Camí de la feina veig molts imbècils de cares llargues. Bé, no sé si són imbècils, però la seva fisonomia de color gris contaminat em provoca calfreds. Arrosseguen els peus amb una expressió d’“a mi m’està bé” als seus rostres i es repengen als semàfors mentre esperen, reposant, que el ninotet verd els doni permís per passar. Camí de la feina les meves passes valentes s’entrebanquen amb els talons lents i cansats de desgraciats amb el nas a punt de tocar-los els genolls i el clatell que ha manllevat als seus ulls ofegats en un mar d’arrugues les vistes al cel. Aquelles parpelles que, obertes de bat a bat, havien tremolat de vida quan tot ho veien clar ara només es tanquen per dormir i no pas per somiar. El carnisser més hàbilment atroç els va extirpar el somriure i els va amputar la il·lusió i ara vaguen com zombies perduts acomodats en el seu “m’està bé” patètic. Això sí, es neguen a contraure matrimoni amb la pena i anar al llit amb el fracàs. Tenen un sou correcte que els permet viure tranquils i aliens al bassal de sorres movedisses on es van enfonsant dia rere dia, una mitja taronja podrida que els fa companyia i uns fills inconformistes que són l’exemple d’aquell esperit intrèpid que anys enrere havia activat els engranatges -llavors ben greixats- dels seus cors. I no volen res més. Es creuen feliços i ja els està bé.
Tale Away 