Mai abans havia practicat el sexe anal. Li feia cosa però, sobretot, li feia fàstic. No acceptava que per aquell forat vulgar que escopia tanta brutícia hi pogués entrar gens d’amor. Es negava a assumir el plaer que -suposadament- generava aquella pràctica. Les ganyotes falses de les actrius de les pel·lícules que s’havia descarregat per obligació no l’acabaven de convèncer. Ni les paraules tranquil·litzadores d’en Quim, que deia que ja ho havia provat abans amb les seves exparelles. Ni els consells de la Mariona, la seva millor amiga, doctorada amb matrícula d’honor en aquesta matèria. Tenia por i li feia ràbia que petar-li el cul a algú hagués deixat de ser un tabú per la societat i ara preguntessis a qui preguntessis segur que ho havia experimentat, com a mínim, una vegada. A més, és una cosa que no pots fer a pèl, perquè segur que fa mal. Has de comprar un lubricant potent o vaselina. “Comprar vaselina per fer l’amor amb algú! On s’és vist això?”, pensava. Ah i n’hi ha que abans s’hi foten una lavativa perquè estigui ben net. “Si no te’l trobes net és el teu problema!”. No s’hi havia posat mai res allà baix i es negava rotundament a aplicar-se un ènema perquè en Quim en pogués gaudir. “Tu també en gaudiràs!”, li deia convençut. “Que jo ja ho he provat abans, recordes?”. Però no confiava en ell perquè el tenia molt gros (sobretot molt ample). A Internet només es topava amb blogs que aconsellaven aquella satànica praxis perquè deien que provocava un orgasme nou i millor i molt més intens i catàrtic –mai millor dit– que qualsevol dels orgasmes. Inclús havia revisat llibres especialitzats on –que curiós– també ho recomanaven. Tot el món estava conjurant perquè acabés claudicant i col·locant a la porta del darrere una estoreta que hi digués “Déu vos guard”. Va tenir dies per reflexionar-hi en calma però finalment va cedir. Ho va fer per l’aniversari d’en Quim. Després d’un bon sopar i una millor vetllada, amb maduixes sensuals, xocolata i cava, li va entregar la seva virginitat posterior. Es va embriagar un xic per poder relaxar-se i contemplar com la llum sortia del final del seu túnel esmicolant la paret que li havia tapiat el cervell durant tants anys. I així va ser com, aquell dia, sota la llum tènue de les espelmes, en Pere –per fi!– va sortir de l’armari.
Tale Away 