només es topava amb blogs que aconsellaven aquella satànica praxis perquè deien que provocava un orgasme nou i millor i molt més intens i catàrtic –mai millor dit– que qualsevol dels orgasmes. Inclús havia revisat llibres especialitzats on –que curiós– també ho recomanaven. Tot el món estava conjurant perquè acabés claudicant i col·locant a la porta del darrere una estoreta que hi digués “Déu vos guard”. Va tenir dies per reflexionar-hi en calma però finalment va cedir. Ho va fer per l’aniversari d’en Quim. Després d’un bon sopar i una millor vetllada, amb maduixes sensuals, xocolata i cava, li va entregar la seva virginitat posterior. Es va embriagar un xic per poder relaxar-se i contemplar com la llum sortia del final del seu túnel esmicolant la paret que li havia tapiat el cervell durant tants anys. I així va ser com, aquell dia, sota la llum tènue de les espelmes, en Pere –per fi!– va sortir de l’armari.

A mi m’està bé (1 min.)

semaforo

Camí de la feina veig molts imbècils de cares llargues. Bé, no sé si són imbècils, però la seva fisonomia de color gris contaminat em provoca calfreds. Arrosseguen els peus amb una expressió d’“a mi m’està bé” als seus rostres i es repengen als semàfors mentre esperen, reposant, que el ninotet verd els doni permís per passar. Camí de la feina les meves passes valentes s’entrebanquen amb els talons lents i cansats de desgraciats amb el nas a punt de tocar-los els genolls i el clatell que ha manllevat als seus ulls ofegats en un mar d’arrugues les vistes al cel. Aquelles parpelles que, obertes de bat a bat, havien tremolat de vida quan tot ho veien clar ara només es tanquen per dormir i no pas per somiar. El carnisser més hàbilment atroç els va extirpar el somriure i els va amputar la il·lusió i ara vaguen com zombies perduts acomodats en el seu “m’està bé” patètic. Això sí, es neguen a contraure matrimoni amb la pena i anar al llit amb el fracàs. Tenen un sou correcte que els permet viure tranquils i aliens al bassal de sorres movedisses on es van enfonsant dia rere dia, una mitja taronja podrida que els fa companyia i uns fills inconformistes que són l’exemple d’aquell esperit intrèpid que anys enrere havia activat els engranatges -llavors ben greixats- dels seus cors. I no volen res més. Es creuen feliços i ja els està bé.

Baixistes (1-2 min.)

bajista

Quin conyàs recollir-ho tot, a partir d’ara portaré un baix als concerts, joder, si només tenim un parell de cançons amb una altra afinació, però clar, anem de guais i canviem d’instruments en ple concert, com si fóssim professionals, però ni professionals ni hòsties, un grup de renom no tocaria en una merda de local com aquest, hòstia, si sembla un cementiri amb la boirina dels putos cigarros, és decrèpit, però sort en tinc del parquet arcaic i brut de l’escenari que m’aguanta el cul, que si no fos per ell ara mateix estaria caient cap al centre de la Terra amb la cançó preferida de la Carolina ressonant-me dins el cervell mentre em moro ofegat, perquè em falta aire, perquè m’aixafa veure guitarres, cables, pedals, teclats,…buf, quina merda tu, el pròxim concert cadascú amb un instrument, no fotem, i si volen portar tot el puto local d’assaig que ho deixin ben endreçat, cony, que després cap d’ells m’ajuda a recollir aquest femer, i és que clar, sempre que acaben de tocar es van a fotre fins el cul de clenxes, ostres i la puta bateria, merda, no m’hi havia fixat, mare de Déu quina feinada, i el local que no ajuda gens a tranquil·litzar-me, que és una caixa de sabates amb forats pels pollets, però sense forats, depriment, però més depriment és mirar com balla la gent al centre de la pista, gent que fins fa poca estona estava vibrant amb el nostre punk ara es refreguen els uns als altres a ritme de reggaeton, els falsos, i això que la gran majoria són amics meus, no m’ajudeu no, ja puc fer-ho jo solet, ofegant-me i suant com un porc per culpa dels putos focus de colors que em bullen la cara intermitentment i pels nervis que he passat al mirar cap allà on ballen aquells imbècils i veure la Carolina amb aquell tiu que l’acompanyava i que no havia vist en ma puta vida, i crec que el millor que puc fer és emborratxar-me, això sí, no sense abans escrutar des d’on sóc el gran nombre d’ampolles que hi ha als prestatges esperant trobar l’eureka que em salvi de la nit, perquè passo de demanar-li consell al cambrer vell que frega gots amb la mirada perduda com un robot, perquè això és el que fan els robots, els robots i els fracassats.

I els baixistes.

Gripau blau (3-4 min.)

gripau blau

Des que la mare de la Berta li va llegir un conte sobre granotes que es convertien en prínceps, aquella nena rosseta i dolça va començar a petonejar amfibis. Rar era el dia que no arribava a casa sense un herpes com una catedral, desil·lusionada per no haver pogut emular la jove protagonista d’aquelles narracions. La seva mare ja no sabia què fer per dissuadir a la petita Berta de l’empresa fantasiosa que s’havia imposat. “Només és un conte! Això no passa de veritat!”, li escridassava quan veia aquells llavis botits i xacrosos. Però la princesa de galtones rogenques no es rendia i continuava morrejant les boques dels gripaus que habitaven els estanys limítrofs a la masia on va passar la infantesa.

Amb els anys va anar abandonant la fita i es va mudar a la ciutat per començar pedagogia. Els estius s’instal·lava al poble, per fer companyia als pares i escoltar aquelles anècdotes als aiguamolls que protagonitzaven les sobretaules. A la tarda, abans que es pongués el sol, la Berta caminava entre els arbres que l’havien vist créixer. La xerrameca de les granotes anunciava que s’acostava al riu, actualment una urbanització de mosquits tigre. Allà, la nostàlgia s’apoderava de la Berta i l’empenyia a agafar un d’aquells gripaus obesos i llefiscosos per besar-li els morros. La ciutat no havia amansat el seu esperit intrèpid i curiós, i quan la Berta veia els batracis saltant despreocupats a l’aigua, la il·lusió de fer realitat els contes que llegia de petita tornava a bullir dins seu. Agafava el primer gripau que veia, se’l posava davant els seus llavis carnosos i rogencs i li feia un petonet. Era la tradició de cada estiu, com qui va a Madrid i passa per l’administració de loteria de Doña Manolita a comprar un número. Tenia l’esperança que, per fi, i trencant totes les lleis de la física, la màgia fes tangible el que mai ningú havia cregut. Però la Berta era conscient que no podia estar morrejant granotes tota la seva vida. Tenia intensió d’aturar els petons quan trobés el seu príncep blau, ja fos a l’estany o al vagó del metro. I l’estiu es va acabar amb un parell de panses i amb la mandra de tornar a la rutina urbanita. Però aquell estany li deparava una sorpresa, que l’any següent descobriria.

A l’acte de graduació no hi van faltar els pares, fent centenars de fotografies i ovacionant emocionats la seva pedagoga preferida. Després de la cerimònia, la Berta va sacrificar el sopar i la festassa de graduació per pujar al poble amb els seus progenitors. La veritat és que tampoc havia fet molts amics a la universitat i això de celebrar la clausura de la seva etapa d’estudiant com si s’hagués d’acabar el món no anava amb ella. Així que amb el maleter carregat, el carruatge es va enfilar cap a la masia. Era el millor lloc per reflexionar amb calma sobre el futur i el camí a escollir. La Berta dubtava entre buscar feina, cosa del tot improbable d’aconseguir, o ampliar els seus coneixements amb un màster, que els seus pares acceptaven pagar feliçment. Ho decidiria aquell estiu, envoltada del verd silvestre i sota l’abric fantasiós de la fageda. Van arribar tard i la Berta va anar a dormir sense saludar els gatets que alimentava el seu pare en contra la voluntat de la seva esposa. I l’endemà, va tornar al riu. No sabia per què però li donava la sensació que aquell paratge era diferent. Ho notava en l’aire i en la llum, en les olors i els sons. Era com si l’estany esperés la seva arribada. La coral de granotes li va donar la benvinguda i els gripaus feien morritos. La Berta va acariciar la frescor de l’aigua, va girar el cap i al seu costat va veure un gripau d’un verd grogós molt llampant, amb els muscles marcats i uns ulls brillants com l’or acabat de polir. Es va fixar en la seva boca impol·luta i el va agafar sense vacil·lar. L’animal la va penetrar amb la mirada i la Berta li va fer un petó hipnotitzada. Un petó que no havia fet mai a cap bestiola. El va fer durar, tendre. I de sobte…plaf…una petita explosió de fum groguenc va sortir del gripau. La Berta va fer un pas enrere, espantada i sorpresa, però enormement entusiasmada. Havia funcionat! El fum es va dissipar i, assegut sobre una roca, va aparèixer, despullat, un home obès, d’avançada edat, brut, deixat, llardós, mal afaitat i, pel cinglot, clarament begut. Al veure a la jove rosseta i dolça palplantada davant seu va dir:

            – Hip…posa’m unes olivetes, nena…hip… – i va fer un rot.

La família perfecta (5-6 min.)

familia-feliz01

La família perfecta dormia plàcidament. Era una família ben estructurada, ben organitzada, d’aquelles que van a dormir tots alhora sense enfadar-se amb el dictador que liquida l’esbarjo vespertí. D’aquelles que mantenen el bon rollo tot el dia, fent broma, inclús, mentre es renten les dents, fent ganyotes al mirall, jugant amb l’aigua. Una família d’aquelles que produeix una estranya barreja d’odi i enveja. Una família d’anunci.

La família perfecta dormia plàcidament un dia de cada dia. Entre setmana, el matrimoni es despertava a les set i amb un petó es desitjaven bon dia. Mentre la mare preparava l’esmorzar, el pare despertava els fills, un nen i una nena de vuit i onze anys. Educats i simpàtics i intel·ligents i nets. La mare es cuidava de les tasques de la llar i de portar els petits a l’escola, on feia de professora, i de recollir-los. El pare tenia un bufet d’arquitectes dels bons i reputats. Sempre arribava a l’hora de sopar i es trobava els fills ajudant a la mare a la cuina i tots el rebien amb un somriure i fortes abraçades i petons i tot rutllava.

La família perfecta dormia plàcidament un dia de cada dia, fins que va sonar el telèfon, a altes hores de la matinada, trencant el silenci majestuós del menjador i rebotant de forma violenta per les parets de cada habitació. Malgrat ser la mateixa melodia de sempre, el fet de sonar en hores intempestives, aquell so esgarrifós sonava amb una urgència tenebrosa, suplicant l’atenció de la família perfecta. Els nanos van començar a plorar espantats i el matrimoni es va despertar sense l’habitual petó. “Potser li ha passat alguna cosa a l’avi”, va dir ella tement que fossin males notícies de la residència. Mentre el pare es va disposar a acabar amb el bram del telèfon, ella va anar a tranquil·litzar els nens, que ploraven desconsoladament palplantats al menjador. Els va aconseguir calmar quan el pare es va posar el telèfon a l’orella i va respondre amb un covard i expectant “digui?”. La mare i els nens, que tremolaven pel fred de la matinada i el terror d’una interrupció del son que no havien practicat abans, miraven com el pare atenia la trucada. Va subjectar amb força el telèfon i va repetir “hola?” i la resposta va arribar. A l’altra banda de la línia es va sentir un pet, un de sonor, dels forts, dels intensos, una flatulència de les que porten maldat va ressonar sobtant el pobre i correcte pare. “És una broma?”, va preguntar glaçat i una llufeta el va fer callar. I un altre pet, més fort i intens que el primer, de doble intensitat, dels que comencen tremolant i moren amb una cua de so gasós. “Qui és?”, la mare no suportava la incògnita. El pare, totalment descol·locat, va prémer el botó que activa l’altaveu. La família perfecta va assistir en silenci al concert de ventositats. En sonaven de tot tipus. De dures i de líquides i de sigil·loses i de toves. Estaven separades per un interval de temps calculat on l’individu creador dels pets, meticulós, escollia artísticament la forma que havia de prendre el següent atac. La mare no va esperar-se al segon bombardeig i va tapar les orelles dels sagals i els va acompanyar a la seva habitació mentre el pare, després d’un contundent “això no fa cap gràcia!”, va penjar el telèfon amb una violència inhabitual en aquella casa. La mare va fer companyia als nens fins que es van adormir, però el matrimoni no va poder tornar a conciliar el son. A les set es van despertar però, a diferència del que havien establert com a rutina, no hi va haver ni petons ni bons dies.

Al bufet d’arquitectes, els somriures es fonien amb el respecte cap el pare endormiscat, mentre que a la peixateria van recomanar a la mare que anés a la comissaria. Encara era molt d’hora per fer partícip a la policia d’aquella broma telefònica macabra, pensava ella, però les matinades següents la van fer canviar d’opinió. Cada dia, a la mateixa hora, el ring-ring terrorífic del telèfon occia l’harmonia de la família perfecta. Els pets es succeïen, el pare penjava el telèfon i començava un nou dia. A la nit, un vent amarg. L’endemà, un fort tro. El pare atenia les trucades amb l’esperança de sentir la veu del pertorbat, potser així l’aconseguiria reconèixer, malgrat no tenir enemics al poble, ni rivals, però és que no comprenia qui li desitjava tant de mal! Ella exigia canviar el número de telèfon, però l’orgull obsés del pare per desemmascarar aquell malalt mental li impedia escoltar a la seva muller i es discutien i els nens ho veien. La mare va fer cas al peixater i va denunciar el tarat. Però no va aconseguir res. Els pets continuaven. Encara que una nit no sonés el telèfon, el matrimoni romania despert esperant la flatulent trucada. Els gasos tornaven a la matinada i l’home va agafar la costum d’amenaçar a l’individu. Primer amb coses senzilles com avisar la policia o registrar el seu número, una enorme mentida ja que els dígits de l’agressor pudent apareixien com “ocults”. Mentre la varietat de pets augmentava, també ho feien les intimidacions del desesperat pare, que havia passat al següent nivell i ara l’escridassava prometent-li una bona pallissa si no parava. El seu repertori d’insults i amenaces es barallava amb el talent d’un anus que no establia cap mena de treva. La mare, impotent, li pregava que ho deixés estar, que si no li fessin cas pararia, que els nens no han d’escoltar aquelles barbaritats que diu, que ho senten tot, que avui l’havien avisat de l’escola perquè el petit s’havia barallat amb un nen de la seva classe i li havia dit que li trencaria les cames, que ella ja no podia més. La saliva continuava sortint amb vehemència de la boca del pare, que amb un “et mataré fill de puta!” va assolir el tercer nivell. Aquell dia, va dormir al sofà.

Els nens van començar a treure males notes a l’escola a causa d’un descansar tràgic i el pare els renyava al veure el descens del seu rendiment i la mare esbroncava el pare i es discutien i les trucades continuaven alienes a l’esvoranc de la família perfecta, que ja no feia bromes mentre es rentaven les dents. El pare es va obsessionar amb els pets, els va agafar fòbia. Era sentir un pet, ja fos soroll o olor, que un calfred li recorria l’esquena. Buscava la font de la ventositat, esperant creuar la mirada amb el seu enemic. Però només eren pets de carrer. I el telèfon va tornar a sonar per enèsima vegada. Després d’una petita llufa simpàtica, el pare es va posar a plorar, pregant a l’especialista que parés, que li donaria diners, molts diners, tots els que té. I va parar. Silenci. Els pets van cessar. I quan semblava que el pare havia guanyat, finalment, aquella dura batalla, va arribar la resposta a la seva suplica en forma de pet violent, dur, trencadís, sec. Va impactar en el timpà del pare i aquest va perdre el control. Va arrencar el telèfon de la paret i el va tirar contra una de les finestres de la casa, trencant els vidres i pertorbant la matinada de tots els veïns que, morbosos, sortien al balcó. El gos de davant bordava. La mare i els fills contemplaven com el pare havia arribat al quart i últim nivell. Ella va fer que no amb el cap mentre els nens s’aferraven a les seves cames atemorits per la mirada boja i perduda d’aquell home que abans li deien “pare”. El veïnat va presenciar el dia en que la família perfecta es va esmicolar. El matrimoni es va divorciar i els pets es van acabar.