Com cada dissabte, l’Avi dels Mistos ordena llumins a la parada de l’autobús. Vesteix de dol i té les restes de color blanc esgrogueït d’una melena –que de ben segur havia voleiat enamoradissa dècades enrere– perfectament estirades cap al clatell. Els anys l’han ensorrat i li han apagat el rostre –però em fa l’efecte que el bon humor no és un tret que els seus amics destacarien d’ell. A les 10:20 arriba a la parada, s’asseu en un dels bancs amb restes de xiclets de l’edat de pedra i de la butxaca de l’americana descolorida i mal rentada en treu una capsa de mistos. L’agafa tremolant però amb força i els seus dits boteruts i arrugats comencen el ritual de cada dissabte. Mentre espera que arribi l’autobús de les 10:30 es consagra a la rutina d’ordenar mistos amb una precisió de rellotger suís. Amb cura, els agafa un per un de la gran pila esbarriada de fusta i els col·loca en vertical, un al costat de l’altre, sense perdre la paciència, calculant equacions temporals infal·libles i inalterables. El miro de reüll fascinat com si fos la primera vegada que l’espio. De tant en tant, s’atura una bona estona en algun dels mistos que es disposa a ordenar i vacil·la uns segons abans de col·locar-lo al costat dels seus companys. Quasi mai n’encén cap, només alguna vegada, després de mirar el llumí preocupadament enfadat, el frega pel lateral de la capseta amb un cop sec de canell i esbufega mentre es consumeix poc a poc. Quan la flama topa amb les puntes afilades de les seves ungles, el deixa anar, tanca la capseta i la torna a endinsar dins la butxaca de l’americana. Fa dissabtes que arribo amb temps a la parada per tenir bones vistes quan comenci aquella rutina tan hipnòtica com estranya. Després de setmanes d’observació, he descartat la hipòtesi d’estar assegut al costat d’un vell piròman i ara el miro amb ulls de nét. Per justificar aquella digues-li mania, digues-li hàbit, el meu cervell narratiu ha elaborat la història de l’Avi dels Mistos, que no ordena simples palets de fusta amb el cap de fòsfor, sinó que organitza records. Cada llumí és una anècdota, una cara, un nom, un petó, un gust, una olor que neda pel mar de la memòria d’un octogenari enigmàtic. Cadascuna d’aquelles cerilles és la munició per lluitar contra l’oblit causat pel desgast de l’edat o per aquell fantasma de nom alemany que s’infiltra dins el teu cap quan abaixes la guàrdia i t’aniquila letalment les neurones. Avui, però, és un d’aquells dies en què l’avi no ha guanyat el combat i els seus ulls observen impotents com el llumí es va carbonitzant davant del seu nas de bec de voltor. El llumí s’esmicola contra el terra quan arriba l’autobús. L’avi s’asseu derrotat a les files del darrere i jo ho faig al principi, al lloc de sempre, sobre la roda. També sóc de tradicions i rutina i la del seient de l’autobús no me la canviarà ningú. Lluny dels crits dels marrecs suats que seuen a la part posterior del vehicle, recolzo el cap al vidre i tanco els ulls. Després de vint-i-cinc minuts exactes arribo a la meva destinació i em giro buscant a l’avi, però ja no hi és. Mai hi és. Sempre intento mantenir-me despert per veure’l baixar però mai ho aconsegueixo. Ni posant-me l’alarma per despertar-me minuts abans d’arribar. Res de res. El destí i la ressaca no volen que sàpiga on es dirigeix l’Avi dels Mistos.
A l’hora de dinar la iaia Maria ja m’espera amb una cassola de fideus a taula. És el primer dissabte que dinem sols. Al viure a la ciutat hi vaig poc per allà i quan m’hi deixo caure algun cap de setmana esporàdicament avorrit dino amb els pares. Però avui no hi eren i he pensat que a la iaia Maria li faria il·lusió fer-me de cuinera. Mentre dinem i ens posem al dia truquen al timbre i la iaia s’aixeca amb una barreja de preocupació i molèstia per aquella interrupció del dinar. Quan era viu, l’avi Pepito s’encarregava d’atendre els importunis que, en comptades ocasions, truncaven els àpats. Deixo anar els coberts i acompanyo a la iaia per xafardejar i per fer-li de guardaespatlles d’aquell monstre que gosava trucar mentre estàvem dinant. Des del passadís veiem a través de la ventalla de la porta de l’entrada, que l’Avi dels Mistos ens espera. “Ah, és El Capellà”, diu la iaia mentre el personatge que ha aparegut per art de màgia ens saluda. “A vegades ve El Mentider i a vegades El Vergonyós. Ara feia dies que no venia El Capellà”. La iaia li fa un gest amb la mà a l’anteriorment anomenat Avi dels Mistos perquè s’esperi i fa mitja volta. La segueixo fins al menjador i mentre remena el moneder m’explica que “El Capellà” és el nom que li va posar juntament amb l’avi a aquell ancià que va casa per casa demanant almoina. La iaia diu que també hi ha El Mentider i El Vergonyós, dos rodamóns més que de tant en tant truquen a la porta esperant la seva generositat inesgotable. Diu que li van posar aquest motiu perquè sempre va vestit de negre i que uns veïns del carrer li diuen “L’Enterramorts”. Tornem cap a l’entrada amb dos euros per l’Avi dels Mistos o Capellà o Enterramorts i la iaia m’explica que fa molts anys que l’home és vidu i que té un fill vivint a Amèrica que es guanya molt bé la vida però que, pel que sembla, ja no es recorda del seu pare. La iaia no li ha preguntat mai res més, però especula dient que deurien haver discutit per acabar un a l’altra banda del “xarco” i l’altre demanant caritat. Diu que de totes maneres El Capellà no ha perdut l’amor cap al seu fill i sempre parla d’ell i que viu a Amèrica. La iaia obre la porta i El Capellà em clava la mirada. Suposo que està tant sorprès com jo al veure un dels seus mistos dret al costat del llumí que cada dissabte li dóna dos euros. La iaia li explica entusiasmada que sóc el seu nét i que visc a la ciutat però que avui hi he anat a dinar i li dóna la moneda. L’home li agraeix amb un somriure i un moviment respectuós de cap i la iaia el mira amb tendresa i li pregunta com està el seu fill que viu a Amèrica. A l’avi li canvia l’expressió de la cara i pregunta: “Quin fill? Jo no tinc fills mestressa”. “Sí home, el que viu a Amèrica”, replica la iaia d’immediat. Però l’Avi dels Mistos continua impassible i li repeteix que el deu haver confós. La iaia rumia i acaba comprenent que El Capellà té la memòria desgastada per l’edat o per aquell fantasma de nom alemany que s’infiltra dins el teu cap quan abaixes la guàrdia i t’aniquila letalment les neurones. Per acabar amb aquesta situació incòmodament trista la iaia Maria somriu condescendent i li diu que té raó, que s’ha equivocat de persona. L’Enterramorts assenteix, ens dóna les gràcies i marxa carrer avall cap a la parada de l’autobús per tornar a la ciutat on aquest matí cremava un llumí que ara prenia forma de fill que viu a Amèrica. El Capellà no acostuma a encendre gaires mistos, però a vegades hi ha llumins que és millor cremar.
Tale Away 